diumenge, 28 de gener del 2007

La lectura humana

Un company de feina em va explicar que, al principi de quedar amb una noia que li agradava, cada cop que ella iniciava el relat d'una cosa que li havia passat, no havia dit ni 20 paraules que, de sobte, deia: això ho pots llegir al meu bloc. I ja no continuava. D'altra banda, el medi de comunicació principal entre un amic meu i una amiga comú és el SMS. Jo la veig de tant en tant però ell em va comentar que feia mesos que no la veia, tot i viure al mateix poble. Curiosament, tot just dir-m'ho va sonar la musiqueta del mòbil i era que havia rebut un missatge d'ella, el tercer del dia. Com el meu amic, molta gent no veu la gent que estima durant dies i dies sinó que la llegeix: la llegeix amb el messenger, els SMS, els e-mails, navegant pels blocs... I les persones estimades i llegides no són només familiars que viuen a l'altra part de món. Són també persones que viuen a menys d'una hora de tu; persones que no les veus durant una setmana o més, però en canvi les llegeixes diàriament. Les llegeixes quan reps un missatge al mòbil o buscant un post o un comentari en un bloc.

Acabarem llegint-nos en comptes de parlar? No sé... En aquest context, sembla mentira que s'hagi composat una òpera com La Veu Humana, de Francis Poulenc, basada en l'obra de Cocteau. Una òpera que retransmet tot el monòleg telefònic d'una dona que parla amb el seu amant. Una conversa telefònica que dura tota una òpera!!! Increïble. Però és que en aquella època consideraven una tragèdia que una dona no tingués cap altre medi que el telèfon per expressar-li a un home els seus sentiments, sense veure-li la cara. Bé, ara la veu humana es va substituint per la 'lectura humana'. Els SMS, els posts, els e-mails són, però, peces una mica breus per fer-ne una òpera. I els missatges breus rebuts sense veure la persona que te'ls envia, tot i estar només a uns metres o a uns minuts de distància, es consideren proves d'estimació i que la relació sentimental rutlla. Les coses canvien.

Gaudiu, si més no, d'un fragment de La Veu Humana i avui, que és diumenge, podríem ser una mica carques nostàlgics i substituir el SMS, l'e-mail o el xat per una trucada o una trobada cos a cos.

7 comentaris:

Anna ha dit...

Bon diumenge Quim!
Et recomano Chansons Gaillardes de Poulenc!Jo les he descobert fa ben poc. És brutal aquest home...i després la Sonata per flauta...
Molt xulo el teu post :)
Lanzando idees...
Tens una proposta de discussió en el Tacet, amb comentari de la Bartoli...

quim ha dit...

Bon diuemenge, i bon dia Anna.

Gràcies per les recomanacions. Em sona haver sentit les Chansons... fa temps per Ràdio 2 però miraré de veure si les puc (ob)tenir i escoltar aquest diumenge o d'aquí pocs dies. La sonata per flauta la tinc. És que el Poulenc i tota la trepa francesa Debussy, Franck, Chabrier, Chausson, Satie... em posen molt; sobretot amb un cafè amb llet i un fred de nassos o plovent a fora.

Ah, accepto la proposta de discussió de la Bartoli. Prepara't :)

Marc Ambit ha dit...

Agraït per les teves visites al meu blog m'he decidit a venir a donar una ullada al teu i la sorpresa no pot haver estat més agradable. Un blog que és la suma de dues grans passions: música i viatges!

M'ha encantat aquesta barreja de diari de viatge harmonitzat amb les bandes sonores que tu els hi poses.

I aquest tall d'òpera telefònica és fantàstic! No em puc imaginar massa bé com se les deu composar el director per fer visualment excitant un muntatge complert basat amb aquesta premissa, però m'encantaria veure-ho :-)

Per cert, molt interessant la teva reflexió sobre la (in)comunicació textual que patim avui en dia. El que em sap greu és que el jovent contemporani no aprofiti aquest us intensiu del llenguatje escrit per fer-lo més ric; sembla que prefereixen tirar per l'economia d'esforços, sobretot amb els sms :-)

En definitiva, que ja em pots comptar, Quim, entre els teus seguidors :-)

quim ha dit...

Hola marc,

M'alegro molt que t'hagi agradat aquest bloc que, en definitiva, no té cap altre objectiu que mostrar coses que poden entretenir un diumenge a la tarda. Un amic meu, estudiós dels blocs, em va dir que s'havia fet un estudi de les temàtiques dels posts als blocs d'Estats Units segons el dia de la setmana i les hores del dia. Es veu que els diumenges a la tarda proliferen els posts depressius: els que es queixen de la traïció de l'amic, de la nòvia o del nòvio; els que expressen la solitud del blocaire, tancat a casa sense tenir a ningú amb qui sortir, etc., etc. Sabent això, si vaig decidir fer un bloc com un espai per als diumenges a la tarda va ser per presentar al lector accidental del diumenja'm un post que fos una alternativa al post depressiu. I aquí hi caben viatges, música, contes per llegir, videos, uf, vés a saber.

Espero que anem visitant-nos els blocs. Ja et vaig dir que el teu el trobava molt interessant i estic molt content de tenir-te entre els seguidors.

Quim.

Marc Ambit ha dit...

Doncs francament crec que si que aconsegueixes posts molt més eixerits que els habituals de diumenge tarda, jejeje.
Tot i que, ja em permetràs, jo et llegiré més entre setmana. Espero que això no sigui un problema per un blog amb aquest títol ;-)

Anna ha dit...

quines descobertes que fas de blogs....carai

Anònim ha dit...

Vaig aprendre molt