Apple Victim

Sóc un Apple Victim, ho reconec. Pots perdonar-me per haver pervertit un moment tan romàntic, per haver-lo transformat en un simil appelià? Pots, de veritat, perdonar-me per haver imaginat el que vaig imaginar aquella tarda?

Estàvem tu i jo, en una guingueta (àlies chiringuitu), asseguts a unes cadires de plàstic vermelles, amb les potes clavades a la sorra. Dues clares, unes patates fregides Alfonso Torres, i a la distància la silueta de Montjuic ajaguda al costat de la platja. Feia poques hores havíem jugat amb l'iPad que em van deixar els de la feina. Amb el catxoPod, com li dius tu, haviem mogut, ampliat i reduït fotografies amb els dits. Segurament va ser per això que vaig tenir aquesta temptació :  desplaçar el disc rosat del sol sota el meu dit, i arrossegar-lo com si el cel fos la pantalla, per deixar-lo davant nostre, quiet sobre l'horitzó grisós del mar.  I si haguessis volgut, l'hauria anat portant des de Caldetes fins a Barcelona, com si el sol fós una fitxa de parxís (diries tu), o com si fós un widget (diria jo).

Pastoral de la Serenata per Corn i Orquestra de Corda de Benjamin Britten. Perdoneu la qualitat del so, però no he trobat una versió millor. El poema, de Charles Cotton, diu així

The day’s grown old; the fainting sun
Has but a little way to run,
And yet his steeds, with all his skill,
Scarce lug the chariot down the hill.
The shadows now so long do grow,
That brambles like tall cedars show;
Mole hills seem mountains, and the ant
Appears a monstrous elephant.
A very little, little flock
Shades thrice the ground that it would stock;
Whilst the small stripling following them
Appears a mighty Polypheme.
And now on benches all are sat,
In the cool air to sit and chat,
Till Phoebus, dipping in the west,
Shall lead the world the way to rest.