Hamburg, ciutat pregunta

Aquest diumenge estic a Hamburg, una ciutat pregunta. Una ciutat pregunta és un nucli urbà que ens motiva a preguntar-nos alguna cosa. Són ciutats pregunta Frankfurt (l'inventor de les salsitxes del mateix nom va néixer allà?), Viena (el pa de Viena és el pa que han menjat els vienesos tota la seva vida), Reno (ens podem casar i divorciar-nos l'endemà?) i, com no, Hamburg (l'hamburguesa és un invent dels hamburguesos?).

Hamburg també és una ciutat 'Venècia del Nord'. És la segona ciutat que visito que té aquesta denominació. La primera va ser Bruges. Es veu que a la Venècia germànica- Hamburg -hi ha més canals que a la Venècia italiana, la Venècia de Casanova, però també la de Thomas Mann, la de Mahler (per la pel·lícula), i de Wagner. Però potser la Venècia que té més canals està a l'Hotel Venetian de Las Vegas, qui sap?

Fugint de les qüestions tòpiques, que dónen matèria a una guia turística, he sabut que a Hamburg hi ha una Complaints Choir. Una Complaints Choir és un grup de persones que es reuneix per queixar-se de qualsevol cosa. El curiós és que es queixen cantant. Aquí us deixo una mostra de la Complaints Choir d'Hamburg.

Però el que sí que està fora de l'anècdota, i fins i tot crec que del terrenal, és el concert que Hans Knappertsbusch va dirigir l'any 1963 amb l'Orquestra Simfònica de la NDR d'Hamburg. El programa Wagner, i una Christa Ludwig al límit en la part final del Capvespre dels Déus. Com que he parlat d'Hamburg i Venècia, no puc resistir la temptació de proposar-vos que escolteu el Preludi dels Mestres Cantaires, de Wagner amb la interpretació de Knappertsbusch a Hamburg, i la versió en miniatura de l'Uri-Cane Ensemble a Venècia. Aquesta agrupació està formada per dos violins, un violoncel, un contrabaix, un piano i un acordió. Els sons d'ambient són o del Gran Caffè Quadri o de l'Hotel Metropol. I les campanes... ai, qui sap d'on venen?

Gaudiu-ho.

Solució a la pregunta del diumenge passat

El tema principal del romanç del Tinent Kijé, de Prokofiev, està inserit a la cançó Russians de Sting. Enhorabona al Paulo que, ben matiner ell, va respondre correctament la pregunta.

Us torno a posar el romanç i a continuació el vídeo-clip de Russians per si teniu curiositat de saber on surt el tema a la cançó.

Ada o la tardor

A la matinada em resistia a tancar les finestres, tot i la pluja i la fugaç visió dels edificis il·luminats pels llamps, com en una radiografia.

Al matí, al sortir al carrer, sento l'olor de la brisa del mar a la tardor.

Ja ha arribat el temps dels fascicles col·leccionables, i de les rodes de premsa dels entrenadors de futbol, dels telefilms basats en fets reals. Temps també per llegir Nabokov.

En pantalons curts cap a la feina, com si fós un becari informàtic, sota el cel gris que amenaça més pluja. Rachmaninoff m'ha fet pensar que ben aviat tocarà canviar la roba de l'armari. Molt, molt aviat.

Vocalise, de Sergei Rachmaninoff, interpretada per l'Orquestra de Philadelphia, dirigida pel mateix compositor (1929)

Atención: pregunta

El romanç de El Tinent Kijé de Sergei Prokofiev (molt nabokovià, ell).

Un cantant anglès pop molt conegut va inserir el tema principal d'aquesta composició en una de les seves cançons. Sabeu el nom del cantant i de la cançó?

Inici de la tercera temporada

Inici de temporada, i nou disseny. Que respiri, que respiri el blog*


*A partir d'ara diré 'blog' i no 'bloc'. Porque yo lo valgo

Verges de quaranta

Festival de Cap Roig, interpretació de la Novena Simfonia de Beethoven, amb l'Orquestra Toscanini i l'Orfeón Donostiarra, dirigits per Lorin Maazel

Homes amb nàutiques, dones amb talons impossibles i vestides de Recepción del Embajador, algunes cares femenines tibades per una capa d'Ironfix. Francesos, burgesos, funcionaris, companys de feina que passen les vacances al mateix lloc d'estiueig. Tots vam acabar fent cua per fer un mos selecte davant dels molt ben organitzats mostradors de càtering, i també per anar a les cabines dels lavabos, mirant a terra, com si esperéssim per confessar-nos.

Després de sentir vàries vegades, mentre sopàvem un entrepanet, que anéssim en compte de no cremar el Jardí Botànic de Cap Roig amb una cigarreta, vam decidir ocupar les nostres localitats. Així vam passar en menys d'un minut de la improvisada reunió de amigos de la Isabel Preysler a pujar a la tribuna; o al andamio, com en Bustamante.

Surt en Lorin Maazel a l'escenari, i saluda al públic de manera breu, freda i seriosa; interpreto que no li fa res que pensem que serà un concert de tràmit. Què vols? Escoltar la Novena des d'una bastida i a l'aire lliure no és la millor manera de gaudir aquesta simfonia. Partint d'aquesta base, per què matar-s'hi? (dic jo). Però crec que tots esperàvem contemplar en directe l'entranyable director que havíem vist als Concerts d'Any Nou (va ser el primer director no austríac en dirigir-lo). Malhauradament no vaig apreciar cap tret del seu carisma mentre rebia els aplaudiments del públic.

Verges de quaranta (2)

Comença la simfonia. El que us presento ara és la mostra d'una gravació en directe del concert. Així us en fareu una idea.

El soroll de plats i coberts que emergia de darrera les files més altes de la tribuna van ofegar les notes d'un rar misteri de l'inici de la simfonia. Algunes vegades, per casualitat, les forquilles i ganivets entrexocaven harmoniosament amb les embranzides del Molto Vivace però, com era d'esperar, no harmonitzaven amb la calma i l'emotivitat de l'Adagi. Sort de l'Orfeón Donostiarra que amb el seu solemne i enèrgic cant va cobrir una mica la simfonia de la coberteria que es desenvolupava al nostre darrera.

De tota manera, quan vaig veure que un celista, en plena interpretació, li deia una cosa a cau d'orella a un altre músic davant seu, el soroll de plats i coberts em va tranquilitzar perquè era un senyal de que el món continuava sense cap trasbals. Us asseguro que estava preparat per veure en Maazel interrompent la interpretació per dirigir-se a nosaltres i, en comptes de desitjar-nos un feliç any nou (Prosit Neujahr), comunicar-nos una tragèdia. Sí, sort dels coberts i plats, que indicaven que segurament no havia passat res d'això. Però quan, en els aplaudiments, vaig començar a sentir tremolar el terra perquè el públic picava de peus, va haver un moment que vaig pensar que seríem nosaltres qui protagonitzaríem la desgràcia, perque la tribuna s'hauria esfondrat.

Era la primera vegada que escoltava la Novena en directe. El que tenen de bo algunes primeres vegades, sobretot si són compartides, és que tot i que les condicions no siguin les idònies, els sentiments provocats pel que és nou estan, afortunadament, per sobre de tot. Que li diguin al Howard Carter. Què fou més important? Els penjolls del tresor del faraó que semblen ara bisuteria que es veu al metro, o el moment en què l'arqueòleg va obrir l'última porta segellada? En unes condicions noves, que no pots comparar ni analitzar, i amb el Far de Sant Sebastià puntejant el final de l'estiu, el sentiment per a una interpretació ens renova i ens fa uns verges de quaranta. I jo, francament, si es tracta d'aquest tipus de virginitat, firmaria el que fos ara mateix per mantenir-la.

De camí al pàrquing, molta gent va mostrar la seva satisfacció, taralejant l'himne a l'alegria, i alguns s'acomiadaven amb un 'hasta mañana en la oficina'. A casa, si no hagués estat per les hores de cotxe que ens van deixar bastant baldats, hauríem gaudit d'un gloriós moviment de la Novena en CD. Concretament, aquest: el de la inauguració de la nova etapa del Festival de Bayreuth, l'any 1951, amb l'orquestra del Festival, dirigida per Wilhem Furtwängler. Un concert d'esperança de superació de la germanofòbia i wagnerofòbia que de manera estúpidament òbvia s'havia apoderat dels bons de la Segona Guerra Mundial. No cal dir que per Furtwängler fou un dels concerts de la seva vida: la gran oportunitat de mostrar, malgrat l'holocaust, l'excel·lència i el caràcter sublim de la música alemanya que ell estimava tant.

El concert de la nova etapa de Bayreuth també inaugura la tercera temporada del Diumenja'm. Gaudi-ho.