Alemany de libretto

No sé un borrall d'alemany. Sé algunes paraules gràcies a les versions bilingües dels librettos d'òperes wagnerianes, i també dels lieder de Schubert i Hugo Wolf. Amb aquest mínim vocabulari, conscient de que algunes paraules que sé pertanyen a l'alemany arcaic ('lenz', com primavera és com dir 'vuesamerced' en espanyol), m'estic orientant aquests dies per Berlín, i per la zona de Brandenburg. I me n'estic sortint prou bé.

Per exemple, una paraula tan wagneriana com 'wald' (bosc) apareix en el nom de bastantes poblacions al voltant del camp de concentració de freakies de la statistical machine translation (amb llac incorporat) que es diu Wandlitz, el meu lloc de residència des del dilluns fins dissabte.

Entre el verd de les fulles d'arbres de boscos wagnerians, apareixen ciutats com les dels clips de Famobil amb noms com 'Schönewald' (bosc bonic). Curiosament, a Wandlitz també hi ha carrers amb noms de personatges wagnerians

A Berlín hi ha llocs encantadors a prop de l'Illa dels Museus, com el Lustgarten. Sabent que 'lust'*, una paraula de lied, vol dir 'plaer', si juntem 'lust' i 'garten' obtenim un resultat obvi. Segur que d'aquesta manera ens comportem com els traductors automàtics estadístics que actúen combinant les dades soltes que han après prèviament d'un conjunt de textos. Ups... perdoneu aquest petit comentari, però a mesura que passen els dies del curs de Traducció Automàtica Estadística, més em crec que els humans aprenem i actuem com màquines.

Us explicaré una anècdota que exemplifica la utilitat del meu seguiment lingüístic de les obres cabdals de la música alemanya. El diumenge, després de deixar la maleta a l'hotel, vaig anar a l'estació de Wandlitz per agafar un tren cap a Berlín. L'estació de Wandlitz és una estació molt bufona enmig dels arbres, on les vies que van a Berlin fan un revolt en un entorn de simfonia mahleriana.

Com que havia d'esperar una hora per agafar el pròxim tren a Berlin, vaig anar al bar de l'estació per dinar una mica i prendre una cervesa. El bar és curiós perquè simula el vagó d'un tren, amb els seients de fusta- com un compartiment de principis del segle passat- i amb un revisor de paper cuché vestit de revisor d'una novel·la de Thomas Mann. Quan vaig demanar la cervesa, sabia que no havia d'agafar una cervesa 'schwarz', perquè la gran soprano Elisabeth Schwarzkopf es diu 'cap negre' de cognom. Una típica 'Frau' de cerveseria em van preguntar en alemany: 'grosse', 'kleine'? I això no em va intimidar. No sé com, pero em van venir al cap tots els contextos on havia vist 'kleine', com la 'eine kleine nachtmusic' (petita serenata nocturna), de Mozart. I jo, més xulo que un vuit, vaig dir: 'kleine', orgullós de sentir-me segur de dir el que volia dir; no de ser un sistema de traducció automàtica estadística que genera la frase amb menys probabilitat d'equivocar-se.

Una joia. El segon moviment de la petita serenata nocturna de Mozart dirigida per George Szell i interpretada per la Filarmònica de Viena.

La cosa 'grosse' va ser l'amanida: una roda de carro plena de fulles i kartoffel. Malhauradament, la il·lusió de ser un Herr Moré, es va esbair ben aviat, quan vaig haver de recórrer al socorregut: how much?

*Lust en anglès vol dir 'luxuria'. Un sistema de traducció estadística trobaria una relació de significat entre el lust anglès i l'alemany?
** En el següents capítols, elogi de la línia recta, cantata de Bach a l'Església Conmemorativa, capuccino a la Literaturhaus, terminal de l'ordinador de l'hotel de Berlin que funciona amb Ubuntu, i visita a Dresden

Caigudes de murs

Quan llegiu aquest post segurament estaré de camí a Berlín, o ja hi hauré arribat. A diferència d'altres viatges, tinc moltes expectatives posades en aquesta estada. No m'importaria gens que m'acompanyessin els àngels de la pel·lícula Cel Sobre Berlín, del Wim Wenders, invisibles però parlant-me tota l'estona a cau d'orella. Segurament, en tindré un ben a prop, i això em recomforta, i encara augmenta l'expectativa de que viuré una gran experiència en aquesta ciutat.

El 12 de novembre de l'any 1989, Daniel Barenboim va dirigir un concert amb la Filarmònica de Berlín dedicat a un auditori de ciutadans de l'antiga República Democràtica d'Alemanya. Un concert per celebrar la unificació alemana i la caiguda del mur. Les peces del programa van ser dues composicions de Beethoven: el Concert núm. 1 per a piano i orquestra, i la setena simfonia. A la pista 21 del Diumenja'm Rediou, podeu escoltar l'últim moviment de la simfonia tal com es va interpretar en aquest concert. És tan emocionant el finale, i és tan emotiu el moment en què la tensió de l'auditori es trenca per donar pas a l'entussiasme dels aplaudiments... Aplaudiments d'agraïment, de gent conmoguda per haver assistit a un event històric i per haver presenciat la manifestació de la bellesa i l'emoció pura.

Primera part de la Fantasia per a piano, cor i orquestra, op. 80, de Beethoven. Daniel Baremboim al piano i dirigint l'Orquestra Filarmònica de Berlín i el cor de la Deutschen Staatsopern.

El concert també va significar altres coses, entre elles, la reunió de vides inaccessibles en una sala, la qual cosa només fou possible gràcies a la caiguda del mur. Però hi ha altres murs, que no són els de Berlín. Murs que separen les persones malgrat la proximitat física; persones que viuen segons les regles de la incomunicació, dels silencis, de les pors que no volen confessar. Només comparteixen el temps i es toquen el dia destinat per fer-ho,  amb un permís especial, havent concertat prèviament una hora de visita. Fins que un dia, de bon matí, hom sent el gran terrabestall d'un mur que es desploma, i la Porta de Brandenburg s'encongeix i es transforma en un souvenir que pot servir d'arracada.



Segona part de la fantasia per a piano, cor i orquestra, de Beethoven. Aprecieu el precedent de l'Himne a L'Alegria de la Novena. Un motiu molt escaient per a aquest post.

Dozing in Zaragoza

Dormint a l'AVE cap a Saragossa. Dormint davant del serial de la tele al migdia. Dormint davant del serial de la tele a mitja tarda. El 2 de maig, dia de la revolta contra els francesos, estic en una altra ciutat emblemàtica dels dies de glòria hispànica: Saragossa. Ni canons, ni soroll, sinó mandrejar. Els anglesos li diuen dozing, em sembla. A alguns els pot semblar estrany fer tants quilòmetres si l'activitat més remarcable, una vegada arribo a destí, és mandrejar i no moure'm del sofà. Però a mi em passa que les activitats plaents, com les persones, tenen un escenari adient i que si les ubiques en altres espais no és el mateix. Dormir davant de la tele té tota la seva plenitud i significativitat en un menjador de Saragossa. Quan els meus propis roncs em desperten, miro al voltant i sento aquella sensació tan agradable de que no ha quedat res per atendre, i puc deixar que els ulls em tornin a pesar amb total tranquil·litat. Sóc un convidat que dec resultar nefast perquè dino i ja em poso al sofà per endormiscar-me. De tota manera, crec que l'amfitriona em regala aquests moments amb la deferència d'un hoste oriental per al seu convidat; amb la mateixa il·lusió que el seu pare portava el pa que havia anat a buscar a les 7 del matí.

A la Pilar, de qui vam celebrar el seu aniversari aquest dissabte, li dedico aquest post. Un post que he fet després de dues hores de continu traspàs entre el somni i la vigilia. Com que en Floquet no està entrenat per pujar a la meva falda, engegar-se, connectar-se ell sol a Internet i deixar-se escriure, no us podeu imaginar el que m'ha costat aixecar-me del sofà i posar-me a teclejar en un teclat maño.

Per cert, una amiga de l'amfitriona s'ha plantejat com a repte fer-me ballar en la festa amb els amics. Ho lograrà?

Rudolf Nureyev ballant L'Après-midi d'un Faune de Claude Debussy

Del soroll a la fressa

Què bo tornar a sentir la 'fressa'...



Inoquo



Buscant Greska



Tomeu Penya en una Festa Major



Vídeo guanyador del concurs de curts "Correcurts 2006".

El soroll i la fúria...

Proposo un dia internacional del patidor de caramels operístic. Com diu el dottore, de la mateixa manera que per respecte al públic i als artistes s'han de desconnectar els mòbils, s'hauria de prohibir la ingesta de caramels. Perquè els moviments bucals inapropiats al teu voltant engeguen a passeig moments intensos que no es donen sovint a la vida, com em va passar el dimecres passat, escoltant el cor dels pelegrins o la cançó de l'estrella de Tannhäuser, al Liceu. A mi, particularment, els sorolls bucals m'alteren els nervis.



Lawrence Tibbet cantant la cançó de l'estrella del tercer acte de Tannhäuser (recomenació: tanqueu els ulls; no només perquè es repeteixen les imatges)

Segurament us semblarà exagerat, però per a mi seria impossible conviure amb algú que fa soroll quan menja. Al tren, prefereixo estar dret que seure al costat d'una dona de mitja edat o jubilada que enganxa un caramel al paladar i el desfà amb la llengua, o d'una adolescent que mastega un xiclet. Malgrat tot, allunyar-se no és la solució perquè sóc capaç de sentir els seus nyic-nyec i espetecs al mastegar a molts metres de distància.

Podria acceptar que la meva parella fós una replicant de Blade Runner, que vingui del planeta Urà i no d'Alacant com em pensava, que s'hagi presentat als càstings d'Operación Triunfo; crec que podria tolerar el que fos, excepte el soroll al menjar. De fet, fa molts anys vaig acceptar que, en el cinquè pis del Liceu, uns alemanys treguessin el seu picnic d'una bossa de plàstic i es mengessin sandvitxos i ous durs mentre en Siegfried navegava pel Rhin al Capvespre dels Déus. Això no em va molestar tant, perquè no feien soroll quan menjaven. Però aquella dona que tenia el dimecres a la fila del darrera mentre en Wolfram cantava la Cançó de l'Estrella em va fastiguejar el tercer acte. A més, com que les desgràcies mai no venen soles, ella aprofitava els moments intensos del cor per comentar coses en veu alta, per estornudar i sonar-se.

És fotut que els sons i els decibelis em trasbalsin. No soporto la nit de Sant Joan pels petards, no soporto el soroll del skate-boards davant del Macba... Fins i tot ho passo malament mentre miro com intenten obrir una botella de cava: quina espera més tensa abans no arriba el 'POP'. Em penso que el pitjor lloc on podria trobar-me seria a València en plena mascletà. Segurament, aquesta hiper-sensibilitat explica en part la meva mandra per anar al cinema: un espai on hi ha de tot: sorolls bucals, olor a crispetes, i un so brutal que et destrossa les orelles.

Quan era adolescent, vaig començar a escriure un relat sobre un home que era excessivament sensible als sorolls i que, fins i tot, el so d'un camió el podia embogir. Es veu que aquest és un tema recurrent que m'obsessiona. Millor, els murmuris del bosc de Siegfried, oi?



o el soroll celestial d'aquestes explosions



Vídeo amb el Cor dels Pelegrins i final de Tannhäuser, filmat amb una càmara de filmar d'alta velocitat, a 4000 fps

... a perfect day

Premi Dardo

La sara maria i la nur m'han atorgat el premi Dardo. Com la sara maria diu, el premi

reconeix els valors que cada blocaire mostra cada dia en el seu esforç per transmetre valors culturals, ètics, literaris, personals, etc.., que demostra la seva creativitat a través del seu pensament viu que està i roman, innat entre les seves lletres, entre les seves paraules trencades.

Com que és un premi-cadena, haig de donar-lo a cinc blocs que, per a mi, també el mereixen. Els donaré a cinc blocaires que m'han acompanyat durant dos anys. Els seus blocs tenen molta gràcia, i acompleixen abastament els requisits del premi. A més, són alternatives boníssimes a dos gèneres que no m'atrauen especialment, però que dominen bastant la nostra catosfera: els blocs ploramiques, i els blocs Cosmopolitan. Sense més preàmbuls, aquests són els guanyadors:

Laprí: trens, afany d'aprendre, trens, inquietuds, trens, intel·ligencia, trens, ment oberta, trens, tot un exemple per a un quarentó com jo. N'aprendreu molt d'ell, no només de trens.

DoomMaster: vida quotidiana, moltes vegades copsada en l'enquadrament artístic d'una càmara. Si jo poso videos del Youtube per evocar les experiències personals, ell posa fotografies. Les fotografies són seves, i això fa que pensi que és més admirable.

Alepsi: un talent innat, un animal narratiu de primer ordre. Quan veig els seus llarguíssims posts, no em fa gens de mandra llegir-los de cap a peus, des de la primera fins a l'última línia. Tenen la capacitat de mantenir-me clavat mirant la pantalla; ni lectures en diagonal ni res. Preferireu els seus posts a les monsergues de colegueo afectat, i de dona que està falsament a voltes de tot, a l'estil d'una nostrada escriptora col·laboradora en algun programa radiofònic.

Menxu: La primera comentarista del Converses del Tren. Només per això ja forma part del meu 'corasonsito'. Però és que l'haig de premiar perquè no sé si ella ha influit l'Alepsi o ha estat al revés, o són bessones i han begut de la mateixa llet literària. La veritat és que, per a mi, les dues són, narrativament, molt semblants. Potser m'agrada més l'estètica del bloc de la Menxu.

And.. last but not least..

Nur: ho sento. Si dic que et torno la pilota perquè tu també em vas dir que no et donés el premi, diràs que sóc venjatiu. Si dic que gràcies a tu, i al nostre divertiment a quatre mans, hem conegut a gent molt maca, em diràs que sóc pilota. Així que... et dono el premi porque 'hoy es hoy'. Se sienteee. Ah, i també he mirat el bloc que em vas recomenar i que, certament, estic completament d'acord en què rebi el premi. Barreja de vida personal, familiar i TICs. Una barreja ben atractiva, on en cada text hi podem aprendre moltes coses:  el Graellsbloc