diumenge, 10 de juny del 2007

Al MACBA hi ha gent que patina

... i n'hi ha que no. Jo sóc un dels que no patinen. Un peató sofert que cada cop que passa pel davant del Macba ha d'esquivar uns individus que es dediquen a l'afició absurda, segons el meu parer és clar, de saltar amb el skateboard i caure. No em molesta que patinin pel meu costat; el que em molesta és haver-los d'esquivar quan cauen. Perquè fins ara no he vist un patinador d'aquests que acabi bé l'acrobàcia que intenta fer. I, total, tanta energia inútil simplement per aconseguir un soroll de rodes i fusta petant contra l'asfalt que em posa dels nervis. En aquest video ho podeu comprovar amb tota la seva cruesa. Aquest sol ser el soroll de l'estiu a ciutat.



Però vaja, avui és un diumenge pre-estival i posem-nos de bon rotllo. Escoltem uns altres sons d'estiu a la ciutat.



i per què no? Escoltem el so lleu d'una nit d'estiu de Berlioz amb la sempre esplèndida Janet Baker, llàstima que el so no sigui gaire bo. Quina manera de dir 'j' arrive', 'j'arrive du paradis'...

diumenge, 3 de juny del 2007

El museu renovat de casa meva

Recordo el gran aconteixement de l'exposició de Las Meninas de Velázquez després d'haver passat per un procés de neteja. Gent de tot arreu va anar a veure el quadre amb l'expectació de descobrir els colors que el pas del temps havia esmorteït, cobert i ocultat. Una expectació semblant vaig sentir tornant a casa després d'haver passat una estona molt agradable parlant amb en Josep Rumbau- sobretot escoltant-lo parlar d'òpera i cantants amb apassionament. Tenia ganes de redescobrir els CDs que han estat amb mi durant anys i anys. Estava convençut de que apreciaria nous colors, nous matisos, una nova llum. I així ha estat quan he tornat a gaudir del Requiem de Fauré, amb la Victòria dels Àngels. I és que, prenent-me la llibertat de recórrer a Foix i a la nur, m'exalta el vell perquè sempre és nou.

Josep, especialment per a tu he penjat aquest Libera me. No és en Fischer-Dieskau però és el que he trobat.



i a tots us desitjo una bona estada in paradisum, però a la terra i vivint-la amarats de llum de diumenge.

Sísif



De tots els martiris famosos de la mitologia grega, el que em sembla més bèstia és el de Sísif. Estar condemnat a pujar eternament una pedra enorme fins al cim d'una muntanya i, després de l'esforç, veure-la caure per l'altre vessant ha de ser horrorós.




Potser em sembla més terrible perquè crec que sovint no és ben bé un càstic sinó un estat en el que és molt fàcil que un mateix hi caigui de manera inconscient.




A vegades no sabem que estem pujant la mateixa pujada de sempre o baixant la mateixa pujada de sempre




O estem atrapats en el bucle dels prolegòmens de l'acció, com si montats als cavallets miréssim somrient els nostres pares però no poguéssim baixar per a tornar al seu costat ... i girem i girem...






Estamos atrapados en el bucle de los prolegómenos de la acción, como si montados en los caballitos mirásemos sonriendo a nuestros padres pero no pudiéramos bajar para volver a su lado ... y giramos y giramos...




A veces no sabemos que estamos subiendo la misma subida de siempre o bajando la misma subida de siempre




Quizás me parece más terrible porque creo que no es un castigo en sí sino un estado en el que es muy fácil que uno mismo caiga de manera inconsciente.



De todos los martirios famosos de la mitología griega, el de Sísifo es para mí el más cruel. Estar condenado a subir eternamente una piedra enorme hasta la cima de una montaña y, tras el esfuerzo, verla caer por la otra ladera debe ser horroroso.






diumenge, 27 de maig del 2007

Aui Cataluuia se l'ashuga

Això és el que deu haver dit en Trias quan s'ha llevat en aquest diumenge d'eleccions.



Tres antics companys meus d'institut (un també ho va ser de la bàsica) es presenten per a alcalde del meu poble. Han fet carrera, carrera política. La meva carrera (la política) no arriba a superar la d'una mitja. Vés per on, com canvien les coses. Quan estudiàvem COU els ajudava a fer els treballs de literatura i ara em demanen el seu vot per fer-me la vida més agradable; i si fan veure que se'n recorden de mi al carrer em parlen amb aquell to d'alcalde que es fa el trobadís als enterros.

Per alliberar-nos de l'estrés electoral us deixo el final de la meva admirada interpretació de Leonard Bernstein de la Simfonia Ressurrecció de Mahler, de la qual he fet esment vàries vegades. Sí, potser en Bernstein és massa histriònic. Potser sí... Però la inserció de les imatges de la bòveda de la catedral d'Ely fa que aquest final sigui tan emocionant que, després d'això, em pregunto si és tan important que uns dels alcaldables tingui a les seves llistes a l'única professora amb qui em vaig rebotar a l'Institut.

diumenge, 20 de maig del 2007

Furtwängler

El divendres vaig veure a l'exposició La Música i el III Reich, a la Pedrera, una filmació on el director d'orquestra Wilhem Furtwängler un cop havia acabat de dirigir la novena de Beethoven amb la filarmònica de Berlín, entre banderes amb l'esvàstica, era aplaudit per un públic entregat vestit amb uniformes de la SS. Sense esperar-s'ho un alt dirigent del III Reich s'acosta a l'escenari i li estén la mà. Furtwängler la prem amb la mirada distreta. És evident que se sent perdut, la situació el violenta i, fins i tot, se li nota que està comptant els segons que creu que són suficients abans de retirar la mà. La seva mirada al dirigent traeix els seus pensaments i, fins i tot, no pot ocultar un sentiment de superioritat vers aquest home.



Si inclina el cap ho fa per la música i pel llegat musical alemany. Ha de estar bé amb els poderosos, malgrat els desprecïi, perquè és l'única manera possible de poder contribuir a la gran tasca de difondre la riquesa de la música alemanya i enriquir l'espiritualitat dels seus propis compatriotes. Ell mateix ho explica al final del segon video que he penjat, i també ho expressa amb aquestes paraules:

"I knew Germany was in a terrible crisis; I felt responsible for German music, and it was my task to survive this crisis, as much as I could. The concern that my art was misused for propaganda had to yield to the greater concern that German music be preserved, that music be given to the German people by its own musicians. These people, the compatriots of Bach and Beethoven, of Mozart and Schubert, still had to go on living under the control of a regime obsessed with total war. No one who did not live here himself in those days can possibly judge what it was like.
"Does Thomas Mann really believe that in 'the Germany of Himmler' one should not be permitted to play Beethoven? Could he not realize, that people never needed more, never yearned more to hear Beethoven and his message of freedom and human love, than precisely these Germans, who had to live under Himmler’s terror? I do not regret having stayed with them."

(del llibre 'The Furtwängler Record' de John Ardoin, citat a l'entrada Wilhem Furtwängler de la Wikipedia)

Anys després, per la defensa del seu ideal artístic i espiritual, Furtwängler caigué en una ominosa terra de ningú: malvist pels nazis per voler interpretar les obres de compositors 'sospitosos' com Hindemith i, acabada la guerra, malvist pels aliats per no haver-se exiliat, per haver continuat dirigint durant el règim de Hitler; en definitiva, per no haver sigut una víctima del nazisme, un supervivent del camp de concentració de les arts anomenat Terezin. Precisament, aquest és el tema de Taking Sides, una pel·lícula de István Szabó de l'any 2001.

La figura de Furtwängler sempre m'ha inspirat molt de respecte i un gran interès. En aquest curt video hi són presents dos motius de la meva admiració per aquest director. Per un cantó, el video mostra el testimoni d'una persona que va assistir al crepuscle d'un home amb uns ideals que l'onada del temps s'emportà irremissiblement. El Berlín de Furtwängler és el d'una postal nostàlgica, però el paisatge del Berlín dels últims anys de la seva vida va ser el de la postguerra que el video ens mostra, una ciutat de cubicles, rectangles, de línies i superfícies rectes horitzontals i verticals, grisa.







Per un altre cantó, haureu apreciat que les imatges estan acompanyades per la Mort per Amor (Liebestod) del Tristany i Isolda. La meva audició per Ràdio 2 de la mítica, sublim, eterna i meravellosa versió del Tristany i Isolda de Furtwängler dirigint l'orquestra Philarmonia, amb la Flagstad fent d'Isolda i en Fischer Dieskau com Kurwenal, em va impressionar de tal manera que ho recordo com un rite d'iniciació. I és que després d'aquelles quasi quatre hores nocturnes, trasbalsat pel llamp del metall enmig de la foscor al final del segon acte, i per l'onada grisa i feixuga del preludi del tercer acte, ja no vaig ser el mateix. El Liebestod, que per uns és la reproducció musical de les sensacions que culminen en un orgasme, també és per a mi la banda sonora d'un renaixement. Per això, tot el meu respecte i admiració per al mestre.

Speminaliumearth.com

A Barcelona




(Gràcies Ona per deixar-me penjar aquest vídeo)

Al MOMA de Nova York




També al Moma però sense peus


dissabte, 12 de maig del 2007

Terminology

L'autor d'aquest video diu que les paraules no fereixen sinó que maten.



És per això que cal aquesta llista terminològica de la BBC News?