Final de temporada, Chopin i Varsòvia

Ha arribat el dia de tancar la temporada perquè diumenge que ve tornaré de Varsòvia, després d'un dissabte a la coperniquiana Cracòvia. Espero que la vinculació catalano-polonesa no estigui també en els costums de la Nit de Sant Joan. Només em faltaria que els polonesos també la celebressin amb petards. Tot podria ser. De fet qui m'ho anava a dir, quan tenia vint anys, que veuria en persona en Lech Walesa... i resulta que, com que fa el discurs inaugural del congrés, li puc dir que hi ha qui pensa que un polonès com ell i un català com jo som iguals.

Els motius de tancar la paradeta els he explicat en cada post de final de temporada. És moment de tenir experiències al sol, a l'aire lliure i ja vindrà l'hora quan les musicarem en un fons de pantalla. Ho farem en un diumenge, quan calgui una jaqueteta per sortir al carrer.

Vull agrair-vos la vostra fidelitat i perdoneu-me si no he contestat els vostres comentaris. Qui em coneix no li ve gens de nou la meva providencial mandra, però us ben asseguro que més que mandra és que cada cop vaig compartimentant més les coses, i els dies laborables es van fent més impermeables al diumenja'm.

Us presento un vídeo molt adient per la setmana que m'espera. Un documental fet per a la conmemoració de l'any Chopin, que és enguany, sobre la Varsòvia del Chopin jove, fins el moment en què marxa a París. Espero que us agradi.

Gaudiu de l'estiu, de les vacances, i fins setembre

Evasió

Comencen a la televisió les cares de riure les gràcies dels 'nens de la roja'. Perquè darrera d'ells hi ha tota una nació, com diu l'anunci exaltador de Cruzcampo. La nació que pateix que se li retalli el sou però que ha de viure pendent, amb apassionament, de que els nois guanyin i cobrin una astronòmica prima si guanyen el mundial.  Crec que els nostres nens no han dit que renunciaran a la prima, un gest que ben valdria un somriure orgullós de l'enviat especial de Tele 5, i uns llavis humitejats de la model-periodista que l'acompanya. Una mostra de solidaritat per la gent que suposadament els ha d'animar a assolir la glòria. Si fessin aquest gest me n'alegria molt.

Si el futbol és evasió, aquest cop necessitaré evadir-me del futbol. Com a mínim fins que deixin de posar anuncis com els de Cruzcampo i fins que no pari de sentir bajanades com aquella que el Barça cada cop més juga com Espanya. Mentre, la meva evasió i la meva victòria seran la del Stallone camuflat entre la multitud enfervoritzada que, després d'un partit contra Alemanya, ajuda els futbolistes, que també són presoners d'un camp de concentració, a escapar.

This is the winter of our discontent

Aquesta setmana, un email que preguntava per mi ha triangulat en vàries bústies abans de saber-ho per via oral. Aquesta setmana parlen de Sexo en Nueva York-2, una pel·lícula on suposadament el sexe es fa als Emirats Àrabs. He llegit una periodista que creu que és horrorosa però pensa anar-la a veure, perquè encara creu que pot identificar-se amb els personatges. Uns personatges amb un model i unes expectatives de vida més reaccionaries que la Melibea de la Celestina. Una setmana estranya, amb fets mancats de racionalitat, aparentment. Potser demà deixaré de sentir la xafogor que em pressiona les cames, i es posarà a ploure, i farà fred, però no deixaran de picar-me els mosquits. Potser un col·lectiu farà vaga com si fossin funcionaris, quan no han estat reconeguts com a tals ni per sou ni per avantatges laborals.

Sí, temps estranys, i un estiu que pot ser l'hivern del nostre descontent.

Luke i Darth

Tinc un netbook negre que em recorda en Darth Vader. En Floquet és blanc com en Luke Skywalker. Sembla que aquí, a l'escriptori, les coses haurien d'anar diferent. En Floquet Luke li hauria de dir al Netbook Vader que és ell el seu pare.

Déu meu. Em sembla que hauré vist més de dotze vegades l''atac a l'Estrella de la Mort de la peli Star Wars. Aquest fantàstic clímax de la pel·licula el gaudeixo tant o més que la primera vegada, que va ser en un cinema de Blanes, amb els meus pares. Després, vaig saber que en Darth Vader era pare d'en Luke perquè va ser l'única frase que vaig entendre quan vam anar a veure L'Imperi Contraataca a París, amb la meva germana i un cosí meu: Luke, je suis ton pêre. No, ne se pas possible (ho escric tal com ho vaig sentir) De més gran, vaig escoltar un programa radiofònic sobre la influència dels leit-motiv de la tetralogia wagneriana a la banda sonora de Star Wars i l'Imperi Contraataca. Ara els dos personatges principals reapareixen per evocació en el meu escriptori, i recordo una frase molt interessant de la saga que vaig llegir en un lema de messenger: el valor espera, la por sempre va a buscar.

Podria ser aquest el post més mandrós...

... i ho és. Però quina meravella és aquest larghetto de la simfonia núm. 2 de Beethoven. Per què llegir si l'esperit brillant del diumenge al matí es pot introduir per les vostres orelles?






Larghetto interpretat per l'Orquestra Simfònica de la Ràdio de Baviera, dirigida per Mariss Jansons

El Canon de Pachelbel no, si us plau

No, pel començament no és el Canon de Pachelbel. És el Just Like Heaven dels The Cure.

Interpretació realitzada per la Vitamin String Quartet. Uns bons amics de Spotify

Una víctima del Canon, sortint de l'armari

Apple Victim

Sóc un Apple Victim, ho reconec. Pots perdonar-me per haver pervertit un moment tan romàntic, per haver-lo transformat en un simil appelià? Pots, de veritat, perdonar-me per haver imaginat el que vaig imaginar aquella tarda?

Estàvem tu i jo, en una guingueta (àlies chiringuitu), asseguts a unes cadires de plàstic vermelles, amb les potes clavades a la sorra. Dues clares, unes patates fregides Alfonso Torres, i a la distància la silueta de Montjuic ajaguda al costat de la platja. Feia poques hores havíem jugat amb l'iPad que em van deixar els de la feina. Amb el catxoPod, com li dius tu, haviem mogut, ampliat i reduït fotografies amb els dits. Segurament va ser per això que vaig tenir aquesta temptació :  desplaçar el disc rosat del sol sota el meu dit, i arrossegar-lo com si el cel fos la pantalla, per deixar-lo davant nostre, quiet sobre l'horitzó grisós del mar.  I si haguessis volgut, l'hauria anat portant des de Caldetes fins a Barcelona, com si el sol fós una fitxa de parxís (diries tu), o com si fós un widget (diria jo).

Pastoral de la Serenata per Corn i Orquestra de Corda de Benjamin Britten. Perdoneu la qualitat del so, però no he trobat una versió millor. El poema, de Charles Cotton, diu així

The day’s grown old; the fainting sun
Has but a little way to run,
And yet his steeds, with all his skill,
Scarce lug the chariot down the hill.
The shadows now so long do grow,
That brambles like tall cedars show;
Mole hills seem mountains, and the ant
Appears a monstrous elephant.
A very little, little flock
Shades thrice the ground that it would stock;
Whilst the small stripling following them
Appears a mighty Polypheme.
And now on benches all are sat,
In the cool air to sit and chat,
Till Phoebus, dipping in the west,
Shall lead the world the way to rest.