dissabte, 16 de febrer del 2008

Mort d'un mòbil

Dimarts 12 de febrer d'enguany va ser la data de la mort per atropellament del meu mòbil. Va ser a les 9.05 a.m, al pas de vianants per creuar la Gran Via venint de la Rambla del Poble Nou. Veient que el semàfor estava a punt de posar-se en verd per als cotxes, i amb la intenció d'evitar els quasi cinc minuts d'espera per poder creuar després, em vaig posar a córrer. Quan estava a mitja Gran Via em vaig adonar de que el meu mòbil havia caigut de la butxaca. Mirant enrera el vaig veure en un carril a pocs metres de la vorera, però no tenia temps per recular i recollir-lo; així que vaig haver d'assistir amb impotència des de la vorera contrària el seu atropellament.



Aquesta espera va ser llarga i lenta, eterna, perquè tenia el mal de les coses inevitables que tarden en succeir: l'esperança. El mòbil havia caigut en un punt que el va permetre mantenir-se immune a la col·lisió durant més de tres minuts. Els cotxes passaven a pocs centímetres del seu cos petit, fràgil i indefens, la qual cosa em va fer concebir esperances de que el recuperaria miracolosament. Però quan vaig veure acostar-se una camioneta blanca amb una amplada superior als turismes que havien passat fins llavors, vaig entendre que havia arribat el final. Sense canviar d'expressió, per no voler que els vianants que esperaven per travessar se n'adonessin, vaig ser testimoni de la fatalitat: vaig  mirar com el mòbil era desplaçat violentament per la roda de la camioneta, i com la tapa i la pila volaven i queien just al costat de la vorera. Pocs segons després el semàfor va canviar i vaig poder anar a recollir les despulles.

No entenc el plaer de destruir un mòbil Nokia que aquest vídeo mostra. No sé, potser dóna plaer assassinar les màquines, si ja no depens d'elles, com el HAL (l'ordinador de la pel·lícula 2001, Una Odissea de l'Espai). Com que no vaig assassinar el meu Nokia, no ho puc dir. La veritat és que em va saber greu, pobret.




Però el dol aviat el vaig donar per acomiadat. A les poques hores ja havia reemplaçat el Nokia vell per un que havia de tenir una sola condició: que tingués tapa. Però les coses estan montades de tal manera que ara no en trobes cap amb tapa sense ràdio, càmara de fotos, videos, Internet... Mira, ara faré fotos més sovint, ves per on. Al vespre la vaig estrenar amb unes fotos que no són pas dignes d'una exposició; i no és només perquè van sortir mogudes.

Adenda: Jo no sé si els mòbils van al paradís quan es moren. Amb la mort que va tenir el meu, i sobretot per la ressignació amb la que va esperar el seu invevitable final, segur que s'ha guanyat el cel. Així que si en Ferran esperava un Requiem, com diu en un comentari, a ell i al meu mòbil els dedico el In Paradisum del Requiem de Fauré, interpretat per la London Sinfonia i el cor Cambridge Singers, dirigits per John Rutter. 


11 comentaris:

Paulo ha dit...

Quina làstima. Mas é assim mesmo que se faz. Para não pensarmos mais na perda, repomos logo o objecto danificado.

Ferran ha dit...

Caram, Quim, el Diumenja'm se'ns ha posat mogut, eh? Esperava trobar-me un Rèquiem, després de llegir el trist final d'en Nokia... però no ha estat així ben bé. Celebro que t'ho hagis pres amb resignació :)
Bona setmana!

Josep Rumbau ha dit...

T'acompanyo en el sentiment. Un Nokia és un Nokia. Ara, posar-li el Requiem de Fauré em sembla una mica fort.
Josep

Anonymous ha dit...

hip hip hurra visca la mort de la tecnologia!!! i la dependència de les empreses de telefonia que ens escuren les butxaques, força quim!Torna'l a tirar al mig de l'esfalt, si vols fem una performance, és que ets un poeta!
Anna

quim ha dit...

Paulo: that's life :D

ferran: la veritat és que la resignació i l'humor són l'antídot per entomar situacions tan absurdes com la que explico. Ja hauràs vist que he posat un Requiem. Més detalls a la contesta al Josep. Bona setmana!!!

Josep: Gràcies per donar-me el pésam. El Requiem el vaig posar ahir a la nit especialment dedicat a en Ferran. Però llavors maliciosament vaig incloure el mòbil a la dedicatòria, pensant que et faria molta gràcia. Una abraçada, en el Nombre de Yaveh :D

Anna: què has menjat últimament? Et veig com molt revolucionària. No m'imagino què passaria si atropellessin el teu super mega mòbil que deu fer cafès amb llet mentre estàs en espera. Lo que et puc dir és que no va ser una 'performance' sinó més aviat un moment tan idiota que en comptes de maleir-ho tot havies de riure.

nur ha dit...

Muerto Franco, viva el Rey, que deia aquell. El final d'un Nokia va acompanyat del començament d'un altre Nokia i et vaig veure il·lusionat com un xiquet amb la teva càmera de fotos. Que fàcilment ens oblidem dels vells companys nòquies :P

Volia ressaltar que la narració blocaire no té res a veure a sentir la història en directe, ja que es perd el matís trist i patètic que sembles donar al teu post :P

Visca la renovació tecnològica, eh?

quim ha dit...

nur: Potser sí que la narració en directe no tenia el to trist i patètic. No sé, veia cares somrients i no gaire solidàries amb la meva dissort (oh, quina paraula més maca: dissort) al meu voltant mentre ho explicava

Visca la renovació!!!! Fa uns mesos el Macbook, ara el Nokia nou. Només em falta renovar la fucking blue jacket que té unes butxaques ideals perquè se't vagi caient tot. La veritat és que el company antic no em queia gaire bé. Semblava una granada

Anonymous ha dit...

ja veig a la Nur i al Quim a dalt de l'AVE anant a Vilafranca de Vilapedrosa intentant seguint les converses dels demés i intentant trobar quin numero de sèrie té aquell tipus de tren i aquestes coses que us agraden...amb tanta tecnologia aneu en compte que no us maregeu a 300km per hora...un nokia nou i un macbook!
brrrr,
Ja ho diu Bernstein el segle XX amb tantes guerres només ens ha portat a una borrasca de tecnologies que ens ofeguen.
Anna
Anna

Sara Maria ha dit...

Genial Fauré; llàstima de Nokia, pero benvingut el nou. El meu n'ha passat de greus i encara sobreviu...

Ferran ha dit...

Genial, l'In Paradisum, que per variar no coneixia. M'ha encantat. Ooommm...

quim ha dit...

En Bernstein era un barrufet rondinaire, Anna.

Nuria i Ferran, m'alegra molt que us hagi agradat el in Paradisum. Es diviiiiiii (i no es Philadelphia)