L'he tornat a veure. Per sort l'he vist pujar al tren que anava a Molins de Rei i no al meu, que anava en direcció a Blanes. La guitarra amb enganxines, la mirada d'ecologista germànica torrecollons. Abans de que obrís la boca s'han tancat les portes del vagó i m'he alegrat per això.
Dissabte passat ens va amenitzar amb la seva veu engolada el viatge de Blanes a Arenys de Mar. Una veu que era una barreja Jeanette, Joan Baez i Bebe. Cantava cançons que vam pensar que composava ella. De tot el repertori happy-flower, una cançó ens va cridar particularment l'atenció. Tenia una lletra de quan ens menjàvem el tarro tancats a l'habitació de la nostra adolescència. La cançó demanava pau- pas, concretament.
Pas para el hombre, pido pas,
Pas para los planetas, pido pas,
Para las plantas pido pas...
Para los animales también
pido pas
Conmovedor que tingui consideració pels animals, tot i posar-los després dels planetes i de les plantes. I això de 'los animales' ho canta així com qui no vol la cosa, com si digués: sí, els animals, també. No vindrà d'un plat més a taula.
Malgrat tot, el missatge m'arriba en mal moment. Ja no necessito d'aquestes cançons, ni de llibres d'autoajuda, ni estirar-me i deixar-me posar pedres en els nòduls d'energia del meu cos per gaudir de la pau. Gràcies al gol d'Iniesta, i al providencial Valdés, crec en l'equilibri còsmic, en la justícia divina i no tinc en consideració que de tots els planetes musicats per Gustav Holst, a la gent només li soni la composició dedicada a Mart, el que porta la guerra.
7 comentaris:
Em pregunto perquè els "artistes" que donen la vara al metro, esperen que a sobre el sofrit personal els doni quartos; que s'han begut l'enteniment??
A veure si avui aconseguim "pas" per als comerciants dels voltants de Canaletes :)
Perquè ho dius això de les pedres???
Apa! Bon diumenge
Susanna
T'has oblidat de la pas per l'àrbitre noruec (de bon rotllo).
Canaletes tindrà pas una setmana més.... llàstima!.
A la Bebe de la Renfe li auguro un futur molt menys brillant que als nois de Guardiola.
Pep, we can!!. Petons
By the way.... Avui m'he donat un cop al cap i acabo de crear un blog.
millorquemhoexpliquis.blogspot.com
Petonets.
Ben bé que els culers aneu "de cul" darrerament amb els 6 gols al Barnabeu, el gol de Don Andrés i tot això. Que no passi però que al final el Barça perdi la copa i la Champions. El nivell de frustració pot arribar a cotes tan altes que més m'estimo no imaginar-m'ho. El Dr. Google tornarà a ser consultat compulsivament!
Coneixia un home que quan sentia cantar els "artistes" de metro o de tren, els donava diners però amb la condició que callessin o anessin a una altra banda. Sempre pot arribar a ser una solució en cas d'urgència.
Ferran: jo també m'ho pregunto. Jo pagaria perquè no toquessin. Sobretot els de l'acordió. Ànims que ja tenim copa... Com va dir aquell haurem de contractar tarifa plana de Canaletes.
Susanna: tu ja saps perquè dic lo de les pedres. I em va anar tan bé que n'he parlat i ho he recomenat. Tinc algú que em costa de convéncer però, mira, també deia que no faria cap bloc... Una abraçada molt forta.
Franc: pobre tio, l'àrbitre. Avui he parlat amb un noruec i m'ha donat les últimes notícies. Es veu que té completament prohibit dir una paraula sobre el partit. Jo li he comentat que em recordava en Salman Rushdie. Ell, curiosament, m'ha dit que havíem de considerar que d'ell havia depengut el semifinalista, com si justifiqués l'estat d'aïllament que ha patit.
Helena: Che, we can; Pep, we can... Oooohhhh, quins dies, quins dies... Canaletes Days. A kiss in 2s morrows.
Josep:La solució de donar diners perquè els músics no toquin i els cantants no cantin se m'ha passat moltes vegades pel cap. Si no fos perquè als turistes els fa gràcia i somriuen, i fan 'palmas', la qual cosa fa que l'actuació sigui inevitable molts farien això. Per cert, el futbol amb Pep és poesia, és èpica, és emoció, humanisme i és art (com a mostra la final de copa, amb el comportament de les dues aficions i els jugadors) i això no deceb mai. Llegint biografies de personatges clàssics, com els de les Vides Paral·leles de Plutarc, he sentit enveja d'uns temps on un Alexandre, un Cèsar tenia sentiments humanistes, de respecte a l'adversari, de mirar-se les batalles com una lluita d'intel·ligències en la qual el més just, el més magnànim és l'afavorit dels déus, en el cas de que aquests hagin d'intervenir. Una cosa així sento en aquesta setmana èpica i futbolera.
Publica un comentari a l'entrada