El dilluns 9 de novembre tenia tantes ganes de ser a Berlín. Em sentia com si no hagués anat al casament del meu millor amic. M'hauria agradat estar-hi sobretot per a mi, per celebrar la meva relació de germanor amb la ciutat. De la mateixa manera que hi ha vil·les agermanades amb vil·les d'altres països, jo estic agermanat amb Berlín.
Aquesta vinculació sentimental amb la ciutat es remonta a uns segons inoblidables de l'audició d'un concert a Ràdio 2. És el moment en què esclaten els aplaudiments després d'una trepidant interpretació de la setena simfonia de Beethoven. L'orquestra és la Filharmònica de Berlín, el director Daniel Barenboim, i l'event és el concert interpretat tres dies després de la caiguda del Mur, dedicat especialment als habitants del Berlín Est. No sé... els aplaudiments són un moment de catarsi i clímax, un torrent sonor que s'allibera i s'ho emporta tot, com la massa humana que es va concentrar als passos fronterers i va acabar passant-los per damunt.
Fa uns mesos, a Berlín, els aplaudiments em van tornar a meravellar. Aquest cop no eren uns aplaudiments enllaunats en una gravació, sinó reals, concretament en el mateix escenari que el concert de Barenboim: la sala de concerts de la Filharmònica de Berlín. Entre els elements decoratius de la sala, d'un estil cutrelux dels anys setanta, una esfera sonora em va rodejar. L'esfera la produia el públic que estava davant de l'orquestra, als palcos laterals, i també als palcos que s'enfilaven al seu darrera, mentre aplaudia amb entusiasme l'entrada de Mariss Jansson amb l'Orquestra del Concertgebow.
No m'havia recuperat encara d'aquell efecte sonor, quan l'orquestra va interpretar Ritual d'Alfred Schnitke. Una autèntica batalla per a un exèrcit dirigit per Jansson, amb un únic supervivent al final. Després de l'últim 'ding', suspès en el silenci, els aplaudiments em van tornar a esclafar.
Localitats adjacents a la meva
No m'havia recuperat encara d'aquell efecte sonor, quan l'orquestra va interpretar Ritual d'Alfred Schnitke. Una autèntica batalla per a un exèrcit dirigit per Jansson, amb un únic supervivent al final. Després de l'últim 'ding', suspès en el silenci, els aplaudiments em van tornar a esclafar.
Hi ha moltes coses que un ha de fer abans de morir. Plantar un arbre, tenir un fill i escriure un llibre són coses que estan molt bé, però creieu-me, poseu a la llista 'aplaudir envoltat de berlinesos'
4 comentaris:
Fem-ho! L'hi diem a en Ferran i fem una escapadeta tots plegats? Jo em moro de ganes...
Mai he estat a Berlin. Vaig pasar 2 mesos a Heidelberg fa segles i em va encantar. He plantat un arbre, he tingut un fill (o més d'un) i no he escrit cap llibre.....
M'odiareu molt si us dic que jo VAIG SER a Berlin el dia 9? jiji... Semblarà una estupidesa, però era allà, a quatre passes de la porta de Brandenburg i del regitzell de dòminos, i sentia que m'havia tret una mica l'espineta de no haver viscut el 9.11.1989 en directe.
Va ser impressionant.
PS: La proposta d'en DOOM, evidentment, aprovada per part meva, sense dubte! Quan vulgueu :-)
Publica un comentari a l'entrada