Innocents

Els escriptors anglesos tenen, com jo, un pavor fascinant a que el mecanisme d'una vida plàcida, tranquil·la, romàntica i còmoda, es dispari i els arrossegui per una espiral on les coses es posen cada cop pitjors. Una atracció, simpatia i angoixa pel diable que s'amaga darrera les cortines de la sala d'estar un diumenge. És com el Leonard i la Maria de la novel·la The Innocent d'Ian McEwan. Abans d'ahir la Maria recolzava de manera sensual i maternal el seu cap en el pit de l'inexpert i enmarat Leonard, i ara els he deixat serrant el cos del seu ex-marit.

El mecanisme es pot disparar de la manera que ho fa en les vides de la Maria i en Leonard. També ho pot fer de manera imprevista i sobtada, per tornar a una situació semblant, si no igual, a la que hom va poder canviar de manera constant, pacient i lenta. Per uns, el circuit de la vida és circular, per altres és tortuós, bordejant sempre el penyasegat. També pot ser lineal, en el circuit d'aquells que no es desvien per no posar el mecanisme en marxa, no fos cas que es descontrolés i els aboqués a l'abisme.

Ara que circulo com un auto de xoc de fira, topant amb els actes, les frustracions, els desitjos, els fracassos, i les petites victòries de la gent que m'envolta, penso en com podrien ser les nostres vides si el mecanisme descontrolat es resetegés, i amb tot el camp de possibilitats davant nostre, innocents, poséssim la moneda de plàstic i tornéssim a començar. Però això ja no pot ser.