Permeteu-me que us posi el comentari que vaig veure fa pocs dies en un bloc. Em sembla que és prou aclaridor de l'efecte 'proustià' que pot tenir una veu en la vida d'una persona.
I am looking for a copy of the Peter and the Wolf narrated by Boris Karloff. I want to give it to my Sister for her birthday. She has breast cancer and emphysema but is very active and reminiscing about her childhood right now. We listened to this almost every day as children.
Curiosament, aquest comentari em va fer recordar una altra veu, la d'en Rafael Taibo. Precisament ell també va gravar Pere i el Llop. La veu d'en Rafael Taibo és la veu dels documentals del Cousteau dels meus diumenges a la tarda adolescents. Després va ser el meu solemne acompanyant en les seves insuperables retransmisions del Festival de Bayreuth per Ràdio 2. Les paraules que pronunciava eren per sí soles peces musicals. Déu meu, encara recordo els seus 'Philipppppp' (el nom del segon d'abord del Calypso- el vaixell d'en Cousteau) amb una vocal neutra petiteta penjada de la 'p' i les consonants finals quan pronunciava noms wagnerians com 'Sigmunddddddd'. En homenatge a ell, escolteu la seva narració de Pere i el Llop.
El dilluns passat, creuant el parc del Clot mentre em dirigia cap a la feina, vaig acabar de llegir un relat de Michel Faber titulat Bye-bye Natalia. Feia temps que no llegia un relat que m'interessés tant com per haver-lo d'acabar caminant, amb els ulls fixos en el llibre obert, dirigint-me perillosament contra els arbres del parc (a punt vaig estar de donar-me de morros contra un o dos). Però és que quan vaig arribar a l'estació del Clot, la Natàlia- l'heroïna del relat- estava llegint en un ciber-cafè d'Odessa, a Ucraïna, l'e-mail d'en Bob, un home de Montana amb qui havia contactat a través d'una agència matrimonial per Internet. En el mail, en Bob li demana a la Natàlia que vagi a viure una temporada a Montana, per conèixe's millor i conèixer el seu entorn abans de casar-se i viure definitivament al seu ranxo. Casar-se amb un home dels Estats Units és la salvació per a Natàlia, com ho és per moltes noies d'Ucraïna que recorren a la cerca de marit per la xarxa.
Primer fragment del reportatge 'Odessa Girls' (a la mateixa pàgina del Youtube teniu accés a la resta)
Moltes d'aquestes noies són universitàries, com la Martina, que aquí fa de guia turística explicant les catacombes d'Odessa i, qui sap si també té les esperances posades en un contacte virtual amb un home americà que vulgui casar-se amb ella.
Doncs, tornant a la meva lectura pel parc del Clot, estava pendent de saber si la Natàlia acceptaria o no la proposta d'en Bob. En el seu últim e-mail, ella li havia parlat dels seus gustos musicals, i també li havia enviat algunes lletres en anglès del seu grup favorit, un grup ucraïnà heavy-metal anomenat Inward Path. Les lletres tenien tota una escenografia gòtica i parlaven de la nit freda, solitària i negra, i també de la desesperança. Però en Bob, quan ja li havia proposat de passar uns dies a la idílica Montana i casar-se amb ell, li comenta que no es deixi portar pels missatges pessimistes d'aquestes cançons, que s'ha de ser positiu, que ell quan es lleva cada matí es diu a si mateix que li ha de treure tot el suc al dia que té per endavant, que després de la tormenta el sol brilla amb més intensitat, que prefereix els missatges de les cançons del Bruce Springsteen, i que adora cançons com Hungry Heart perquè han sigut molt importants en la seva vida.
Ai, Hungry Heart és la cançó que el germà pidolaire de la Natàlia canta als turistes que es passegen vora de les escales d'Odessa, famoses per la brutal seqüència de El Cuirassat Potemkin (podeu veure-la amb una curiosa banda sonora dels Pet-Shop Boys).
En canvi, per a en Bob, aquestes escales, si sabés quines són, potser les pujaria com aquest turista americà, tot cufoi en un video turístic familiar.
I així esquivava jo els arbres del parc del Clot amb ganes de saber què contestaria la Natàlia, si acceptaria anar a Montana i casar-se amb en Bob, per treure la pols del seu ranxo cantant everybody's got a hungry heart, somniant que algun dia arribaria a conduir pels carrers un cotxe com el del vídeo del Bruce, obrint-se a la vida de vent i llibertat, i renunciant el món fosc i claustofòbic del seu grup heavy preferit, enllaunat en una cinta, sempre a punt de ser reproduït amb els seus atrotinats Walkmans. Quan vaig saber què havia decidit finalment no vaig poder evitar un somriure desafiant al fred del matí d'un dilluns, i per primera vegada vaig travessar la Gran Via sense haver d'esperar el semàfor i ho vaig fer amb una sensació de lleugeresa no gaire corrent en mi.
Si voleu saber què fa la Natàlia, podeu baixar-vos el conte des d'aquí
Està en la web d'un concurs de traducció organitzat pel British Council, i la competició consisteix en la traducció d'aquest conte al grec. També està publicat en el número 94 del Granta, la revista britànica que promociona escriptors novells, dedicat a viatges i experiències en països no anglosaxons.
Res, ja direu si us sembla bé el que fa la Natàlia (o no fa) al final del conte.
Un company de feina em va explicar que, al principi de quedar amb una noia que li agradava, cada cop que ella iniciava el relat d'una cosa que li havia passat, no havia dit ni 20 paraules que, de sobte, deia: això ho pots llegir al meu bloc. I ja no continuava. D'altra banda, el medi de comunicació principal entre un amic meu i una amiga comú és el SMS. Jo la veig de tant en tant però ell em va comentar que feia mesos que no la veia, tot i viure al mateix poble. Curiosament, tot just dir-m'ho va sonar la musiqueta del mòbil i era que havia rebut un missatge d'ella, el tercer del dia. Com el meu amic, molta gent no veu la gent que estima durant dies i dies sinó que la llegeix: la llegeix amb el messenger, els SMS, els e-mails, navegant pels blocs... I les persones estimades i llegides no són només familiars que viuen a l'altra part de món. Són també persones que viuen a menys d'una hora de tu; persones que no les veus durant una setmana o més, però en canvi les llegeixes diàriament. Les llegeixes quan reps un missatge al mòbil o buscant un post o un comentari en un bloc.
Acabarem llegint-nos en comptes de parlar? No sé... En aquest context, sembla mentira que s'hagi composat una òpera com La Veu Humana, de Francis Poulenc, basada en l'obra de Cocteau. Una òpera que retransmet tot el monòleg telefònic d'una dona que parla amb el seu amant. Una conversa telefònica que dura tota una òpera!!! Increïble. Però és que en aquella època consideraven una tragèdia que una dona no tingués cap altre medi que el telèfon per expressar-li a un home els seus sentiments, sense veure-li la cara. Bé, ara la veu humana es va substituint per la 'lectura humana'. Els SMS, els posts, els e-mails són, però, peces una mica breus per fer-ne una òpera. I els missatges breus rebuts sense veure la persona que te'ls envia, tot i estar només a uns metres o a uns minuts de distància, es consideren proves d'estimació i que la relació sentimental rutlla. Les coses canvien.
Gaudiu, si més no, d'un fragment de La Veu Humana i avui, que és diumenge, podríem ser una mica carques nostàlgics i substituir el SMS, l'e-mail o el xat per una trucada o una trobada cos a cos.
Les ciutats belgues són recomfortants, còmodes. En cap moment sents la inquietud de perdre’t, ni que de cop sorgeixi l’imprevist. No gaudeixes ni pateixes d’aquesta sensació torbadora i alhora estimulant que tens a ciutats com el Cairo o Aleppo a Síria. La veritat és que últimament viatjo per ciutats domèstiques i trobo a faltar aquesta mena d’inquietud passejant per una ciutat estrangera. A Bruges, menjant un plat de musclos, en el precís moment en què vaig començar a patir perquè veia que en el bol per les esclòbies ja no n’hi cabien més i que encara em quedava per menjar mitja cassola, la cambrera va agafar el bol, el va buidar i el va tornar a posar sobre la taula per poder deixar-hi a dins les esclòbies dels musclos que em quedaven. Com això, tot es soluciona per sí sol a Bèlgica, tot és fàcil. Fins i tot, a Leuven, és possible anar de l’hotel a l’estació quasi bé anant en línia recta. Per això, lliure de preocupacions vaig agafar el tren de Leuven a Bruges al so del “Nada de esto fue un erroooor. Uoooo, uoooo“.
Ostres, el poder que té una cançó. M’havia llevat amb el mal rotllo que encara portava del dia anterior per un incident que m’havia passat i aquesta cançó em va canviar completament l’estat d’ànim. Tot i el cel gris, anava cantant amb veu alta i tant se me’n fotia el que pensessin.
En el tren cap a Bruges hauria pogut escoltar les simfonies 4 i 5 de Beethoven però no vaig poder perquè de manera completament inesperada va seure en el meu compartiment un matrimoni català (que també és casualitat). Les simfonies de Beethoven, però, van ser la banda sonora del meu recorregut pels carrers adjacents a la plaça del famós campanar de Bruges, dels raconets molt ‘monos’, de parc temàtic, dels ponts sobre el canal, i de la meva visita a una basílica on hi havia una relíquia, no sé què de la sang d’algú però vaja, no la vaig voler veure perquè em va semblar desagradable. Aquí teniu el primer moviment de la quarta dirigida per Carlos Kleiber (mireu que bé que s’ho passa)
El dinar de musclos (una cassola immensa) al restaurant Lammetje al so de les simfonies 40 i 41 de Mozart- aquí un fragment de la 40 que acompanya un documental sobre Einstein.-
i una estona apassionant en una tenda de música, on hi vaig trobar, amontegats entre diversos instruments de música, CDs i DVDs de tota mena que segur que no els trobaré enlloc més. Si visquéssim a Bruges deixaria d’escriure aquest bloc i us convidaria a trobar-nos en aquesta tenda perquè en ella està l’essència del diumenja'm, amb coses que es poden tocar i contemplar en viu, com una de les dones de la botiga que es va oferir a fer-li un cafè a un pobre home que olorava a naftalina, encarregat de classificar les muntanyes de CDs que havien acabat de rebre.
Després vaig prendre un cafè al restaurant Panier d'Or de la plaça del campanar escoltant l’Adagietto de la Simfonia número 5 de Mahler. El restaurant tenia un aire del Cafè Florián a Mort a Venècia, per la qual cosa la música que forma part de la banda sonora d’aquesta pel.lícula va ser prou adequada.
Però el moment en què la música que sonava pel meu MP3 es va adequar completament a la contemplació dels racons que vaig visitar, va ser quan darrera d’una catedral, en un pont sobre un canal, amb una llum ben grisa, de l’Anglaterra de l’època dels Tudor, vaig mirar amb un somriure, no sense una certa enveja, un home i una dona que, agafats tendrament per la cintura, es besaren davant d’un amic que els feia una fotografia. En aquell moment escoltava ‘Have you seen the bright lily grow’, la cançó de Dowland interpretada per Sting (Deixeu-vos ferir dolçament de melangia amb el seu 'so sweeeeeeeeeeeeeeeetly').
Després, vaig passejar seguint la vora d’un canal sota arbres solitaris i neblinosos escoltant i tararejant el primer moviment de la quarta simfonia de Brahms (Per cert, no feu gaire cas dels consells que veureu en aquest video)
Pretenia perdre’m, estar completament desorientat i no saber com arribar a l’estació de trens per tornar a Leuven. Però vaig cometre l’error d’anar passejant pel Ring i així es impossible. Vaig arribar sense voler a l’estació. És horrorós, és impossible perdre’s en una ciutat com Bruges. Quin rotllo!!! Així que vaig decidir tornar al centre. En una cerveseria vaig escriure una postal, esperant que es fes definitivament de nit i veure la plaça i el campanar il•luminats. Tornant sobre les meves passes vaig arribar un altre cop a l’estació i poc després, ja en el vagó, una mare i una filla argentines que vivien a Barcelona van interrompre el meu camí de tornada que pretenia que fós al ritme melangiós de les cançons del Van Morrisson.
Escric aquest post a Bèlgica, després d'una estada de tres dies a Leuven (Lovaina), a punt de tornar a Barcelona. O sigui que no tinc gaire temps per fer un post diumenjant tal com mana. Quan tingui més temps faré un resum sobre la meva visita a Bruges al so de les músiques del meu reproductor de mp3 amb propostes per diumenjar, o dissabtejar com va ser el meu cas. Malgrat tot, us deixo uns videos turístics. El primer és de Leuven i té totes les característiques que no poden faltar en un video turístic, fins i tot té una panoràmica circular marejadora de la gran plaça que s'atura finalment amb la cara del col·lega del que filma el video.
El segon és de Bruges i està un mica més currat.
Si us pregunteu perquè no poso cap foto meva i poso videos d'altres us diré que quan viatjo mai porto càmera de fotos ni de video.
Avui diumenge, 7 de gener, és el dia per jugar amb els juguets que els Reis ens han regalat. De maneres de jugar amb els juguets n'hi ha moltes. Per exemple, es pot adaptar un sonet de Shakespeare (concretament el CXXX) amb uns ninotets, una webcam i l'ària Porgi Amor de Les Noces de Fígaro de Mozart. L'autor, però, ja ens diu que no espera que ens agradi (tot un detall)
També estaria bé jugar amb el BING, BANG, BOING, un pal montar-lo i no gaire adequat per fer-ho en un pis amb les dimensions que solen tenir els pisos actualment
però un primer pas per fer muntatges instrumentals tan potents com aquest
Així comença la comèdia de Shakespeare Twelfth Night, o Nit de Reis. Li farem cas, tot i ser una tarda de dissabte. S'ha de reconèixer, però, que aquesta tarda té tot el ritme mandrós de les migdiades i els crepuscles dominicals. A més, el dia de Reis és un dia escaient per fer dues coses. La primera és acomiadar-nos de les festes de Nadal i la segona és contemplar tranquil·lament els colors de la posta de sol d'una tarda d'hivern al so de música lenta i dolça.
El comiat de les festes el farem amb un video clip d'en Paul McCartney que m'evoca una nit de Reis que vaig viure fa molts i molts anys, amb llumetes de colors de l'arbre de Nadal, calor de calefacció i retransmisió de la cavalcada per TV3 des de Blanes.
La contemplació dels colors del capvespre hivernal la farem de manera isabelina. Escolteu Come Again una cançó de John Dowland (músic contemporani de Shakespeare) interpretada per l'Sting. Comproveu si, com diuen alguns, un cantant que canta la versió lenta del Don't stand so close to me al CD All this time té les facultats adequades per cantar les cançons tan sentides i malencòniques de Dowland. Jo crec que sí, sens dubte. Fixeu-vos en quina ambientació més nadalenca l'Sting i el llautista Karazamov supliquen a l'estimada fotent-se de fred al Rockefeller Center (llàstima de la trompeteta del final, però no és d'estranyar: estem en una gala de Nadal d'un canal de televisió americà).
Aquí teniu la lletra i una traducció aproximada
Come again, sweet love doth now invite, thy graces that refrain to do me due delight. To see, to hear, to touch, to kiss, to die with thee again in sweetest sympathy
Come again, that I may cease to mourn through thy unkind disdain for now left and forlorn. I sit, I sigh, I weep, I faint, I die, in deadly pain and endless misery
All the day the sun that lends me shine, by frowns do cause me pine, and feeds me with delay
Her smiles, my springs, that make my joys to grow. Her frowns the Winters of my woe.
All the night My sleeps are full of dreams My eyes are full of streams My heart takes no delight
Vine un altre cop l'amor dolç em convida ara a tastar els teus encants que tu no em deixes gaudir plenament
Veure, escoltar, tocar, besar morir amb tu un altre cop amb el més dolç afecte
Vine un altre cop per a que la meva tristesa deixi de mortificar-me pel teu despit amarg ara, abandonat i rebutjat.
Sec, sospiro ploro, em desmaio moro, amb dolor mortal i una desgràcia infinita
Tot el dia el sol que em fa brillar pel teu fosc gest pateixo i em sento ple d'imapaciència
El teu somriure, la meva primavera que fa créixer la meva alegria el teu gest cenyut, l'hivern que em fa tanta por
Tota la nit el meu son està ple de somnis els meus ulls plens de llàgrimes i el meu cor sense alegria.
Us deixo també una altra cançó de Dowland interpretada per l'Sting: Can she excuse my wrongs? (Ella em perdonarà les meves faltes?). Diu la llegenda que la va escriure el comte d'Essex a la seva amant, la reina Isabel I d'Anglaterra, suposada reina verge. Efectivament, ningú li va perdonar els seus 'wrongs' perquè va ser decapitat, pobret.
