En Jaume

Vaig conèixer en Jaume en el viatge per Navarra i el País Basc francès. El primer encontre va ser a l'ascensor que ens portava a la planta on teníem les habitacions.  Ell i les seves maletes  ens impedien la sortida, provocant la impaciència dels que estàvem apretats dins del cubicle. Mira, un com jo, em vaig dir. Després vam compartir taula, i amb mirada distreta va dir que ell creia que tornàvem a l'endemà. A tots ens va sorprendre aquest lapsus, sobretot perquè ens ho deia el primer dia del tour.

En Jaume parlava de la seva vida, de llocs de Vilafranca (on ell viu) com si jo ja conegués la seva biografia i també fós del Penedès. Per això, el que sé d'ell són retalls, peces de puzzle que havia d'anar encaixant. En algunes peces sortien uns cuidadors, en altres uns companys de pis joves, en altres una mà que li donava 50 euros per les seves despeses cada cop que l'apuntaven a un circuit com el nostre. Alguns deien que aquella mà era la d'un fill que el col·locava perquè no fes nosa durant les seves vacances de Setmana Santa. Jo penso que era la d'un administrador d'un centre, que també li administrava els diners que guanyava treballant amb els dels centru- com deia ell- en la conservació dels parcs i jardins de Vilafranca. El cas és que fós qui fós, no se'n recordava de que havia apuntat en Jaume al mateix tour com a mínim cinc vegades.

Com que en Jaume ja hi havia estat, no va haver de gastar molts dels seus 50 euros per les excursions facultatives. Però, pobre, en  l'única excursió que es va apuntar- la del vaixell a Saint Jean de Luz- es va marejar i li va agafar un atac de pànic. Un cop a terra, va recobrar el seu posat i la seva mirada aparentment distreta, com si no hagués passat aquell mal tràngol. Somreia quan li dèiem: què, Jaume, com va? I sempre ens contestava: bé, bé... Aquí ja he estat. En un castell d'una família noble decandent em va dir: les cortines són diferents de l'altra vegada. Les van canviant perquè la gent no es cansi de veure sempre les mateixes. També em va dir que per la zona havia treballat en una destil·leria de licor. Malgrat el seu somriure, els seus ulls blaus miraven perduts en un punt d'intersecció entre el seu present i el seu passat- real o inventat, no ho sé.

No estic segur de que en una zona tèrbola de la seva memòria estiguem els que vam compartir amb ell el viatge. En canvi, sé el que vaig sentir mentre el vaig veure baixar de l'autocar, dient-nos adéu amb la mà i rient com un nen petit que rep els aplaudiments després de recitar un vers. Vaig sentir una malenconia dolça, un enyor punyent i unes ganes de baixar de l'autocar que em retornava a la rutina. Ningú l'esperava a Vilafranca. Segurament perquè no es podia preveure l'hora en què arribaria. Tant se val, malgrat en Jaume va demostrar no ser gaire hàbil movent-se en un ascensor ple de gent, va demostrar que sabia sortir-se'n de totes estant sol, ben sol.