Tancament de temporada a la irlandesa

Pels mateixos motius que vaig exposar el 24 de juny de l'any passat, el començament de l'estiu és el moment en què el Diumenja'm tanca la temporada. M'adelanto una setmana perquè passaré una nit de Sant Joan sense petardada a la dolça i malencònica Dublín, i com que en Floquet ja m'ha dit que no m'acompanyarà perquè n'està una mica fart de tant anar amunt i avall, possiblement no pugui penjar post el diumenge que ve, perquè estaré a Galway.

Ai, Galway, Galway... la mítica terra on reposen les despulles de Michael Furey, el vailet que va morir d'amor per Gretta en el relat Els Morts de James Joyce. Terra simbòlica de l'essència irlandesa...

Us deixo amb The rare old times, la cançó que evoca amb nostàlgia un Dublín joycià que començava a desaparèixer, i que reflexen les fotografies. La veu que la canta us pot semblar infame però per a mi no deixa de tenir la seva gràcia.

Per veu mítica la d'en Luke Kelly, que podeu escoltar-la amb els The Dubliners en l'esfereidora The Foggy Dew, una cançó que anima als joves unir-se a la causa irlandesa i no a la dels anglesos durant la 1a Guerra Mundial.

Us deixo dues versions més del Foggy Dew. La de l'Alan Stivell, que va ser la primera versió que vaig escoltar ara farà.... buf... quants anys Franc? Bé, un es fa gran i es nota perquè al final em quedo amb la del Luke Kelly. Ara bé, el vídeo de la versió del Stivell està bé perquè il·lustra amb imatges la lletra de la cançó.

També és recomenable la versió de la Sinnead O'Connor, amb els Chieftains (fixeu-vos en les seves 'r' finals, amb un aroma tan irlandès, com quan diu 'clear' o 'year'). Per cert, a Dublín hi ha un restaurant amb un escrit que proclama amb orgull que la Sinnead hi va treballar. Ai, Dublín....et trobava a faltar.

I bé, ens retrobarem a la pròxima temporada, per setembre, potser amb whiskey in the jar. 

Us desitjo que gaudiu d'un bon i profitós estiu.

Quadres de la nostra exposició

Crec que no m'agradaria gens quedar-me tancat al Museu d'Història Natural de Nova York, o el de qualsevol altra ciutat, per la nit. Tindria por de ser atacat pels esquelets dels dinosaures, o d'haver de córrer pels passadissos, perseguit pel negre dissecat de Banyoles, que aniria treient pels descosits la palla amb la qual està farcit.

Estic segur que molts hem tingut por de quedar-nos sols a la nostra pròpia casa, convertida en el Museu d'Història Natural. Haurem vist ombres que es projecten per les parets i per les rajoles del terra com mamuts i aus estranyes. Fins i tot el paraigüer ens pot haver semblat l'ou d'un estrús antidiluvià a punt de ser trencat per un alien que ja li toca empaitar-nos pel nostre laberint domèstic.

Hi ha vegades, però, que les ombres es converteixen en el que són en realitat: peces úniques i valuoses. Quadres que es destaquen i es transformen en una moussorgskiana exposició.

Fotografies d'Alfred Stieglitz, Berenice Abbott, Eugene Atget, Jacob Riis, Alfred Eisenstaedt, Henri Cartier-Bresson, Diane Arbus i Walker Evans, entre d'altres (qualsevol missatge subliminal pro-ianqui és pura coincidència)

'Pintures d'una exposició' de Moussorgsky (orquestrada per Ravel), interpretada per la London Symphony Orchestra dirigida per Sergiu Celibidache

Una foto per ensenyar als meus fills (si en tingués)

Per culpa del refredat que porto des del dijous, he hagut de mesurar les meves paraules perquè em produeixen tos i ofec. També ha fet que em perdés La Mort a Venècia del Benjamin Britten, que em feia molta il·lusió. Hi ha alguna cosa pitjor que estar carregat de pit en plena calor i dies de llum primaveral? Com si hagués de parlar, escriure un post llarg se'm fa un món ara.

De tota manera, encara que no estigui gaire inspirat, vull fer esment de tres coses vinculades a Die Walküre, que es va representar al Liceu aquest dimecres. La primera és òbvia: l'èxtasi gloriós al veure al davant el Plácido Domingo i la Waltraud Meier- una soprano que sempre m'ha provocat una cosa de cinc lletres que comença en 'm' i acaba en 'o', des de les seves Isoldes amb el Barenboim i els seus braços de Sieglinde buscant a Siegmund amb passió i tendresa a l'Scala (també amb en Plácido).

La segona és l'encontre espontani que el Dottore i jo vam tenir amb María Elena Mexía (àlies Agatarco), coneguda pel seu bloc operístic Theatrum Ab Esse i la seva amiga María Isabel Albuja, soprano equatoriana. Finalment, la tercera cosa és, evidentment, la foto de grup amb el Plácido que veieu presidint el post. Hi sortim el Dottore, la María Elena, en Plácido (està entre el Dottore i la Maria Elena, per si no el reconeixeu) i servidor. Sóc el de la camisa que em fa panxa, i l'únic que no porta corbata (és la primera vegada que em pregunto si hauria d'anar amb vestuari més adequat al Liceu). Ah, i teniu raó: què hi faig jo en una recepció al Saló dels Miralls, quasi  a les dues de la matinada, amb unes ulleres de sol a la butxaca? Ai, què hi farem!

L'important per a mi és la satisfacció i l'alegria que es reflexen en les nostres cares. És normal, la vetllada operistica va ser extraordinària i la companyia durant la recepció va ser molt i molt agradable

Así que Maria Elena y María Isabel, encantado de conoceros. Espero que tengamos otras ocasiones para hablar de forma 'presencial' y ampliar el espacio de encuentro fuera de los límites del blogspot.

Un abrazo

(ups, paro que em ve la tos....)

Exercici de leit-motiv

Donats el següents motius de 'Die Walküre' (cliqueu els dos enllaços per escoltar-los)

Wotan (Déu suprem)

Espasa

i els videos A I B,

VIDEO A: Siegmund (Plácido Domingo) relata a Sieglinde (Waltraud Meier) i al seu marit, Hunding, el dia que el seu pare el va deixar (a partir de 7.26)




VIDEO B: Sieglinde (Elisabete Matos) relatant a Siegmund la visita d'un vell en el seu convit de noces



Siegmund i Sieglinde encara no ho saben, però l'espectador s'adona que ells parlen de la mateixa persona: del pare d'ells dos.

Pregunta 1: Qui és el pare de Sigmund i Sieglinde?

Resposta:

Minut 7,57 (VIDEO A)
Minut 1,38 (VIDEO B)

Pregunta 2: Quin objecte clava el pare de Sieglinde i Siegmund en un arbre el dia de les noces?

Resposta: 2,37- 3.03 (VIDEO B)

Elogi de la línia recta

Pots anar d'Alexanderplatz fins a la Porta de Brandenburg seguint una línia recta.
Pots anar de la Filarmònica de Berlín a la Postadammer Platz traçant una línia recta.
Pots anar de la Porta de Brandenburg a la Columna de la Victòria descrivint una línia recta
Podia anar del meu hotel- veïnatge de dones de mala vida del Berlín dels 2000- a l'església conmemorativa dibuixant una línia recta.

El dilluns a la tarda, un ponent de la conferència ens va dir que lamentava no haver assistit a les sessions del matí. 

És la segona vegada que visito Berlín. La primera va ser el 1986, abans de la caiguda del Mur. El trajecte que he fet avui hauria estat ple d'inconvenients, haurien calgut permisos, hauria calgut molta paciència, i també una molt bona orientació ja que hauria hagut de seguir camins tortuosos per arribar fins aquí. Però avui, no he pogut resistir l'encantadora temptació que m'ha brindat aquesta bonica ciutat en primavera, i he preferit passar el matí passejant. He vingut aquí tot caminant sense desviar-me: he anat travessant l'Est i l'Oest constantment, sense adonar-me'n. Només alguna vegada, quan mirava a terra i els meus dos peus estaven a les dues bandes de la cinta d'asfalt que recorda la traça serpentejant de l'antic mur, que ara està fet d'aire.

Cels sobre Berlín

Cel del cantó americà






Cel del cantó venecià






Cel de terra plana







Cel de mur





Cel de capvespre dels déus




Cel de teranyina

Alemany de libretto

No sé un borrall d'alemany. Sé algunes paraules gràcies a les versions bilingües dels librettos d'òperes wagnerianes, i també dels lieder de Schubert i Hugo Wolf. Amb aquest mínim vocabulari, conscient de que algunes paraules que sé pertanyen a l'alemany arcaic ('lenz', com primavera és com dir 'vuesamerced' en espanyol), m'estic orientant aquests dies per Berlín, i per la zona de Brandenburg. I me n'estic sortint prou bé.

Per exemple, una paraula tan wagneriana com 'wald' (bosc) apareix en el nom de bastantes poblacions al voltant del camp de concentració de freakies de la statistical machine translation (amb llac incorporat) que es diu Wandlitz, el meu lloc de residència des del dilluns fins dissabte.

Entre el verd de les fulles d'arbres de boscos wagnerians, apareixen ciutats com les dels clips de Famobil amb noms com 'Schönewald' (bosc bonic). Curiosament, a Wandlitz també hi ha carrers amb noms de personatges wagnerians

A Berlín hi ha llocs encantadors a prop de l'Illa dels Museus, com el Lustgarten. Sabent que 'lust'*, una paraula de lied, vol dir 'plaer', si juntem 'lust' i 'garten' obtenim un resultat obvi. Segur que d'aquesta manera ens comportem com els traductors automàtics estadístics que actúen combinant les dades soltes que han après prèviament d'un conjunt de textos. Ups... perdoneu aquest petit comentari, però a mesura que passen els dies del curs de Traducció Automàtica Estadística, més em crec que els humans aprenem i actuem com màquines.

Us explicaré una anècdota que exemplifica la utilitat del meu seguiment lingüístic de les obres cabdals de la música alemanya. El diumenge, després de deixar la maleta a l'hotel, vaig anar a l'estació de Wandlitz per agafar un tren cap a Berlín. L'estació de Wandlitz és una estació molt bufona enmig dels arbres, on les vies que van a Berlin fan un revolt en un entorn de simfonia mahleriana.

Com que havia d'esperar una hora per agafar el pròxim tren a Berlin, vaig anar al bar de l'estació per dinar una mica i prendre una cervesa. El bar és curiós perquè simula el vagó d'un tren, amb els seients de fusta- com un compartiment de principis del segle passat- i amb un revisor de paper cuché vestit de revisor d'una novel·la de Thomas Mann. Quan vaig demanar la cervesa, sabia que no havia d'agafar una cervesa 'schwarz', perquè la gran soprano Elisabeth Schwarzkopf es diu 'cap negre' de cognom. Una típica 'Frau' de cerveseria em van preguntar en alemany: 'grosse', 'kleine'? I això no em va intimidar. No sé com, pero em van venir al cap tots els contextos on havia vist 'kleine', com la 'eine kleine nachtmusic' (petita serenata nocturna), de Mozart. I jo, més xulo que un vuit, vaig dir: 'kleine', orgullós de sentir-me segur de dir el que volia dir; no de ser un sistema de traducció automàtica estadística que genera la frase amb menys probabilitat d'equivocar-se.

Una joia. El segon moviment de la petita serenata nocturna de Mozart dirigida per George Szell i interpretada per la Filarmònica de Viena.

La cosa 'grosse' va ser l'amanida: una roda de carro plena de fulles i kartoffel. Malhauradament, la il·lusió de ser un Herr Moré, es va esbair ben aviat, quan vaig haver de recórrer al socorregut: how much?

*Lust en anglès vol dir 'luxuria'. Un sistema de traducció estadística trobaria una relació de significat entre el lust anglès i l'alemany?
** En el següents capítols, elogi de la línia recta, cantata de Bach a l'Església Conmemorativa, capuccino a la Literaturhaus, terminal de l'ordinador de l'hotel de Berlin que funciona amb Ubuntu, i visita a Dresden