Desafecció

Abans d'ahir vaig sentir un 'crujido frío y seco' com deia la Rocío Jurado. Era la consciència d'una creixent desafecció per al Concert d'Any Nou. Una desafecció que, crec, va començar quan la matança de palestins no va ser motiu per a en Barenboim de deixar la Marxa Radetzky per un altre any, com es va fer per als morts del sunami, el 2005.

Estic completament d'acord amb en José Luís Pérez de Arteaga en què la direcció de Georges Prétre, amb 85 anys, va ser sobèrbia. Estic d'acord en què aquest director va fer el miracle de fer-nos apreciar el Danubi Blau amb nous matisos, cosa ben difícil en una música tan escoltada. La realització va ser boníssima, comandada pel substitut d'en Brian Large que, per motius de salut, no la va poder dirigir. Sí, tot això va estar molt bé, però vaig sentir cruixir la desafecció. Un sentiment que et sorprèn, imprevisible i inexplicable.

De tota manera, aprecieu en aquest Danubi Blau totes les coses positives que us he dit: interpretació, realització Ciudadano Kane, amb espectaculars picats de l'orquestra des de darrera de l'orgue,  i vistes de documental 'Danubio, que hermoso eres', amb un Georges Préte que de tant en tant també fa gestos Chiquito.