Per ricordarmi di...

Abans d'ahir, anant a l'estació, em va parar un desconegut que no ho era. Em va preguntar si m'havia oblidat d'ell, passats els anys, i amb mirada plorosa va explicar-me les tragèdies que havien marcat la seva vida des del moment que suposadament ens vam veure per última vegada. Va parlar del suïcidi del seu germà, de la situació d'atur que estava patint, de la depressió que encara restava amagada darrera de qualsevol minut del dia. I jo no podia recordar qui era. Vaig intentar donar-li ànims, dient-li que podia comptar amb uns pares que jo no coneixia i que ni tan sols sabia si encara vivien. Vaig oferir-li la meva ajuda, una ajuda a un pressumpte company de no sé quin temps, periode o vivència.



No vaig poder recordar un fragment de passat, i potser més endavant arribarà el dia que no recordaré el meu propi present. Potser serà aquesta la funció d'un Facebook molt popular que encara no se sap com treure-li rendibilitat. Allà, potser, tafanejant el meu perfil, recordaré que miro House abans d'anar a dormir, recordaré el nom de la dona amb qui tinc una relació, recordaré que m'agrada la tunyina a la pizza i sabré quina és la data del meu propi aniversari.

Per ricordarmi sempre d'un somriure entre llançols... Per ricordarmi di te, de Sergio Cammariere

Inevitables disfresses infantils

L'any passat el meu fill portava una bossa d'escombraries de color groc i la cara pintada de negre: anava disfressat de girasol. Aquest any a l'escola han dit que porti una bossa d'escombraries de color verd i la cara de color marró perquè volen que tota la classe vagi disfressada de conguito.


Intervenció radiofònica d'una mare en un espai dedicat als soferts pares que han de portar els nens al col·legi disfressats.



Ja sé que no us satisfarà l'elecció d'un moment del Don Giovanni de Joseph Losey. Però, mira, m'ha fet gràcia l'aire carnavalesc de Kiri Te Kanawa, Edda Moser i Kenneth Riegel amagats darrera les màsqueres. Deixem que un innovador director d'escena tingui la idea de fer-los cantar 'Viva la Libertá' coberts amb un burka

Bach... what else?

George Clooney ignorat per les noies al costat d'una Nespresso, Bach com antecedent de compositor de música publicitària- concretament de cafè-, jo mateix rebutjat fa quinze anys per una companya d'universitat a la cafeteria del costat de Ràdio Barcelona. La preparació d'un cafè el diumenge al matí, i la llum que entra per la finestra beguda a glops. Ara la palmera escapçada deixa veure el mar des de la terrasseta. Cafè i bossa d'Alfonso Torres de plastic sobre la taula enlluernada. Cafè i Bach, i diumenge, i potser el trajecte per una cinta blavosa i platejada fins a algun lloc de nom acabat en Selva. La taça de cafè amb llet dóna voltes com un dervitx al plat del microones. El meu primer microones va dir-me que estava passant la prova d'iniciació a la vida adulta de veritat, com quan vaig escoltar sencer el Tristany i Isolda.

Wagner: Tristan und Isolde Prelude and Liebestod - Otto Klemperer, Philharmonia Orchestra

Ara ja entro a la vida madura- que no té a veure amb la maduresa de Clooney o Connery- o una mica més enllà. Ho sé quan algun jove s'aixeca per oferir-me seient al tren. Tristany i el cafè sense sucre, dos símbols de la reafirmació personal, com quan un marrec crida al seu pare que ja és una persona gran.

Diumenge, cafè, Bach... What else?

Inevitable passi de diapositives de diferentes maneres de preparar cafè. Tanqueu els ulls si voleu i escolteu l'Emma Kirby, amb l'Academy of Ancient Music, dirigits per Cristopher Hogwood, cantant la declaració d'amor al cafè de la Cantata del Cafè de J.S Bach. Una mena d'opereta que devia fer feliç al propietari del cafè Zimmerman de Leipzig, on es va estrenar, però que responia al problema d'addicció que tenien els seus habitants per aquesta negra i aromàtica beguda

Ni carn ni peix

Algunes crisis, un cop passades, tenen molt bona premsa. Sovint es diu allò de que en temps de crisi surten les idees força que construeixen un nou ordre econòmic, social i cultural. Els que veuen com una possibilitat bastant probable anar a la cua de l'atur , pensen que possiblement hauran de donar les gràcies a aquest temps de crisi personal, laboral, psicològica i, fins i tot afectiva, perquè si no hagués sigut per aquest tràngol no haurien après a fer o crear coses noves i poder viure una vida millor.

Abans de que sorgeixi el nou, l'element en crisi es 'deconstrueix', s'esmicola i es converteix en una cosa que un no sap si és carn o peix. Com en aquesta suite de l'òpera Powder her face de Thomas Adès, que un no sap si és un tango o no ho és.

Suite de Powder her face de Thomas Adès. Philharmonia Orchestra, dirigida per Christoph von Dohnányi (BBC Proms, agost 2007)

O com la Valse, de Maurice Ravel, un vals desfet, recargolat i distorsionat que és una paròdia dels valors clàssics d'una cultura europea en crisi, molt a prop de desaparèixer.





Director Daniel Barenboim

Però no patim per les crisis. Si són ben beneficioses... ballem com ho fa en Bernstein al so del vals de Ravel.

Bernstein ballant el vals de La Valse

per què les nacions...?

Completeu la pregunta com us vingui de gust

Alguns exemples:

Haendel a El Messies es pregunta why do the nations so furiously rage together?

Els organitzadors d'Eurovisió es pregunten per què les nacions tenen uns representants cada cop més freakies

Marquesina d'autobús davant de la Sagrada Família, sobre la qual reposen els auriculars dels passatgers del bus turístic (Foto H.Abras).

i si és veritat que la joia uneix el que els costums han separat, i ens protegeix sota les seves ales, els europeus ens preguntem el següent: per què les nacions han convertit la seva joia en una marquesina sota la qual els ciutadans esperem un autobús que no acaba d'arribar mai?

Part coral de la Novena de Beethoven. Georg Solti, la London Philarmonic Orchestra, Jessye Norman, Sarah Walker, Reiner Goldberg, Hans Sotin i el cor realitzen una interpretació intensíssima que treu l'alè (com a mínim a mi). Festival PROMS al Royal Albert Hall, de l'any 1986. Impressionants els moments en què els membres del cor es posen drets, el somriure de complicitat de Solti i la seva reubicació amb la mirada després de l'èxtasi final.

Música políticament correcta

És indubtable que hi ha unes peces que són paradigmàtiques de la música políticament correcta. Són composicions amb una opinió tan favorable a nivell universal que ja és dogma que tal cançó és la millor cançó d'amor mai escrita, la més emotiva i identitària de tot un poble, o la cançó-himne d'esperança en un món millor. Amb aquestes etiquetes penjades de manera apriorística, i suposadament acceptades per la majoria, dir que les trobes una llauna és tan políticament incorrecte com dir que El Quijote no t'ha fet riure i que no el recomanaries a ningú, o que no t'agrada el nostrat poeta Miquel Martí Pol. Avui estic una mica gamberro i presento algunes peces musicals políticament correctes que, per a mi, no són més que una veritable llauna.

Comencem amb el Ne Me Quitte Pas de Jacques Brel, que té l'etiqueta universal- com si fos un epitafi- de ser 'la cançó d'amor més bonica mai escrita'. Doncs, francament, per a mi és la cançó d'amor més contrària a la dignitat humana que s'hagi fet. Si algú em diu que li deixi ser l'ombra de la meva mà i l'ombra del meu gos, buf..., quina por. No sé què té de bonic escoltar com algú, voluntàriament, suplica a l'estimat que l' anuli i el degradi com a persona. No és pas com entenc l'amor jo.

Ne Me Quitte Pas - Jacques Brel

Una altra perla és el Blowing In The Wind. Més que la melodia o la lletra, el que em molesta particularment és la veu d'en Dylan, Una veu que s'ha recargolat com en Dylan mateix, amb les seves ulleres fosques, ficant-nos en un bucle en el qual ja no saps si canta el Blowing In The Wind o el Like A Rolling Stone, totes sonen igual.

Una cançó intocable és Qualsevol Nit Pot Sortir El Sol. Una cançó amb estructura de llista (llista de personatges de ficció), com una redacció de quan anava al col·legi de petit.



I si no El Cant Dels Ocells, peça obligada dels bisos de reconeguts violoncelistes quan actuen a Catalunya, pensant que fan una gràcia. A mi, francament, em farien més feliç si toquessin el preludi d'una suite per a cello de Bach.

Suite No 2 In D Minor BWV 1008: Prelude - Pierre Fournier

I last but not least, sinó on top of the list, està la cançó més políticament correcta de totes, però també la que m'inspira més rebuig. Em repèl, no puc amb ella... Imagine.

Passos de pardal

El 13 de desembre de 2006, l'ornitòleg Christian Moore proposà a la Societat Naturalista del seu país, Pastenagal, una expedició a l'illa de Wikiland per a buscar una espècie de lloro, mai no vista encara per ulls occidentals però que era protagonista de les llegendes dels habitants de l'illa. Aquest lloro tenia la particularitat de ser políglota i músic. Si se li deia una paraula, el lloro podia traduir-la en 20 idiomes i sabia tocar l'orgue. Moore va dedicar un any a convèncer a la Societat que li financés l'expedició. Alguns dels seus membres opinaven que el lloro no tenia cap interès ja que consideraven que les traduccions del lloro a la llengua del seu país - el Pastenagal- segurament no seguirien les normes de l'Institut d'Estudis Pastenagals.

Finalment va poder fer l'expedició, amb el permís i la petita ajuda financera de la Societat Naturalista, i va trobar dos exemplars de lloros músics i políglotes els quals va portar al seu país. Malgrat tot, Moore va estar un altre any intentant convèncer al president de la Societat Naturalista Pastenegal de que la seva troballa era digna de ser donada a conèixer a la humanitat, i que el lloc d'aquells animalons no era a casa seva, engabiats. Els lloros no sortien de casa, dormien, menjaven, aprenien noves paraules i l'un va començar a tocar el saxo tenor i l'altre el fagot. Però ningú, a excepció dels veïns, sabia de l'existència d'aquells prodigiosos animals.

Un dia, Christian Moore va saber per la televisió que un ornitòleg britànic , Isaac Kumar, havia anat a l'illa de Wikiland i havia tornat amb un lloro- en Sunday- que sabia cantar l'himne del F. C. Barcelona. Amb suor freda va baixar-se d'Internet l'estudi de Kumar sobre aquell lloro, publicat per la Societat Naturalista Britànica, i amb alivi va comprovar que l'animal que s'estava convertint en una estrella mediàtica i científica, era incapaç de fer res més. Va agafar els seus dos lloros i els va dur corrents als estudis de televisió P-3. Volia demostrar a tot el país que ella havia estat el primer en portar lloros de Wikiland, i que els seus sabien fer més coses que els d'en Kumar. El director de la cadena, però, li va dir que no li interessava, perquè no sabien cantar l'himne del F.C. Barcelona, com en Sunday, ni tampoc podien superar-lo cantant l'himne del Real Madrid.


Una història de passos de gegant que es converteixen en passos de pardal. Qualsevol semblança amb la realitat no és pura coincidència.

Aquí teniu la peça fundacional d'un nou estil de jazz, Giant Steps, de John Coltrane, interpretada amb els passos de pardal de les seves notes.

... i una altra pedra fundacional del jazz, treta del Kind of Blue de Miles Davies. I és el que diem Christian Moore i jo: i què? (so what?)

So What? - Miles Davis