diumenge, 19 d’agost del 2007

Geografia humana a Vilabertran

Tot i que, teòricament, el Diumenja'm està de vacances no me'n puc estar de comentar aquí una cosa extraordinària que em va passar ahir al concert de la schubertíada a l'església de Vilabertran. Un concert de lieder de Schubert, Hugo Wolf, Wilhem Stenhammar, Ture Rangström i Richard Strauss, interpretats per la soprano Malin Christensson i el pianista Roger Vignoles.

Fins ahir nit, quan anava a concerts, la meva mirada tenia tendència a elevar-se i entretenir-se mirant les figures dels retaules, o bé les flors i les nimfes de vidrieres modernistes. En canvi, ahir em vaig dedicar de manera quasi exclusiva a mirar el cos de la soprano. Podeu pensar tot el malament que vulgueu, i en certa manera tindríeu raó, perquè el vestit que portava la Christensson em va recordar el que porta la Anne-Sophie Mutter a la interpretació de la sonata Primavera de Beethoven que vaig penjar el febrer, i el seu cos era molt mutterià, amb una esquena descoberta molt atractiva. Però tot i que haig de reconèixer que la meva concentració en el cos de la soprano va tenir un origen sensual, explicaré altres motius del per què, per primer cop en un concert, la meva atenció es va concentrar en el cos de la intèrpret, com si analitzés un mapa d'un país per descobrir.



Acabat el bloc de lieder de Schubert, durant el qual els meus ulls es deixaren gronxar per les espatlles perfectes de la Christensson, em van dir que m'havia de fixar en la seva panxa; així apreciaria amb quin domini ella regulava tota la seva maquinària interior per mantenir un cant intens i precís.




Victòria dels Àngels cantant 3 lieder de Schubert

I així ho vaig fer: durant el bloc dedicat a lieder d'Hugo Wolf, vaig fixar els meus ulls en les contraccions de la seva panxa, però tampoc em podia resistir a la temptació de tornar a mirar les seves espatlles que, en aquell moment, semblaven arrodonir-se per acaronar l'aire que sostenia la nota.



Elisabeth Schwarzkopf interpretant un lied d'Hugo Wolf

Després de la mitja part, amenitzada amb una bona copeta de cava, no vam tenir cap impediment per canviar de lloc i seure a les primeres fileres. Tot va canviar: no només vam apreciar el cant de manera més directa i pura, sense cap distorsió per la reverberació, sinó que vaig descobrir un ens extraordinari: la nou del coll de la soprano. Més aviat eren dos nous amb vida pròpia que reptaven o vibraven sota una pell que, en dècimes de segon, podia ser llisa com el fang moldejat en el torn, com podia crispar-se i semblar el llençol d'un llit encara per fer. Semblava també com si el dit d'un violoncel·lista pressionés obstinadament les cordes marcades al seu coll i es mantingués vibrant, mogut per una força invisible. Tot un reclam potentíssim per a l'estrangulador de Boston.

En el moment de les reverències vaig apreciar el treball intens, des del punt de vista físic, que comporta el cant. Una tènue pel·lícula perlada de suor entre la clavícula i el seu avantbraç esquerre, que s'estenia també àmpliament per la seva esquena, n'eren l'evidència més clara. Evidència imperceptible, però, unes fileres més endarrere. Aquella suor era fruït de l'esforç i de la calor que hi feia a l'església; una calor que no justificava, tot s'ha de dir, el 'crec-crec' dels vanos que vaig sentir de fons en el moment de cantar el sublim Morgen de Strauss.



Janet Baker cantant Morgen de R. Strauss

Si voleu aproximar-vos a la fascinant geografia humana de les sopranos, podeu admirar aquest Geistliches Wiegenlied de Brahms interpretat per la Jessye Norman. Una geografia que, aquí, es redueix al rostre i al coll (ah, i la llengua). Estic obert a qualsevol suggerència per penjar geografies més extenses.




A Medicina del Canto, Ópera, Música y otras cosas podeu trobar una crònica més 'musical' i detallada de l'actuació. I, sobretot, no us perdeu una mirada poètica i profunda del concert a Cap Blau

diumenge, 12 d’agost del 2007

Fidediumenjada

Un altre motiu d'obertura 'excepcional' del bloc, però és que la Diumenjada que vam celebrar ahir dissabte a Arenys de Mar paga la pena. Aquí teniu el testimoni gràfic d'aquest esdeveniment, després d'havern-nos acabat la fideuà



La foto és del 'Dottore' Rumbau- m'he pres la llibertat d'agafar-la del seu bloc- i està feta amb una màquina de fotos que no és de color metàlic, ni tampoc cap en una butxaca. Encara es fan fotos amb màquines així. És una de les coses que vam saber ahir, entre d'altres que resumeixo seguidament

1. A Arenys és impossible trobar un barret protector del sol per a home, tot i ser dia de mercat.
2. En Franc és un mestre de cerimònies excel·lent.
3. És possible beure un tallat amb gel
4. Segons en Josep, no hi ha un moment més místic que fotografiar papallones al Montseny. Ni Tibets, lames ni mandangues.
5. El bloc de la Na és críptic
6. El complement que portava l'Ona no era una ombrel·la
7. La Carme, com jo, ha tingut males experiències amb màquines expeditores de bitllets de tren.

Quan dines o sopes íntimament amb una persona fumadora és fàcil de mesurar l'èxit de la trobada per la freqüència en que aquesta persona deixa la cendra al cendrer. Si no se n'adona que la cigarreta es va consumint entre els dits, pots estar ben segur que la cosa va bé. En el cas d'un dinar com el d'ahir, l'èxit el mesuro per si els comensals prenen un segon cafè i si els cambrers ens paren l'aire condicionat, una manera subtil de fer-nos fora. Això és el que va passar ahir. Després, per tirar avall el dinar, una passejada fins a Caldetes amb la Na per la platja, parlant de lo dura que és la vida del músic i de la necessitat que ella i jo tenim de continuar amb els nostres blocs, perquè hem de continuar revolucionant el llenguatge estètic bloguístic i perquè no podem apartar-nos d'aquesta missió per la qual ella i jo hem estat cridats (no sé si va ser la sangria de cava-strepsils el que em va fer parlar així, però haig de reconèixer que vaig tenir un 'momentazo' iluminao Carlos Jesús total).

Vull agrair la vostra presència, sobretot la d'aquells que van desplaçar-se des de Barcelona, aventurant-se fins i tot a venir amb la Renfe. Gràcies per compartir una estona ben amena i interessant. No serà pas l'última diumenjada que organitzarem, segur.

dimecres, 1 d’agost del 2007

Data per la diumenjada

Pressionat per alguns membres famèlics dels seguidors del Diumenja'm, avui m'he decidit per posar data a la diumenjada. Serà dissabte dia 11 d'agost a Arenys de Mar, en un lloc vora a la platja i amb aire condicionat- condició sine qua non per un seguidor no famèlic però sí calorós.

Més endavant, a les persones que hagin confirmat la seva presència les informaré més detalladament de l'hora i el lloc de trobada.

dilluns, 30 de juliol del 2007

Una Norma gens normal (al menys fins ara)

Últimament es van produint esdeviniments que alteren el cicle del diumenja'm. Semblava que estaria tancat per vacances per letargi estival però afortunadament passen coses que d'alguna manera crec que han de quedar reflectides en aquest bloc, tot i no ser diumenge (un ritual que m'he saltat a la torera). Un d'aquests grans esdeveniments, és com no, la Norma que vaig veure ahir. Ostres, vaig poder fer una cosa que sempre havia somniat des d'aquells dies que m'agenollava per veure un trosset d'escenari desde el quart o el cinquè pis del Liceu. Vaig mirar des del meu seient de platea el galliner i amb un somriure de triomf el vaig saludar silenciosament. Curiosament, estava assegut a la mateixa localitat que una molt bona amiga meva havia ocupat el divendres passat. Casualitats de la vida que, com diria la Meg Ryan en una pastelosa comedieta americana, potser 'es un senyal'.

Impressionants els bravos que el meu acompanyant i jo vam dedicar a les dues heroïnes de l'òpera, impagables els comentaris no gens favorables al tenor, del qual no podíem entendre que podés despertar tantes passions femenines (dins i fora de l'escenari), si no era potser perquè el seu personatge es deia Pollione :) i que es movia entre ostentosos menhirs fàlics, o perquè s'ensumava l'olor a Dolce & Gavana. Ara bé, el moment culminant de la vetllada va ser quan vam beure cava als camerinos, amb el director d'orquestra, els cantants i un professional que per a mi m'és entranyable, tot i no haver-lo conegut en persona fins ahir, com l'apuntador. El mític apuntador del Liceu, que sempre l'he sentit pronunciar unes síl·labes amb vocals ben obertes en les retransmisions de les òperes per Ràdio 2.

Moltíssimes gràcies a qui ahir em va donar l'oportunitat de gaudir d'un moment tan especial com aquest i també de poder gaudir de tota una vetllada operística amb un constant brollar d'anècdotes, i portat com de puntetes pel seu tarannà sempre afable i obert.

Ah, un regalet al·lusiu a la Norma. Una interpretació de la Casta Diva bastant diferent, crec jo, de la que vaig escoltar per la Fiorenza Cedolins. Gaudiu-ne



I dues peces sublims de la Norma interpretades per la Joan Sutherland (la del calaix per mandíbula) com a Norma i la Marilyn Horne, com a Analgisa. La primera peça és 'Mira, o Norma',



i la segona és el trio amb les dues grans dames i el Pavarotti



Dues interpretacions diferents també de la que vaig escoltar ahir, però tingueu els kleenex preparats.

diumenge, 29 de juliol del 2007

Diumenjada a l'agost

Per problemes d'agendes no s'ha pogut diumenjar a finals de juliol però la proposta queda en peu per aquest agost. Ja sé que és un mes complicat per reunir la gent perquè està de vacances però també és possible fer una altra trobada amb els que no han pogut venir. Jo proposo fer la diumenjada un d'aquests dies:

11 d'agost o 18 d'agost.

Ja sé que és dissabte, però ens sortim de l'establert.

Envieu-me missatges a aquí per dir-me el dia que us aniria millor.

Ai, i avui és una tarda casta (diva, eh?)

dimecres, 25 de juliol del 2007

Per la Betty

En el seu gran dia pels seus ulls que parlen






diumenge, 24 de juny del 2007

Final de temporada

Diumenja'm ha estat un lloc pensat per fer agradable una estona de diumenge davant de l'ordinador. Malgrat aquest estiu jo hauré de donar-li bastant a la tecla, crec que els diumenges estivals no són per estar davant de la pantalla i llegir la gent, sinó per escoltar-la, parlar amb ella i compartir estones a l'aire lliure. Per això, com que la raó de ser del Diumenja'm no lliga bé amb el que, per a mi, haurien de ser les tardes dominicals estiuenques, aquest bloc romandrà tancat aquest estiu. Potser el torno a obrir el setembre, qui sap. Ja veurem.

Us agraeixo moltíssim l'interès i la fidelitat que heu demostrat, llegint els meus posts, escrivint comentaris, fent-los per telèfon, parlant davant d'unes patates braves, o a l'interior d'un cotxe en un pàrquing, escoltant extasiats la Dessay. Sobretot estic molt agraït als que heu contribuït amb espontaneïtat i bon humor a que el Diumenja'm no s'hagi acabat en el fons de pantalla sinó que s'hagi obert a l'exterior. Fora del bloc he compartit amb alguns de vosaltres els meus gustos i passions musicals, hem parlat d'altres coses de la vida i hem fet amistats. Us he conegut, he après moltes coses i m'he adonat d'unes altres molt importants. Gràcies.

Com que un ha de ser coherent sempre i quan un ho vulgui ser, i com que he dit que els diumenges estivals estan per gaudir-los a l'aire lliure, proposo una trobada on es facin les dues coses implícites en l'art de diumenjar: passar el diumenge i menjar. Proposo fer-ho en una població del Maresme a partir de la segona quinzena de juliol ja que del 30 d'aquest mes fins al 14 estaré de vacances al Marroc. En tot cas, podem concretar escrivint-nos per mail (la meva adreça és qimore@gmail.com), per Google Calendar, o per una altra via.

En el post següent us deixo algunes gravacions relatives als adéus (és perquè no digueu que aquesta setmana no m'ho he currat).

Fins aviat!!!!