Lachrimae

199. Aniversari

El dia 10 d'aquest mes el Diumenja'm va fer tres anys. Una amiga meva em va dir una cosa que m'ha animat a continuar fent posts. Em va dir que els blocs ens permeteran saber l'impacte del temps històric en les nostres vides íntimes. Quan ella deia temps històric, volia dir el temps que s'evocarà d'aquí uns deu o vint anys. Espero que d'aquí uns anys, aconteixements com la victòria d'Obama, les primeres consultes per la independència, el 6 a 2 del Barça al Real Madrid, i altres moments històrics, els pugui reviure a través del Diumenja'm. I no tan sols que els revisqui jo sinó que els revisqueu vosaltres. sobretot amb la música que vaig triant com a banda sonora. Per als aconteixements de caire més personal, permeteu-me que descodifiqui els posts i treigui les coses que es diuen entre línies, si a vosaltres no us sap greu.

Vosaltres... a qui em referiré amb aquest pronom d'aquí a un any, o d'aquí sis mesos? El vosaltres del 10 de desembre del 2006 s'ha ampliat. El pronom s'ha anat dilatant i encongint durant aquests tres anys, com ho ha fet la meva panxa... Gràcies al bloc he conegut gent, i m'he enriquit amb la seva coneixença, i també hi ha hagut baixes,  com és ben natural. Alguns amics  i més que amics deixen el seu comentari, altres amics i més que amics no dieuen res, però hi són; també hi ha desconeguts que llegeixen i fins i tot el recomanen (o no). A vosaltres, que formeu un grup tan elàstic com ho és el repartiment de l'obra d'una vida, us dono les gràcies per seguir aquest bloc tan pretenciós i humil com ho pot ser qualsevol altre.

Us espero el diumenge que ve, encetant un nou any.

Post 200

I coincidint amb el tercer aniversari, aquest és el post 200.

Res més escaient que la música que us proposo: l'essència del diumenge al matí dins d'una obra que també té un 200. El primer moviment i l'andante de la simfonia 28 de Mozart, nombre 200 del catàleg de Ludwig von Köchel (KV). Els intèrprets els desconec.

Baile de la rana muda

Ja torno a tenir davant de casa meva l'atracció de El Baile de la Rana. Com cada any, durant el desembre, els nens hi pugen i donen voltes. Els pares es queden mirant-los i els saluden amb la mà. Però aquest any El Baile de la Rana no té cançó, ni música. Només les bombetes de color fent pampallugues. Abans jo maleïa la cançó dels cuacs-cuacs perquè em desconcentrava, perquè seguia estant present fora de casa: es recargolava en el meu cervell en el tren, també durant les hores de feina. Ara la trobo a faltar, és ben curiós. És dissabte a la tarda, miro per la finestra i veig els pares i els nens circulant silenciosament per les vies, entre les granotes gegants de plàstic, talment com si mirés una pel·lícula muda amb color.

Ahir, a través dels vidres del vagó, vaig veure un cel encés, ataronjat i tacat per uns núvols blancs que semblaven grumolls de farina. Tothom amb els ulls clavats a les pàgines dels Larssons, o contestant els mòbils que, com cada dia, es desperten després de passar el túnel del Clot Aragó, poc abans d'arribar a Sant Adrià. Potser jo era l'únic que mirava el cel per la banda del la carretera. En Floquet descansava a la meva falda.

Un altre cop la llum, l'esperit i el pes de les tardes d'hivern. Sense Baile de la Rana, però. Un dissabte, més hivernat que mai, recorre les vores del meu cafè amb llet.



P.S: Si us plau, no us perdeu la versió del Quasthoff i el Barenboim

Vistes al mar

m'he girat de cara al mar...
m'he girat al mar de cara
que brillava com cristall

Allà a les llunyanies de la mar
s'aixecava la lluna solitària (...)
i la terra enfosquint-se a poc a poc
sense veu, sense vent i sense gales,
semblava submergir-se en el no-res
davant el cel i el mar il·luminant-se

Un himne sense mots, acompassat,
li cantaven les ones a la platja

I una vista de l'altra banda del mar

Camí de Calella de Palafrugell a Palamós

Fotografies de Joan Antoni Recio. Els versos són de Joan Maragall

Not even the rain...

Soroll de fressa.  Temps que passa i canvia les coses. Les coses canvien però ens deixen tan frescos com abans. Potser més rejovenits, i amb sensació de que tot ha valgut la pena. Un vespre amb Rachmaninov, una música de banda sonora. Banda sonora que fa molts anys pensava que era per a les pel·lícules dels altres. Però no, ho ha estat de la meva, i ho és encara.

El goig de viure bandes sonores com viure els diàlegs de pel·lícules, escoltant les paraules que sempre hem volgut sentir. Paraules i música realment per a nosaltres.  Música, vida, vida mandrosa de dissabte i diumenge, vida feliç.

Aplaudiments a Berlín

El dilluns 9 de novembre tenia tantes ganes de ser a Berlín. Em sentia com si no hagués anat al casament del meu millor amic. M'hauria agradat estar-hi sobretot per a mi, per celebrar la meva relació de germanor amb la ciutat. De la mateixa manera que hi ha vil·les agermanades amb vil·les d'altres països, jo estic agermanat amb Berlín.

Aquesta vinculació sentimental amb la ciutat es remonta a uns  segons inoblidables de l'audició d'un concert a Ràdio 2. És el moment en què esclaten els aplaudiments després d'una trepidant interpretació de la setena simfonia de Beethoven. L'orquestra és la Filharmònica de Berlín, el director Daniel Barenboim, i l'event és el concert interpretat tres dies després de la caiguda del Mur, dedicat especialment als habitants del Berlín Est. No sé... els aplaudiments són un moment de catarsi i clímax, un torrent sonor que s'allibera i s'ho emporta tot, com la massa humana que es va concentrar als passos fronterers i va acabar passant-los per damunt.

Fa uns mesos, a Berlín, els aplaudiments em van tornar a meravellar. Aquest cop no eren uns aplaudiments enllaunats en una gravació, sinó reals, concretament en el mateix escenari que el concert de Barenboim: la sala de concerts de la Filharmònica de Berlín. Entre els elements decoratius de la sala,  d'un estil cutrelux dels anys setanta,  una esfera sonora em va rodejar. L'esfera la produia el públic que estava davant de l'orquestra, als palcos laterals, i també als palcos que s'enfilaven al seu darrera, mentre aplaudia amb entusiasme l'entrada de Mariss Jansson amb l'Orquestra del Concertgebow.

Localitats adjacents a la meva 

No m'havia recuperat encara d'aquell efecte sonor, quan l'orquestra va interpretar Ritual d'Alfred Schnitke. Una autèntica batalla per a un exèrcit dirigit per Jansson, amb un únic supervivent al final. Després de l'últim 'ding', suspès en el silenci, els aplaudiments em van tornar a esclafar.

Hi ha moltes coses que un ha de fer abans de morir. Plantar un arbre, tenir un fill i escriure un llibre són coses que estan molt bé, però creieu-me, poseu a la llista 'aplaudir envoltat de berlinesos'