El capvespre dels generals

La nit de les eleccions americanes no va ser, com esperava, una representació televisada del Capvespre dels Déus neocons, on la Sarah Palin fent de Brünhilde, havia de cremar el xiringo amb una torxa comprada al Decathlon d'Anchorage.

Final d'El Capvespre dels Déus i de la tetralogia wagneriana, amb Lisa Gasteen fent de Brünhilde en una producció del Covent Garden. Direcció musical (genial) d'Antonio Pappano.

El programa especial mostrava una pantalla en la que es van produir moments plàstics i poètics molt intensos. Els devastadors colors blau i vermell enmosaiaven de manera implacable el mapa d'Estats Units, d'est a oest, traspassant franges horàries una a una. Com una rierada s'abocava a la població californiana, que era conscient de que no podia fer res per canviar de color l'onada que havia començat a créixer a Vermont.

I davant la culminació d'un llarg camí on havia arribat el nou president, forjat als Facebooks, als YouTubes, com un avatar del Second Life fet a mida, també vaig veure les mirades dels seguidors que escoltaven el discurs de l'Obama. Unes cares i unes expressions emocionades que em van recordar les dels soldats anglesos, els happy few, mentre bevien les paraules de l'arenga d'en Henry V del Kenneth Brannagh, abans de la batalla d'Agincourt.




Però també vaig veure per uns segons en l'expressió de l'Obama el terror que deu sentir un avatar del Second Life quan s'encarna en un cos de tres dimensions en el First Life, abans de prendre les seves primeres decisions en un món caòtic i fora del control del seu creador.

El discurs de McCain em va evocar un personatge tan fictici com un avatar, però més entranyable. El personatge de l'alcalde que perd unes eleccions, interpretat per Spencer Tracy a la pel·lícula L'Últim Hurra de John Ford. M'imagino en McCain tornant sol a casa, ignorat per la gent que cel·lebra la victòria del seu rival. Caminant sense mirar a ningú, només la punta de les seves sabates. Un personatge que desapareixerà del First Life per quedar enmarcat a les fotografies en blanc i negre del seu passat honorable, i que es pregunta si algun dia les seves paraules d'acceptació de la derrota es podran llegir en un monument a Washington D.C. Perquè en les paraules gravades en pedra o en lloses de marbre només pensen els homes com ell, els grans generals i els reis d'un món que desapareix; per això la importància que li va donar al seu discurs. A la pedra no s'hi pot escriure: Un mensaje de Facebook. Tu presidente te invita a ser su amigo.

En definitiva, per tornar a viure amb valors humanistes, sorprenentment tossuts perquè han sobreviscut a la barbàrie i a l'agosarada ignorància del neocons, no ha calgut cremar-ho tot, com en un capvespre wagnerià. Per sort, aquests valors estan en la banda sonora que jo hi posaria a l'últim discurs del derrotat: l'adagi de la simfonia número 5 d'Anton Bruckner.

P.S: Podeu veure aquí el discurs de McCain en castellà

Associacions

Fa uns mesos vaig anar a un tanatori a donar el pesam a un molt bon amic meu a qui se li havia mort el pare. Vaig anar-hi acompanyat d'un altre bon amic del qual mai hauria dit que conegués una moda que em va semblar insòlita, per dir-ho d'alguna manera. Davant d'un aparador que estava al vestíbul, em va dir que les pedres de bijuteria exposades eren cristal·litzacions de cendres de difunts (ara no sé ben bé si eren cendres o pèl). Se les empesquen totes. Amb l'excusa de que portar el difunt al coll és un gest d'amor, aquests tios fan negoci amb el que sigui. Si en Quevedo aixequés el cap... El pobre ja no podria dir 'polvo enamorado' sinó que hauria de dir 'polvo cristalizado en circonita' en un anunci de Galería del Coleccionista.



Sortint del tanatori, vaig poder veure una magnífica vista de Barcelona, estesa entre el blau del cel i el blau més intens del mar. No podia associar temàticament aquella escampada d'edificis amb la vista de la Ciutat dels Morts d'El Caire. Paradoxalment, ho associava més amb les vistes des d'un xalet que sortia a un anunci d'All-Bran. I és que, després d'haver vist aquella bijuteria obituària, era més natural veure les coses des de l'òptica estètica de Vicky-Cristina-Barcelona que des de l'òptica dels desafortunats del tercer món, o des de l'òptica tradicional, romàntica o gòtica del tema funerari.





Fa uns dies, contemplant el cementiri de Venècia. em vingué al cap la música de L'illa dels Morts de Sergei Rachmaninoff. Una música inspirada en la pintura homònima d'Arnold Böcklin, que domina aquest post.

I sempre que escolto el feixuc moviment dels primers compasos que volen representar el rem de Caront, submergint-se en unes aigües verdes, immòbils i llòbregues, se m'apareix com a contrapunt l'escuma espurnejant del petit veler de Ravel. Groc, blanc, vent, i la petita embarcació apareixent i desapareixent entre les onades mediterrànees, enmig de taques de blau.







Samson François toca "Une barque sur l'océan" de Maurice Ravel

My grandpa went to Riudellots aboard the Selvan (El meu avi va anar a Winsconsin a bordu del Texà)

Rodeo a Cassà de la Selva







Lou Reed llegeix el poema "Amèrica" d'Enric Casasses*







Barnahatan







Nit a OK Corral







Nit a Central Park (deu ser així també al Parc Güell?)







Come, come, baby, with I to sleep







*Ara que ja tinc cabells blancs, me n'adono que en Lou Reed no ha cantat mai les seves cançons. Les ha llegit, llegit... Simplement les ha llegit.

Out of Venice

There is no world without Venice walls
but purgatory, torture
hell itself
Hence banished is banish'd
from the world
and world's exile is death.


No hi ha cap món més enllà
de les muralles de Venècia
excepte el purgatori, la tortura
i l'infern.
Qui s'exilia, per tant,
s'exilia del món
i l'exili del món és la mort.

(W. Shakespeare, sobre Venècia però parlant de Verona a Romeu i Julieta)


Realment hi ha un món que no és el de Venècia més enllà de la Llacuna. Exiliar-se de Venècia comporta ja no ser els que érem en aquell escenari d'aigua. Érem com personatges de novel·la. Tancàvem els ulls i el terra ens gronxava com en un embarcader, esperant el vaporetto. Per les parpelles tancades apareixen pintures, màsqueres i palazzi. El nostre cos entre els llançols adquiria postures d'una Ascensió de la Verge de Tiziano.


Fora de la Llacuna hi ha una vida nova, no hi ha una tortura ni tampoc un infern. En aquest món obrim la porta de casa sense por a caure a l'aigua. Les hores tenen minuts, que s'escolen per sota de la nostra pell gra a gra. Conscients ja del pas del temps, recordarem amb feliç nostàlgia, escenes de la vida passada a Venècia


Gondoliera del Segon Any de Pelegrinatge de Franz Listz, intepretada per Gyorgy Cziffra.

Venice Revisited

- Hem dormit en un 127 a Venècia, sota la pluja, entre dos canals, i ha vingut d'un pèl que les aigües no s'emporten el cotxe amb nosaltres a dins (La meva mare relatant la visita a Venècia )

- Blood on the rooftops. Venice in the spring... (De la cançó Blood on the Rooftops de l'àlbum de Genesis Wind and Wuthering)



- Der Tod in Venedig



- Història de l'art i la música a la Basilica di San Marco.

Vespro Della Beata Vergine de Claudio Monteverdi. Cor Monteverdi, The London Oratory Junior Choir, i The English Baroque Soloist, dirigits per John Eliot Gardiner. Déu meu, que fort! Un vídeo d'una bellesa i d'una intensitat espiritual esborronadores.

- Veneeecia.... Veneeeecia... (...) Vamos juntos a la playa. Quiero comprarme un jersey a rayas... (de la cançó Venecia, d'Hombres G.)

-How good it is to sit in a chair and talk of love. Una altra Venècia, sota una altra pluja, amb la meva estimada amant madura, Cara. No en sabia més... tenia setze anys.

-Qué profunda emosssión...



- Katharine Hepburn, i la seva pèrdua de la sabata amb un Rodolfo Langostino

Aquests són alguns retalls dels records de la Venècia plujosa i ventosa de la meva primera visita quan era un nen, barrejats amb retalls de la Venècia que he anat idealitzant, segurament per la promesa que em vaig fer de que hi tornaria. Dimarts que ve hi tornaré. M'emportaré en l'equipatge de mà totes aquestes imatges i tota la prosa referida a Venècia per veure-la amb els meus ulls i amb els de la meva companya de viatge, i això fa que encara en tingui més ganes.

Els dos ens enfrontarem a un repte que només ella està segura de superar: no anar en gòndola. Suposo que seré una mala influència i que insistiré en fer la turistada. Perquè entre les coses bones que té la maduresa, està l'oportunitat de caure en els tòpics amb plenes facultats, con ensañamiento y en compañía de otros. Per a dues persones amb un recorregut de coses viscudes i sentides, no hi ha res com els tòpics per donar-se a ells mateixos el goig de ser uns neo-adolescents de quaranta. (només uns dies, és clar). Passada la primera adolescència, la dels Hombres G i les meves imitacions de l'Aznavour als festivals de l'Institut, el temps s'ha cargolat i ha fet que rodolin a les nostres mans els fruits madurs de la segona pubertat.

Revolucionant...

Peu de foto

Quan vaig arribar al restaurant de l'encantadora Plaça Prim, vaig recordar la frase d'un famós documentalista que em va agradar: per canviar la realitat no cal el Photoshop. Simplement canvia el text del peu de foto. Malgrat que en el peu d'imatge del meu vídeo documental sortirà Plaça Prim (Barcelona), quan vaig veure una casa blanca que feia cantonada, talment vaig tenir la sensació de que llegia el peu de la foto-postal d'una plaça cordobesa o de Granada.

Les modificacions de la realitat segons el peu d'imatge no van acabar aquí. Una paella servida en un plat llarg, amb el peix en règim d'aïllament respecte als grans d'arròs, va encetar la controvèrsia sobre si un arròs servit d'aquella manera era una paella o no. I amb la comensal que tenia al costat discutíem de manera discreta quin peu de foto posàvem a l'escena d'un home i una dona que dinaven a la taula del costat. Ella amb un vestit cenyit gris i ell, català amb corbata i camisa a ratlles, i uns llavis de pintura barroca del déu Bacus. Segons el text proposat per la meva companya, la intenció d'aquell dinar era molt clara, i si jo li deia: no pot ser, perquè ella no s'ha tocat l'orella cap vegada' ella em replicava: doncs, mira... ja és la segona ampolla de cava que demanen. A més, no veus com s'inclinen sobre la taula quan parlen?.

Quan vam sortir del restaurant encara no havíem arribat a un consens sobre quin peu de foto definitiu li posàvem a l'escena. Anant de camí a la feina, vaig passar pel davant d'una portalada que descobria un vestíbul en penombra. Podia veure el moviment de dones esperant al voltant de rellotges i lletres de cartolina, clavats amb xinxetes en un tauler de suro. Se'm va acudir posar un altre peu d'imatge: el meu col·legi, minuts abans de sortir. Però al veure dues dones grans en cadira de rodes darrera dels vidres de la finestra del costat, i uns homes aixecant cartrons de bingo amb les seves mans plenes de falles, depressions i venes abultades, vaig dubtar sobre si calia canviar aquell text descriptor d'una nova naturalesa viva.