Entrega de premis Arte y Pico (tic molt content)

Tic molt content perquè la nur li ha concedit al Diumenja'm el Premi Arte y Pico perquè el considera un dels cinc blocs que més valora. Per a mi és tot un honor, no tan sols perquè a la nur li tinc molt apreci i l'admiro, sinó també perquè va ser ella precisament qui em va introduir en el món blocaire, fent entre els dos un bloc a quatre mans desenfadat i divertit (en tot cas, rèiem molt amb les coses que explicàvem i com les explicàvem). Moltíssimes gràcies.  Aprofito per dir-li que, evidentment, ja pot comptar amb un arròs caldós en el lloc de sempre.

Mentre esperem que els masturgurús aprovin aquest excés, li dedico aquesta conversa del tren que vaig escoltar el dimecres d'aquesta setmana i que va ser una llàstima que se la perdés.

Transcripció d'una conversa real que va tenir lloc el passat dimecres, en el tren direcció Hospitalet, entre les estacions d'Ocata i El Masnou. Hora 08.35 a.m.

- ¿Sabes quién se ha suicidado?

-No

-Sí, un actor. ¿No lo sabes?

-No, no lo sé. Es que no estoy muy puesto en cinematografía

-¿Tú has visto 'Diez mil razones para odiarte?

- No

- Y... ¿límite 48 horas? Hace de amigo del negro

- Buf, no sé...

- Esa sí, es el que hace de cocinero en 'Mientras dormías'

- Ni idea. Pero ¿es español?

- ¿Cómo va a ser español si todas las películas que te he dicho son americanas?

- Coño, podría ser Bardem

- ¿Tú ves al Bardem haciendo de negro?

- Pero si tú has dicho que hacía de amigo del negro. El amigo puede ser blanco o negro, digo yo. A ver, ¿qué es?

- Es blanco. Bueno, era blanco porque se ha suicidado.

- ¿Y no es ese del Mountain Bike Mountain?

- No, ese no porque esta peli no la he visto.

- ¿Y si me dices cómo se llama? Igual por el nombre sé de quién me hablas.

- Es que no sé cómo se llama.

Jo també donaria el premi al 'M'exalta....' perquè és un cant d'amor a la comarca on ella i jo vivim, i perquè està escrit amb una gràcia especial que fa que els lectors acabem contentíssims i fascinats, treient-li tot el suc bo (separant el suc dolent) a la nostra vida quotidiana. A mi m'ha influït molt aquesta visió, i reconec que el dia a dia el visc de manera diferent des de fa un any, i que tinc un sentiment per la meva comarca que no havia tingut abans. De tota manera, crec que és pertinent donar el premi a cinc blocs que encara no han rebut el premi de cap altre lector.

El primer premi va per a Cap Blau, el bloc de la primera seguidora del Diumenja'm que no em coneixia. M'encanta el seu llenguatge innovador i crec que aporta una manera de fer posts que anticipa un futur molt atractiu en les formes d'expressió dels blocs. Reconec que el seu estil ha inspirat alguns dels posts del Diumenja'm dels quals n'estic més orgullós, amb el seu format conceptual i algunes vegades porno-conceptual.

El segon premi va per Medicina del Canto y Ópera. Un bloc de referència per als amants de l'òpera i la música en general (fins a Schoenberg, és clar). Però dir que és un bloc de referència no és dir cap cosa novedosa. És un bloc reconegut per molts aficionats i professionals del cant. Ara bé, a mi m'ha donat a conèixer una manera més intensa d'apreciar la música. Sobretot perquè ara conec una mica més la cuina d'una interpretació vocal. Però això no hauria estat possible sense la generositat del Dottore, que m'ha permès compartir experiències operístiques, liederístiques i, fins i tot, raticulinístiques inoblidables. Recomano sobretot els seus posts de músiques per anar a dormir. 

El tercer premi va per a Valkirio. El més internacional dels lectors del Diumenja'm. En Paulo és una persona entranyable per al qual em barallo amb el traductor automàtic anglès-portuguès. Té una ràdio amb temes musicals seleccionats excel·lents i m'encanta la seva disposició d'òpera, botànica i ornitologia en el mateix pla, com una gama de colors que relaxa la vista, l'oïda i l'esperit. Tot un sabi que me l'imagino com en Vinicius de Moraes, vés per on.

El quart premi va per a Delícies del Rebost perquè proposa activitats molt diumenjadores però bastant allunyades, per desgràcia, del meu oci. Tot un repte i un estímul. Finalment, el cinquè premi li atorgo a Quadern de sons i la seva poesia dels sons.

Bé, esto es todo amigos... Per cert, en aquest post del bloc d'en DooMMaster trobareu informació sobre el premi, les regles i tot allò que voldríeu saber però no us atreviu a preguntar

Òpera No Episcopal

No hi va haver manera. L'Iñaki Gabilondo no va aconseguir que en Rajoy li resolgués el dubte de si el seu promès Ministeri de la Família seria només un ministeri per a les famílies de pare i mare. El senyor Mariano es va refugiar en unes lloes a la família, com nucli social fonamental i base de la civilització, refugi per als desesperats, i font de consol i amor quan estàs 'down and out' (com diria l'Eric Clapton i la Carla Bruni). Però l'Iñaki li va dir que no sempre la família és un entorn tan idílic sinó que les llars familiars eren també els escenaris de les coses més tremendes i salvatges.

De fet, no li falta raó a l'Iñaki. Dimecres vaig assistir al Liceu a l'assaig general d'Elektra del Richard Strauss. La tragèdia d'Elektra, que demana al seu germà Orestes que mati la seva mare, Clitemnestra, i el seu amant, Egist, els quals havien matat el pare, no és precisament un argument de la bondat dels afectes  familiars. No n'hi ha prou en matar l'amant. S'ha de matar també la mare.

Segurament el director d'escena de la producció d'Elektra d'enguany ha tingut en ment un altre nucli familiar sagnant i opressiu: el de la 'familia' a El Padrino. Ho dic perquè quan al final de l'òpera apareixen, amontegats, els cossos nafrats dels seguidors d'Egist que Orestes ha matat, talment semblen els efectes d'una mangerada de metralla sobre una família mafiosa rival. 

No, realment, aquesta producció no arriba en un bon moment per a la Conferència Episcopal, en Duran Lleida i la plana major del PP. Perquè fins i tot per a presentar el moment representatiu dels valors positius i entranyables dels afectes familiars, el director d'escena s'ocupa de treure-li el seu contingut sentimental i el converteix en un acte fred; potser perquè entén que en el cap d'Elektra només hi ha lloc per a la venjança i la sang, i el lligam familiar és significatiu sempre i quan li sigui útil per a la seva venjança. Parlo concretament del moment en què Orestes, després de molts anys exiliat de la casa familiar, torna al palau i es dóna a conèixer a la seva germana, la qual no l'havia reconegut. Mare meva, com li costa a l'Elektra abraçar el seu germà, com s'ho pensa, quantes vegades fa l'intent i reprimeix el gest. I, al final, decideix fer una cosa que, tenint en compte que els dos germans es retroben després de molts anys sense veure's, sembla el súmum de la fredor: recollir i amontegar amb el peu els trossos del gerro que se li havia caigut en el moment en què Orestes li revela la seva identitat.

Eva Marton (una Elektra que sembla una alliberada d'un camp de concentració) i Franz Grundheber (un Orestes Nosferatu) en una producció de l'Òpera de l'Estat de Viena.

Res a veure amb l'encontre de Siegliende i Siegmund de la Valkiria quan descobreixen que són germans. Però és que Wagner tampoc devia creure gaire en la idea episcopal de la família, perquè quan posa dos germans que tenen bon rotllo entre ells, els embolica en una relació incestuosa amb un fill (en Sigfried) de regal.

Plácido Domingo (un Siegmund amb estilisme una mica Pedro Picapiedra) i Waltraut Meier (una Siegliende que sempre m'ha donat morbo) a l'escena final del primer acte de la Valkíria, en una producció de l'Scala de Milà, amb direcció del Claudio Abbado. 

I per rematar, al matí del dia de l'entrevista de l'Iñaki amb el Rajoy, una companya de feina ens va anunciar el dia del seu casament. Es veu que li ha calgut més d'un any per arribar a un equilibri entre els familiars- encara que fràgil- que sigui suficient com per celebrar les seves núpcies amb tranquilitat i amb un compromís de 'no agressió'.

PS: Per cert, segurament em matareu però no he pogut trobar cap document que digui de manera explícita on es troba la frase de Vinteuil a la sonata de Cesar Franck. Així que no puc dir que hi hagi un guanyador. Només us puc dir que jo crec que la frase està en el minut vuit. De tota manera, considero que, pel sol fet de participar en aquest concurs improvisat, us podeu considerar guanyadors. Per aquest motiu, ja quedarem un dia de la setmana que ve per a convidar-vos a una cervesa. 

Per un grapat de llardons

Soyons reconnaissants pour peuple qui nous rendent heureux ; ils sont les jardiniers charmants qui font notre fleur d'âmes 

(Marcel Proust).

Comparteixo una curiosa missió amb una amiga que riu al tren de peu estant, encara que algun dia pot riure asseguda en un vagó mig buit (molt poques vegades es dóna, però, aquesta circumstància). La missió és trobar una cansaladeria on venguin llardons, però no premsats, com els fan ara, sinó tal com els feien l'any 1974, a Can Lluís, la botigueta de comestibles on cada dilluns la meva mare hi comprava un cucurull de 400 grams per a tota la família. Aquella compra, regular i rutinària durant anys, convertia el berenar del dilluns en una experiència mística: buf, llardons acompanyats de pa que, tot sigui dit, tampoc era com el que es fa ara.

Jo tinc moltes ganes de trobar aquesta cansaladeria i menjar els seus llardons, encara que no em convenen gens. El divendres la meva amiga em va dir que havia trobat una cansaladeria a Mataró amb uns llardons que tenien un aspecte bastant proper al que recordo jo dels anys 70. Malhauradament va preferir no caure en la temptació de comprar-ne. Va evitar cometre un pecat mortal, un pecat d'aquells que s'han de confessar a la dietista. 

Així que hauré d'anar a comprovar si, efectivament, els llardons de la cansaladeria de Mataró són com els que busquem. Tinc ganes de gaudir d'un moment llardons tan intens com el de la degustació de la madalena impregnada de te, que Proust evoca a la seva novel·la A la Recerca del Temps Perdut. Tinc ganes d'obrir la paperina amb taques de greix, com el mapa doblegat d'un arxipèlag, i deixar que l'olor dels daurats trossos surti, igual que el diable alliberat d'una ampolla. Sí, i recobrar el gust del llardó barrejat amb el pa, i pensar un altre cop que encara hi ha temps per fer les fitxes amb els problemes de mates. I, al final, abocar el polsim acumulat al fons de la paperina al palmell estès de la mà i portar-me'l a la boca. Mmmmmmm. 

Sublim moment acompanyat de la música del programa infantil 'Un globo dos globos tres globos', però entenc que aquesta sintonia no li escau a un espai tan elevat i exquisit com aquest (Si la posés, em negarien definitivament l'entrada a Bayreuth). Així que posarem el primer moviment de la sonata per a violí i piano de Cesar Franck, interpretat per en Christian Ferras (violí) i en Pierre Barbizete (piano). La llegenda diu que aquest moviment va inspirar Proust per escriure les més de vint-i-cinc pàgines dedicades a les reminiscències de moments feliços que un personatge- Swann- experimenta en un saló parisenc, en el moment que escolta una frase musical (la famosa frase de Vinteuil*).

És normal que hom es pregunti ¿com és que comencem parlant de vagons plens i mig buits, després parlem de llardons i acabem parlant de Proust i Cesar Franck? Unes associacions ben curioses que el mateix Proust fa, com quan relaciona els amics amb els jardiners, i diu que hem d'estar agraïts a les persones que ens fan feliços. 

PS: Per cert, en quin minut creieu que en Christian Ferras exposa la frase de Vinteuil? (Perdoneu, no he pogut evitar aquest 'ramalassu' del meu cantó Hyde. Massa anys de profe)

Paradoxa blanca

He llegit en algun lloc que en els temps més solitaris d'Islàndia, quan els seus habitants es sentien més oblidats per tothom, els reclusos de la presó de Reykjavik podien estar de permís tot el dia. L'única mesura punitiva era que si tornaven a la presó més tard de les 10 de la nit no se'ls deixava entrar.

Pobrets... encara que algun supervivent hi hauria despertant-se en el paisatge d'hivern rogenc i blanc, descrit  en l'últim moviment de la simfonia 5 de Sibelius.  

Finale de la 5ª Simfonia de Sibelius (Orquestra Simfònica de la Ràdio Sueca, dirigida per Esa-Pekka Salonen.

Mossegar-se la llengua i morir-se de gust

Resulta que tinc la llengua extremadament ampla. La meva dentista m'ho va dir ahir: és la llengua més ampla que he vist en tots els anys que porto de dentista. A causa de la seva amplitud he tingut molta feina per fer el que havia de fer. El tema de l'amplada de la meva llengua, que hauria pogut ser un avantatge per a la dentista en una altra circumstància, va resultar ser tot un problema. Ella estava tan pendent del meu apèndix, per la nosa que li feia, que no se'n recordava que jo portava més de mitja hora amb la boca oberta i que les mandíbules em feien un mal horrorós.

També va ser per culpa de la meva llengua ampla que em vaig fer una mossegada brutal que quasi me'n porto un tros. Ni me'n vaig adonar perquè la tenia adormida, però la dentista em va advertir que quan es despertés ja em podia preparar, que em faria molt de mal. Després de veure l'esboranc amb un mirall, ja em vaig imaginar que acabat l'efecte de l'anestèsia el dolor seria considerable. I no mengis res, si us plau t'ho demano, fins que no la tinguis desperta del tot. Pensa que si menges ara un crostó de pa, per exemple, creuries que t'estàs menjant el crustó i en realitat t'estaries empassant la teva llengua a trossos. Em va venir a la memòria l'escena bèstia del Expreso de Medianoche del petó lingual (no us amoïneu que no la posaré aquí). Efectivament, al cap d'unes hores, el dolor va anar venint, i des de llavors em costa menjar. Em sembla que encara en tinc per uns dies perquè mentre dormo, els queixals pressionen la part de la mossegada degut a la inflor.

Quines coses tan estúpides i bèsties passen a vegades. Tan estúpides com la mort del tenor Fritz Wunderlich que va morir perquè portava les sabates descordades i va caure per les escales fracturant-se el crani. I si no, el Cavaradossi de Tosca, ja em direu quina manera més tonta de morir. O bé aneu al Darwin Awards, una pàgina que dóna premis a les morts i desastres de tota mena on l'absurd i la fatalitat es troben de manera infeliç. Trobareu casos, com el d'aquell que va voler estimular-se sexualment amb la cinta d'una cadena de montatge, que no tenen desperdici.

Calia parlar de la meva llengua i de la fatalitat absurda per a proposar-vos aquesta meravellosa interpretació de l'ària de Tamino de la Flauta Màgica del Fritz Wunderlich?

I per què no allò del 'cuando tu boca me toca, me pone, me provoca, me muerde y me destroza, toda siempre es poca...'?

Crec que si hagués tingut el privilegi d'haver compost aquesta cançó, pensaria que ja em puc morir (de gust)

 

L'obertura Fischer

Bobby Fischer va ser un heroi de la meva infantesa. Així que sabia per què a casa anomenàvem 'els Fischer' a la família d'un amic del meu pare, amb qui jugava als escacs. El meu pare parlava del campionat del món Fischer-Spassky com d'una gesta mítica. Jo era petit, i res sabia de la lluita propagandística d'aquest campionat del món del 1972, en plena guerra freda, però malgrat que en Spassky era el dolent oficial, el meu pare parlava del rus amb admiració. Potser ell ja veia el que jo, per edat, no podia veure: que el Spassky era un jugador més íntegre i millor, i que la seva concepció romàntica i honorable dels escacs havia jugat contra seu davant dels paranys psicològics i les maniobres que l'americà concebia fora del tauler.

No sé vosaltres però després de mirar aquest video sobre el campionat del món Fischer-Spassky de l'any 1972, veig Spassky amb la llum crepuscular dels perdedors que es dignifiquen quan parlen de la seva derrota. Fixeu-vos en la seva cara quan rememora el moment que ell considera que el campionat se li va anar de les mans: no se li ha esborrat l'expressió de perplexitat, tristesa i de impotència. Segur que el sentit honorable del joc i la honestitat amb sí mateix el torturaven cada matí al despertar: vaig caure en el parany. Em va guanyar la meva pròpia por, la meva fragilitat psicològica: jo vaig perdre contra mi mateix.

El moment que va determinar la vida de Spassky té una descripció ben objectiva i definida, una seqüència d'accions que es resumeixen en aquestes línies

1. e4 c5, 2. Cf3 e6, 3. d4 cxd4, 4. Cxd4 a6, 5. Cc3 Cc6, 6. Ae3 Cf6, 7. Ad3 d5, 8. exd5 exd5, 9. O-O Ad6, 10. Cxc6 bxc6, 11. Ad4 O-O, 12. Df3 Ae6, 13. Tfe1 c5, 14. Axf6 Dxf6, 15. Dxf6 gxf6, 16. Tad1 Tfd8, 17. Ae2 Tab8, 18. b3 c4, 19. Cxd5 Axd5, 20. Txd5 Axh2+, 21. Rxh2 Txd5, 22. Axc4 Td2, 23. Axa6 Txc2, 24. Te2 Txe2, 25. Axe2 Td8, 26. a4 Td2, 27. Ac4 Ta2, 28. Rg3 Rf8, 29. Rf3 Re7, 30. g4 f5, 31. gxf5 f6, 32. Ag8 h6, 33. Rg3 Rd6, 34. Rf3 Ta1, 35. Rg2 Re5, 36. Ae6 Rf4, 37. Ad7 Tb1, 38. Ae6 Tb2, 39. Ac4 Ta2, 40. Ae6 h5, 41. Ad7 Blanques Abandonen

La victòria de Fischer, però, va ser l'obertura d'una cruel partida on el rei es va quedar sol i sense poder ocupar cap casella del tauler. Una vida errant pel món, considerat pels governants del seu país com un traïdor per haver jugat una altra partida amb el seu rival a Iogoslàvia, llavors sota el bloqueig d'Estats Units. Un home sense pàtria, perseguit, sense un lloc on posar els peus amb l'acceptació de les autoritats. 

La vida de Spassky i la persecució de Fischer per part de la CIA i l'FBI, em recorda una fantasia d'escacs que el meu pare em va ensenyar i que havia arribat a aprendre de memòria. Amb el sacrifici d'un cavall aconsegueixes pressionar el rei de l'adversari de tal manera que al final són els seus propis peons i alfils els que el tanquen i l'afoguen. Després, amb un moviment de cavall, arriba finalment la sentència i l'escac mat.

Hoy puede ser un gran día

Com si fós un personatge de novel·la, la missa funerària per al marit de la S***** va fer que revisités una ciutat del meu passat. No sé si 'revisitar' és un verb correcte, però és igual. Aquest verb evoca una de les meves sèries i novel·les preferides- Brideshead Revisited- i, com li passa a Charles Ryder, jo també vaig reviure sensacions en un escenari que ara només ho és de la memòria: Blanes, una ciutat que, per circumstàncies de la vida que no es van realitzar, podria haver estat ara la meva ciutat de residència.

L'arribada a l'estació i el trajecte en autobús fins al nucli urbà em van transportar quasi bé uns deu anys enrera. I allà continuava la locomotora a la Rotonda, i les parades em sacsejaven de la mateixa manera. Quan vaig baixar de l'autobús, em vaig aturar un moment per apreciar l'aire i la llum del mar que embolcallava el Passeig i tots nosaltres: jo mateix amb la maleta , en Floquet que hi era a dins, les gavines, els coloms, els jubilats fent-la petar vestits amb xandal, i la torre del Castell de Sant Joan que dominava la platja i la ciutat des del turó.

Com que tenia temps, vaig començar a caminar pel passeig després d'haver llegit el poema d'un poeta local, exposat en una mena de cartell. Un poema deliciosament carrincló, però amb una carrincloneria que li escau a Blanes. A Blanes jo hauria cantat a una coral, hauria sigut el poeta o el rapsoda inevitable en els caus d'art, no m'hauria perdut cap concert de la jove orquestra municipal, i m'hauria aficionat a ballar sardanes. Tot allò que jo identifico amb una sèrie de gent que no hi simpatitzo gens ho hauria fet, i amb molt de gust, perquè allà aquestes coses tenen un caire naïf i entranyable que em fan sentir bé.

Després em vaig internar pels carrers fins a la Parròquia de Santa Maria, on es feia la missa, i vaig passar per davant del cinema- on em va tocar la penitència de veure Titanic-. Segur que els diumenges al vespre encara hi ha qui fa les crepes al carrer, remenant la pasta fina i groguenca de manera abstreta i mecànica. Fins i tot, l'home es deu sorprendre algunes vegades al veure, de sobte, que aquesta pasta doblegada ha anat a les mans vermelles pel fred dels joves que surten del cinema. Un cop passat el racó de l'home de les crepes, vinga oficines d'inmobiliàries amb ofertes d'apartaments, dúplexs, cases adossades, empaperant aparadors.

A l'església, vaig veure la cerimònia des de baix. Quan hi anava fa uns anys acompanyant la A*** que tocava l'orgue, i li portava les partitures amb una carpeteta blava, veia els casaments des de dalt. Des del mirador de l'orgue mirava el fresc de darrera l'altar, que semblava una representació d'una reunió dels cavallers del Grial al Montsalvat de Parsifal, i algunes vegades desviava la mirada per fixar-me en les mans petites de l'A***, fent salts de longitud i triples salts pel teclat.

A la cerimònia, l'orgue no va sonar. La música de rèquiem va ser en la seva majoria gravada, excepte quan un grup coral va cantar una peça que diríem 'moderna'. Va ser curiós, però tant o més que el Lacrimosa del Requiem de Mozart- en el cas de que l'haguessin posat- em va conmoure la música de comiat de la missa: el Hoy Puede Ser un Gran Dia, en la versió dels Chambao. La qualitat humana de la persona a qui anava destinada la missa, i la de la seva vídua i amics quedava ben patent en aquesta elecció musical aparentment paradoxal però ben feliç. Un recordatori de que hem de viure la vida plenament i un desig generós de que ho fem així.

A l'estació, esperant el tren cap a la feina, vaig veure els camps amb una tonalitat que només veig a la província de Girona; però tot i així se m'apareixien de manera diferent, potser perquè encara estava tocat pel missatge vital del final de la cerimònia. Al vagó mig buit vaig mirar el mar escoltant Debussy (si voleu sentir com les ones xoquen a les roques, amb el so de les gavines, poseu aquest video de la interpretació de La Mer, des del minut 4.39 fins al 5.24),



i, després de deixar enrera l'estació del meu poble, vaig treure en Floquet i vaig començar a redactar la memòria d'un projecte.