Long and winding road

Quan anava a estudiar a la universitat, parlo d'uns temps previs a l'aparició dels CDs, solia cantar fonèticament cançons dels meus discos. A l'anada cantava la cara A i a la tornada cantava la cara B. Recordo especialment haver cantat el Long and Winding Road dels Beatles mirant els núvols daurats que cobrien un sol acabat de sortir. No era d'estranyar que la inserció simfònica de les cordes en aquesta cançó (min. 02.26-02.40) sorgís com la banda sonora d'aquest moment estelar d'un banc de núvols. Un moment que bocabadava un jove que sabia tan poc de música com per quedar fascinat per la barreja de música simfònica i pop.



Passats els anys, i després d'haver caminat per alguns camins tortuosos, afortunadament no gaire llargs, aquí estem amb una versió del Long and Winding Road del mateix McCartney sense violins, ni flors ni violes, ni cor celestial. Música més simple i més despullada. M'agrada, i pot ser una banda sonora ideal per un passeig repetidament planejat, sempre postposat per circumstàncies de causa major, per la platja un diumenge al matí

P.S: Ara només demano que no la versionin en català

BWV-BW

De les lletres BWV que apareixen en les referències a les obres de Bach, a la BW de Bach-Webern. En aquest cas sí, a diferència del Long Winding Road, les violes dignifiquen la versió aparentment més simple del Ricercare de l'Ofrena Musical de Bach.

Instrumentació del Ricercare d'Anton Webern, per la Philharmonia Orchestra, dirigida per Christoph von Dohnányi. Per a entendre l'arquitectura d'aquest prodigi musical, seguiu atentament la realització del vídeo.

Versió del Ricercare per la Musica Antiqua Köln

Versió remasteritzada

A les misses que he assistit per compromís, quan el vicari del meu poble finalitza la cerimònia dient germans, aneu-vos en pau, jo amb tota intenció responc donem gràcies a Déu manifestant el meu alivi i convertint aquesta fòrmula en un sinònim de Que bé. Ja era hora. Fa un dies, a Santa Maria del Mar, en una missa oficiada en italià, em vaig adonar de que en aquesta llengua el significat de la frase era el genuí i que no donava peu a altres connotacions. No sé quin va ser el motiu concret d'aquella missa. La veritat és que poc importava. A vegades, si no saps la causa de les coses que et plauen, aquestes no perden la seva màgia.

La qüestió és que quan el capellà va dir: andiamo in pace i els fidels assistents van respondre rendiamo grazie a Dio, la vella fòrmula es va transformar en una frase amb un sentit completament nou, simplement amb un canvi de llengua. I els medallons amb cavaller medieval de la bòveda i els sants i santes de les vidreres van semblar que només els faltava el rètol 'Acabat de Pintar'. A la sortida els turistes fotografiaven una catedral nova de més de sis segles d'antiguitat, construïda recentment en l'imaginari turistic-planetari gràcies a la novel.la 'La Catedral del Mar'. Quan jo hi passava pel davant anant a la Facultat, quasi vint anys abans de la publicació de la novel·la, ningú li dedicava un flaix. Era la catedral vella i solitària, sense novel·la, però que es renovava quan obria les portes i em deixava gaudir de la seva bellesa estilitzada i sòbria.

Tot és nou i vell, i vell i nou a la vegada. La litúrgia, la catedral, el clàssic Danubi Blau en el primer Concert d'Any Nou dirigit per Barenboim, el seu desig vell i protocolari de pau i justícia humana carregat d'una nova intenció perquè en aquell moment estaven matant centenars de persones... Tenim la novetat d'una esperança negra per al nou ordre mundial que ha vist la massacre de Gaza en el televisor de plasma del bar del seu club de golf. Fins i tot, potser ha tingut la idea nova de fer alguna declaració. Però només ens ha arribat un vell silenci. En realitat, els primeres dies d'aquest any que estrenem són la pel·lícula del passat en una versió digitalitzada i remasteritzada.

Possiblement Barenboim va pensar en no interpretar la Marxa Radetzky al final, en senyal de dol per als morts d'aquella jornada, com es va fer en el concert del 2005 per a les víctimes del tsunami d'Indonèsia. Però per a les víctimes de Gaza no ens va arribar el silenci, sinó els tradicionals aplaudiments del públic que acompanyaven l'orquestra simbòlica de l'alegria de viure. Aplaudim, doncs, al so de la marxa.

Chances

I envoltats d'atzar indescrit i erm, inconscients de que en qualsevol moment ens pot tocar un 'sí' o un 'no', un plor o una rialla com a postre de nit de Nadal, dibuixem el mapa de les nostres decisions sobre la terra ferma. La terra produida per l'acumulació de residus d'atzar que s'han fet compactes.

Peter Grimes: "Moonlight" from Peter Grimes - Benjamin Britten

A mercè de l'onada que potser arriba, o potser no, tu i jo dibuixem les nostres decisions amb els dits del peu sobre la sorra que ens aguanta per molt o poc temps (qui sap). Unes decisions que no són com continents que van a la deriva, sinó com engrunes de ferro que s'ajunten atretes pel camp magnètic d'aquest mar atzarós, indescrit i erm.

You took a chance on loving me,
I took a chance on loving you

Esperant l'onada

Peter Gabriel a terra ferma, a mercè de l'onada durant quasi 20 anys (1978-1987-2006)

El meu bessó és fill únic

Aquí el teniu, cantant 'Libélulas de amor'





Per 'libélulas', evidentment em quedo amb la de Chopin, dels seus Preludis Op. 28. Per cert, a partir de quin minut està?




P.S: Els que creguin que he trobat el meu bessó per un acte de narcissisme buscant-me al Google, no estan equivocats.

Dos anys de Diumenja'm

El dimecres passat el Diumenja'm va fer dos anys. És curiós que em faci més il·lusió aquesta onomàstica que el meu aniversari. No m'agrada gens fer anys i molts sabeu que els quaranta em van caure molt malament. Fins i tot vaig prohibir terminantment que es fes res per celebrar-ho.

No diré el que ja vaig dir al post sobre el primer any de vida del bloc. La idea es manté i no vull repetir-me. El que és diferent són els enllaços als posts que s'han afegit mes a mes. En els esglaons que separen els mesos, gent ha entrat i sortit, alguns han desaparegut per no aparèixer mai més i altres treuen el cap de tant en tant. Són temes d'una peça musical exposats en els inicis, que semblen subterranis en el desenvolupament, i retornen més tard breument o amb un tutti de l'orquestra. La gran majoria són com leit-motiv wagnerians: notes que evoquen episodis importants del passat, del present i també espero que ho siguin del futur.

Han passat coses aquests dos anys. Uns anys de pelegrinatge per músiques, ciutats i persones. El que jo destacaria, però, d'aquest últim any és el fet de que el bloc ara respira, i no està oprimit per unes bandes de colors que potser sense adonar-me'n projectaven una manera de veure les coses més encarcarada i més constrenyida. No sé si és això.... De fet, també em diuen que m'he aprimat però la bàscula em diu que no.

Seré breu, una cosa que feia abans però no ara últimament, que m'enrotllo com una persiana i faig posts llarguïssims. A banda d'agrair la fidelitat dels que deixen petjada en forma de comentari, o no la deixen però jo sé que hi són., voldria donar les gràcies especialment a qui fa que respirem el bloc i jo. Respirar, sí, tot un mèrit en aquest hivern que surto d'un encostipat i em poso en un altre i les mucositats fan que el respirar físic sigui en ocasions difícil. Però és així: en aquest segon any, el bloc respira i les coses viscudes que degoten dels seus textos i també de les seves músiques, em conforten com la pintura lluminosa de l'aire matinal de Claude Monet . Gràcies a qui això ho ha fet possible.

Vladimir Horowitz tocant el Sonet 104 de Petrarca, del segon any dels Anys de Pelegrinatge de Franz Listz