Ja fa unes setmanes que vaig sentir un doloret sord al queixal que em van empastar ja fa temps, i que va tenir unes conseqüències doloroses. Un tros de galeta es va incrustar en el foradet que ara està al descobert i el sucre es va precipitar pel nervi en forma de fiblada. Des d'aquell moment vaig retardant l'anada al dentista.
Fins aquest matí només jo i la punta de la meva llengua sabíem de l'existència d'aquest foradet. I és que al tren m'he posat a vocalitzar un duo de la cantata BWV 78 de J.S. Bach, que es precipitava per la pendent dels meus conductes auditius. Hauré obert tant la boca que crec que els passatgers que tenia al davant hauran vist el piquet blanc, com un cim de neu perpètua del Mont Atlas del meu queixal. Per sort, no m'he mossegat la llengua.
BWV 78, "Jesu, Der Du Meine Seele" - 2. Wir Eilen Mit Schwachen - John Eliot Gardiner; English Baroque Soloists, Monteverdi Choir
BWV 78, "Jesu, Der Du Meine Seele" - 2. Wir Eilen Mit Schwachen - John Eliot Gardiner; English Baroque Soloists, Monteverdi Choir
6 comentaris:
Em fà pànic anar al dentista, o sigui que t'entenc perfectament. Pànic al dolor i a la butxaca!. Petons
Segur que per obra i gràcia d'aquesta cantata, el mal ha desaparegut durant, al menys, l'estona que dura. M'ha agradat molt!
Pel que fa al queixal queixós, ànims, Quim, i a fer front a la bèstia! Quan l'hagis vençuda seràs un home nou!! :)
Bona setmana.
Hahahaha, que n'ets de cuentista, però segur que em partiria de riure (en comptes de patir pel teu dolor) si m'ho expliquessis.
A mi del dentista em fa por la butxaca: no crec que mai m'hagi fet un mal insuportable i mira que hi he anat i força!
Ànims, Quim! Això sí... comença a estalviar per pagar-lo, mecaguntot! :)
Bé, ja veig que teniu la gran sort de ser immunes al dolor físic, i que us pot més el dolor econòmic. L'any passat ja vaig tenir una experiència inoblidable de les dues coses. Sembla que la bèstia sempre torna.
M'alegro, però, que el tema dongui per descobrir joies bachianes. És el bo que té relacionar la vida més quotidiana i prosaica amb la música més sublim
Perdó, Helenna. Dius que a tu també et fa pànic el dolor. Sóc un distret, o potser pensava en el plat Sant Jordi amb pebrots disposats com les quatre barres... Buf, quina tasca per demà :)
És ben curiós que els metges que maniobren als dos extrems del tub digestiu siguin tan molestos pels humans. Els dentistes d'una banda se'ns presenten a quasi tots com a veritables "papus" i de l'altra, els uròlegs amb els seus tactes rectals per a palpar la pròstata ja no diguem.
Per cert Quim, ja saps que ara els uròlegs fan el tacte rectal amb dos dits? Ho fan per tenir una segona opinió!!! (És bo, eh!)
Publica un comentari a l'entrada