Hola i adéu

En el post d'acomiadament de la temporada anterior, vaig dir que el Diumenja'm tornaria quan haguéssim de portar jaqueta. Doncs bé, he tardat una mica més del compte en escriure el primer post de la nova temporada, que no és una altra cosa que el post de tancament del blog.

A banda de la mandra, que en el meu cas sempre ha estat proverbial, hi ha altres factors que m'han fet decidir deixar el blog. Un factor important és la consciència de que gaudeixo d'una vida molt diferent de la que vivia quan el vaig iniciar. Ara ja no em cal reflexionar sobre la (in)comunicació presencial ni virtual, ni sento aquella fredor que m'hauria congelat fins i tot al tròpic. Ara que estic amb un estat d'ànim completament oposat, crec que és el moment de tancar el Diumenja'm. M'agrada el que simbolitza aquest acte.

Un altre factor que m'ha fet pensar que més valia deixar-ho és la impressió que tinc de que el blog, no el meu sinó el blog com a mode d'expressió, ja no dóna més de sí. Ben aviat sortiran nous espais molt més creatius, fascinants i divertits, i amb més possibilitats per expressar aquest JO tan gros que portem al cos. Em sembla que l'arraconament dels 'blogs artesanals' a favor de blogs de reconeguts periodistes en els Premis Blocs Catalunya 2010, no ha fet un favor a l'evolució d'aquest gènere que abans podíem dir nou, i que, amb premis com aquest, pot esdevinir mimèticament en un gènere tan clàssic com un article d'opinió d'un diari, o la crònica d'un viatger del segle XVIII. Crec que cada cop més es premia la involució creativa i les paraules segons qui les diu. Ara bé, com diu Lawrence Durrell, les paraules maten l'amor, com tota la resta.

Les coses es devaluen, altres prenen valor, les ciutats viscudes amb un amant es viuen també amb un amant nou, la vida canvia, evoluciona, com la música pot estar governada per la tonalitat o bé per l'atonalitat i la dissonància. Això sí, els diumenges han de ser per la vida plena, exhultant, i per la música. Per tant, ladies and gentlemen, en aquest post d'acomiadament no poso cap música. Us convido a que la poseu vosaltres.

Moltes gràcies per seguir-me, i una gran abraçada.

Final de temporada, Chopin i Varsòvia

Ha arribat el dia de tancar la temporada perquè diumenge que ve tornaré de Varsòvia, després d'un dissabte a la coperniquiana Cracòvia. Espero que la vinculació catalano-polonesa no estigui també en els costums de la Nit de Sant Joan. Només em faltaria que els polonesos també la celebressin amb petards. Tot podria ser. De fet qui m'ho anava a dir, quan tenia vint anys, que veuria en persona en Lech Walesa... i resulta que, com que fa el discurs inaugural del congrés, li puc dir que hi ha qui pensa que un polonès com ell i un català com jo som iguals.

Els motius de tancar la paradeta els he explicat en cada post de final de temporada. És moment de tenir experiències al sol, a l'aire lliure i ja vindrà l'hora quan les musicarem en un fons de pantalla. Ho farem en un diumenge, quan calgui una jaqueteta per sortir al carrer.

Vull agrair-vos la vostra fidelitat i perdoneu-me si no he contestat els vostres comentaris. Qui em coneix no li ve gens de nou la meva providencial mandra, però us ben asseguro que més que mandra és que cada cop vaig compartimentant més les coses, i els dies laborables es van fent més impermeables al diumenja'm.

Us presento un vídeo molt adient per la setmana que m'espera. Un documental fet per a la conmemoració de l'any Chopin, que és enguany, sobre la Varsòvia del Chopin jove, fins el moment en què marxa a París. Espero que us agradi.

Gaudiu de l'estiu, de les vacances, i fins setembre

Evasió

Comencen a la televisió les cares de riure les gràcies dels 'nens de la roja'. Perquè darrera d'ells hi ha tota una nació, com diu l'anunci exaltador de Cruzcampo. La nació que pateix que se li retalli el sou però que ha de viure pendent, amb apassionament, de que els nois guanyin i cobrin una astronòmica prima si guanyen el mundial.  Crec que els nostres nens no han dit que renunciaran a la prima, un gest que ben valdria un somriure orgullós de l'enviat especial de Tele 5, i uns llavis humitejats de la model-periodista que l'acompanya. Una mostra de solidaritat per la gent que suposadament els ha d'animar a assolir la glòria. Si fessin aquest gest me n'alegria molt.

Si el futbol és evasió, aquest cop necessitaré evadir-me del futbol. Com a mínim fins que deixin de posar anuncis com els de Cruzcampo i fins que no pari de sentir bajanades com aquella que el Barça cada cop més juga com Espanya. Mentre, la meva evasió i la meva victòria seran la del Stallone camuflat entre la multitud enfervoritzada que, després d'un partit contra Alemanya, ajuda els futbolistes, que també són presoners d'un camp de concentració, a escapar.

This is the winter of our discontent

Aquesta setmana, un email que preguntava per mi ha triangulat en vàries bústies abans de saber-ho per via oral. Aquesta setmana parlen de Sexo en Nueva York-2, una pel·lícula on suposadament el sexe es fa als Emirats Àrabs. He llegit una periodista que creu que és horrorosa però pensa anar-la a veure, perquè encara creu que pot identificar-se amb els personatges. Uns personatges amb un model i unes expectatives de vida més reaccionaries que la Melibea de la Celestina. Una setmana estranya, amb fets mancats de racionalitat, aparentment. Potser demà deixaré de sentir la xafogor que em pressiona les cames, i es posarà a ploure, i farà fred, però no deixaran de picar-me els mosquits. Potser un col·lectiu farà vaga com si fossin funcionaris, quan no han estat reconeguts com a tals ni per sou ni per avantatges laborals.

Sí, temps estranys, i un estiu que pot ser l'hivern del nostre descontent.

Luke i Darth

Tinc un netbook negre que em recorda en Darth Vader. En Floquet és blanc com en Luke Skywalker. Sembla que aquí, a l'escriptori, les coses haurien d'anar diferent. En Floquet Luke li hauria de dir al Netbook Vader que és ell el seu pare.

Déu meu. Em sembla que hauré vist més de dotze vegades l''atac a l'Estrella de la Mort de la peli Star Wars. Aquest fantàstic clímax de la pel·licula el gaudeixo tant o més que la primera vegada, que va ser en un cinema de Blanes, amb els meus pares. Després, vaig saber que en Darth Vader era pare d'en Luke perquè va ser l'única frase que vaig entendre quan vam anar a veure L'Imperi Contraataca a París, amb la meva germana i un cosí meu: Luke, je suis ton pêre. No, ne se pas possible (ho escric tal com ho vaig sentir) De més gran, vaig escoltar un programa radiofònic sobre la influència dels leit-motiv de la tetralogia wagneriana a la banda sonora de Star Wars i l'Imperi Contraataca. Ara els dos personatges principals reapareixen per evocació en el meu escriptori, i recordo una frase molt interessant de la saga que vaig llegir en un lema de messenger: el valor espera, la por sempre va a buscar.

Podria ser aquest el post més mandrós...

... i ho és. Però quina meravella és aquest larghetto de la simfonia núm. 2 de Beethoven. Per què llegir si l'esperit brillant del diumenge al matí es pot introduir per les vostres orelles?






Larghetto interpretat per l'Orquestra Simfònica de la Ràdio de Baviera, dirigida per Mariss Jansons

El Canon de Pachelbel no, si us plau

No, pel començament no és el Canon de Pachelbel. És el Just Like Heaven dels The Cure.

Interpretació realitzada per la Vitamin String Quartet. Uns bons amics de Spotify

Una víctima del Canon, sortint de l'armari

Apple Victim

Sóc un Apple Victim, ho reconec. Pots perdonar-me per haver pervertit un moment tan romàntic, per haver-lo transformat en un simil appelià? Pots, de veritat, perdonar-me per haver imaginat el que vaig imaginar aquella tarda?

Estàvem tu i jo, en una guingueta (àlies chiringuitu), asseguts a unes cadires de plàstic vermelles, amb les potes clavades a la sorra. Dues clares, unes patates fregides Alfonso Torres, i a la distància la silueta de Montjuic ajaguda al costat de la platja. Feia poques hores havíem jugat amb l'iPad que em van deixar els de la feina. Amb el catxoPod, com li dius tu, haviem mogut, ampliat i reduït fotografies amb els dits. Segurament va ser per això que vaig tenir aquesta temptació :  desplaçar el disc rosat del sol sota el meu dit, i arrossegar-lo com si el cel fos la pantalla, per deixar-lo davant nostre, quiet sobre l'horitzó grisós del mar.  I si haguessis volgut, l'hauria anat portant des de Caldetes fins a Barcelona, com si el sol fós una fitxa de parxís (diries tu), o com si fós un widget (diria jo).

Pastoral de la Serenata per Corn i Orquestra de Corda de Benjamin Britten. Perdoneu la qualitat del so, però no he trobat una versió millor. El poema, de Charles Cotton, diu així

The day’s grown old; the fainting sun
Has but a little way to run,
And yet his steeds, with all his skill,
Scarce lug the chariot down the hill.
The shadows now so long do grow,
That brambles like tall cedars show;
Mole hills seem mountains, and the ant
Appears a monstrous elephant.
A very little, little flock
Shades thrice the ground that it would stock;
Whilst the small stripling following them
Appears a mighty Polypheme.
And now on benches all are sat,
In the cool air to sit and chat,
Till Phoebus, dipping in the west,
Shall lead the world the way to rest.

Realitat augmentada

A vegades, acostem les parpelles per expandir el temps, enlentint el fets que tenen lloc al nostre voltant. Així, magnificades, apreciem les meravelles que dancen entre la pluja i la nostra pell.

Ritus

Música per al record de la nit prèvia a l'1 de maig, a la Creu de Canet de Mar. Tendes de campanya, enmig del bosc, pels voltants d'una creu fascistoide al cim d'un turó que domina una part del Maresme. Nit d'iniciació etílica i sexual per a molts que estàvem, o bé a prop, o havíem passat recentment la barrera dels 18 anys. Allà vaig avorrir i detestar el moscatell, sí.

Rosa mineral

Tinta verda

Estic rellegint Balthazar, la segona novel·la del Quartet d'Alexandria de Lawrence Durrell. Aquest és un llibre que m'ha influït molt en la percepció que tinc de les relacions humanes. La novel·la és una versió corregida dels fets narrats a la primera novel·la: la història d'amor carnal i sublim d'un escriptor anglès (Darley) per una dona casada (Justine) amb un magnat alexandrí (Nessim). La correcció la fa el mateix Darley, basant-se en les anotacions que Balthazar, un amic dels tres, ha escrit en el manuscrit. Les anotacions de Balthazar, escrites als marges amb tinta verda, corregeixen els fets que Darley explica des de la seva perspectiva d'amant afalagat, fins i tot desdenyós per una dona que ell creu que ha encès de passió. Però de la lectura d'aquestes anotacions, Darley se n'adona que ell no era ni de bon tros qui ocupava el pensaments de Justine, sinó que la seva autèntica passió es dirigia a un individu que a la novel.la tenia un paper marginal. Dolorament conclou que ell només ha estat un instrument per salvar el veritable amor de Justine de la fúria i la crueltat del seu marit.

Des de la lectura de Balthazar tinc assumit que les meves experiències viscudes es poden explicar amb la meva tinta negra, la de la meva perspectiva, però també amb la tinta verda de la perspectiva dels altres. En aquest 'altres' estan incloses també les persones que han fet de Justine a la meva vida. A vegades tinc la impressió de veure la tinta verda en el fons d'una confidència o en l'expressió d'uns sentiments que m'afalaguen. Sovint arribo a conèixer els fets explicats en tinta verda , i com en Darley he sabut dues versions del mateix fet que m'han fet dubtar de la sinceritat de les confidències i les expressions afalagadores. Però, si no han estat sincers, un cop passats els dies en què un es sent gilipolles, quin mal hi ha quan- com l'amant madur del sonet 138 de Shakespeare*-, un he gaudit del plaer que li ha donat la mentira?

* Quan el meu amor jura que diu la veritat, la crec encara que sé que menteix (...) Tots dos donem fe dels nostres llavis mentiders i entre els dos la veritat simple s'esvaeix (...) Si el costum de l'amor és aparentar veritat, ella ha de dir que no és sincera amb mi? Haig de dir-li que jo tampoc ho sóc? Mentre, jo jec amb ella i l'enganyo, i ella jeu amb mi i m'enganya. Així, tots dos jeiem afalagats per les mentires.

En Jaume

Vaig conèixer en Jaume en el viatge per Navarra i el País Basc francès. El primer encontre va ser a l'ascensor que ens portava a la planta on teníem les habitacions.  Ell i les seves maletes  ens impedien la sortida, provocant la impaciència dels que estàvem apretats dins del cubicle. Mira, un com jo, em vaig dir. Després vam compartir taula, i amb mirada distreta va dir que ell creia que tornàvem a l'endemà. A tots ens va sorprendre aquest lapsus, sobretot perquè ens ho deia el primer dia del tour.

En Jaume parlava de la seva vida, de llocs de Vilafranca (on ell viu) com si jo ja conegués la seva biografia i també fós del Penedès. Per això, el que sé d'ell són retalls, peces de puzzle que havia d'anar encaixant. En algunes peces sortien uns cuidadors, en altres uns companys de pis joves, en altres una mà que li donava 50 euros per les seves despeses cada cop que l'apuntaven a un circuit com el nostre. Alguns deien que aquella mà era la d'un fill que el col·locava perquè no fes nosa durant les seves vacances de Setmana Santa. Jo penso que era la d'un administrador d'un centre, que també li administrava els diners que guanyava treballant amb els dels centru- com deia ell- en la conservació dels parcs i jardins de Vilafranca. El cas és que fós qui fós, no se'n recordava de que havia apuntat en Jaume al mateix tour com a mínim cinc vegades.

Com que en Jaume ja hi havia estat, no va haver de gastar molts dels seus 50 euros per les excursions facultatives. Però, pobre, en  l'única excursió que es va apuntar- la del vaixell a Saint Jean de Luz- es va marejar i li va agafar un atac de pànic. Un cop a terra, va recobrar el seu posat i la seva mirada aparentment distreta, com si no hagués passat aquell mal tràngol. Somreia quan li dèiem: què, Jaume, com va? I sempre ens contestava: bé, bé... Aquí ja he estat. En un castell d'una família noble decandent em va dir: les cortines són diferents de l'altra vegada. Les van canviant perquè la gent no es cansi de veure sempre les mateixes. També em va dir que per la zona havia treballat en una destil·leria de licor. Malgrat el seu somriure, els seus ulls blaus miraven perduts en un punt d'intersecció entre el seu present i el seu passat- real o inventat, no ho sé.

No estic segur de que en una zona tèrbola de la seva memòria estiguem els que vam compartir amb ell el viatge. En canvi, sé el que vaig sentir mentre el vaig veure baixar de l'autocar, dient-nos adéu amb la mà i rient com un nen petit que rep els aplaudiments després de recitar un vers. Vaig sentir una malenconia dolça, un enyor punyent i unes ganes de baixar de l'autocar que em retornava a la rutina. Ningú l'esperava a Vilafranca. Segurament perquè no es podia preveure l'hora en què arribaria. Tant se val, malgrat en Jaume va demostrar no ser gaire hàbil movent-se en un ascensor ple de gent, va demostrar que sabia sortir-se'n de totes estant sol, ben sol.

A Navarra

Poca cosa per explicar avui perquè porto des de dijous voltant per Navarra. Només unes coses que m'han sorprès: gran part del recorregut dels encierros de San Fermín fan pujada (es veu que els va millor als braus per córrer), San Fermín no és el patró únic de Pamplona, i Iruña és una ciutat encantadora, molt recomenable.

Anant per Roncesvalles, després d'una experiència de divendres sant parsifaliana, ens hem imbuït de l'esperit del Camino de Santiago. Per inspirar-nos una cantiga d'Alfonso X el Sabio sobre un pelegrí que fa el camí. Us va bé?

Perles d'all

La primavera està afectant el meu cos de manera acostumada. També ha tornat l'advertència de la meva presió, amb una mínima una mica alta. Això té tot l'auguri d'un dinar d'aniversari sense sal, o d'una paella disgustada. També, com sempre, ha sorgit la gran pregunta: per què tot el que va bé per la salut no m'entussiasma?

Aquesta pregunta, per primera vegada té una salvetat. I és que divendres em van dir que hi havia 'perles d'all', i que eren beneficioses. Tot i que mossegar una gra d'all em provoca repugnància, la denominació 'perla d'all' em va semblar tan suggerent que crec que faré cas i consumiré aquest curiós producte. M'imagino esferes blanquinoses i brilants, pulides i apetitoses. Esferes trenades com un collar, que pot ser desfet amb el desfici d'una boca que no pot ser d'un vampir, és clar.  Amb l'evocació i suggerència d'aquesta imatge espero caure en un hàbit saludable. A més, sembla ser que no tenen gust d'all, cosa que hauré de comprovar. Potser, per una vegada, la visió de la rodonesa tersa pot esdevenir una experiència cardio-sensual.

Alfredo Kraus, cantant amb elegància i distinció, l'ària Je crois entendre de Els pescadors de perles de George Bizet.

Amor i primavera

Mostres del que ens ve a sobre

Liebe und Frühling (amor i primavera) de Brahms, interpretat per Juliane Banse (soprano) i Helmut Deustch (piano)




Dietrich Fischer Dieskau (baríton) cantant peces del Liebesfrühling (amor de primavera) de Schumann amb Hartmul Holl al piano.

No m'agrada el belcanto

Tot i la important visita de Juan Diego Flórez aquesta temporada liceística, i la seva capacitat vocal, que li permet fer les virgueries que mostra en aquest fragment de La Fille du Regiment de Caetano Donizetti




Tot i el to lleuger de l'orquestra a les òperes de Donizetti, i les virtuositats vocals, que no venen al cas quan es tracta d'un dramon i una tragèdia...



Lucrezia Borgia (Joan Sutherland) està més pendent de fer recargolar les notes que d'assistir al seu fill (que també és el seu amant), tirat per terra per haver begut un verí. Al final sí que se li acosta, menys mal.

He tingut desig d'escoltar Lauritz Melchior cantant el seu 'Und Drauf Isolde' del Tristany i Isolda wagnerià, amb la frase final, tan tòpica dels amants, i en canvi, dita de manera tan desesperada, bellíssima, intensa, carregada de significat, sublim.

Sie lächelt mir Trost
und süsse Ruh',
sie führt mir letzte
Labung zu.
Ach, Isolde, Isolde!
Wie schön bist du!

Ella em somriu
em dóna dolça pau
ella porta el meu descans
Oh, Isolda, Isolda
que bonica que ets...'



Lauritz Melchior, amb la cara que tindré d'aquí a uns anys, cantant el sublim 'Und Drauf Isolde'.

The Rockies may crumble

En una setmana marcada per la tragèdia de les catàstrofes naturals, on els diaris han posat igual èmfasi a les morts de Xile com al desplaçament de l'eix de rotació terrestre, i les seves conseqüències en la duració del dia, val la pena presentar un contracte de permanència com aquest. Louis Armstrong, Ella Fitzgerald, en el seu mític enregistrament per al segell Verve. Sí, les Rocalloses poden caure, tot es pot destruir perquè tot, al cap i a la fi, està fet de fang, però Gershwin té molt clar que el seu amor està aquí per quedar-s'hi.

Cognoms singulars

Una  aplicació possible del Facebook podria ser la de descobrir quanta gent té un cognom il·lustre. Per exemple, jo sempre he pensat que de Mozart només n'hi ha hagut un, perquè encara no he vist per la tele ningú que es digui Mozart, ni he llegit res de ningú que tingui aquest cognom. Però potser n'hi ha la tira de gent, gent que a més es diu Amadeus, o Wolfgang. Jo no he fet la prova, perquè m'agrada més la pregunta que tenir la resposta. Si voleu, podríeu mirar quanta gent es diu Van Gogh (jo no ho faré)



El Xavi Dotras Trio tocant fragments de peces del seu disc, Vincent, dedicat a Van Gogh.

Cançons de la meva veïna

Tinc una veïna adolescent que em castiga amb Amaral. Ho fa per etapes, primer deixa que siguin els artistes qui la cantin. Després, quan acaben la cançó, en l'espera prèvia a la segona reproducció, canta algunes paraules. Finalment, em remata amb la mateixa cançó juntant la seva veu amb la dels Amarals. I així amb totes les cançons del CD. Pitjor va ser la temporada que una altra veïna em va crucificar amb els crits pelats dels Dover.

Això sí, la vida és perfecta, com la tormenta que diuen ha de venir.  La primavera s'acosta, ben exigent, i ara tinc al cap, de forma insistent, una tonada estiuenca

Sols m´acompanya la ràdio que em vas regalar aquell juny,

Sé que els dels N'gai n'gai, i no sé com continúa.