El Ministerio de Cultura va dictaminar que la pel·lícula Saw VI fós exhibida en cinemes X, pel seu contingut violent. Per la mateixa regla de tres, Macbeth també s'hauria d'exhibir en una d'aquestes sales. Sobretot, la versió de Roman Polansky, perquè t'esquitxa de sang si estàs a primera fila.
Alguns dels paternals miembros (y miembras, com diria la ministra d'igualtat), podrien fins i tot estar d'acord en qualificar Macbeth com una obra de sala X. Per la meva part, el que trobo d'X en Macbeth és a la Lady Macbeth de Shostakovich*. Aquesta no és la d'Inverness, la shakespeariana, sinó la de Mensk. Mireu diferentes versions dels moments més calents i explícitament sexuals de l'òpera.
Visió claustofòbica i inquietant amb Eva-Maria Westbroek i Martin Kusej, dirigits pel shostakovichià Marisss Janson
Versió de cine d'Alfredo Landa. També l'Eva-Maria Westbroek, amb Cristopher Ventris, dirigits per Antonio Pappano
Versió amb color Emmanuel o del clàssic el coño que habla (aquella del miénteme Pinocho)
Aquesta, però, no es pot insertar. Mireu-la, però,
*Curiosament, la primera vegada que la meva mare va anar a veure una òpera va ser per la Lady Macbeth de Mensk, i li va encantar.
6 comentaris:
Em quedo amb la visió claustrofòbica. Una voluptuositat sublim.....
Definitivament, la teva mare té molt bon gust.
Una abraçada de diumenge al matí!
Recordo la versió liceística d'aquesta obra immensa, si no recordo malament va ser el 2002, dirigida per l'Anissimov en el pla musical i per Stein Winge en l'escènic. Va ser un aconteixement artístic de primera. Em va cridar l'atenció llavors i també ara després de sentir els exemples que has posat, com jugava Xostakòvitx amb el so dels trombons per descriure l'excitació última i el decaïment posterior al clímax.
Va ser de les vegades que he gaudit més al Liceu.
Gràcies, helenna. Estic d'acord amb tu amb l'elecció del vídeo.
Josep: precisament aquesta producció que parles és la que va anar a veure la meva mare. El seu entussiasme va provar la qualitat de la producció. Sobre els trombons val a dir que aquest és un tema polèmic, concretament el que descriu l'anticlimax. N'hi ha qui els troben fantàstics i n'hi qui els troben cutres. Jo crec que depèn del director i del trombonista, i, em sembla, que això es demostra si escoltem amb atenció i comparem cadascún dels vídeos.
Gràcies per estar-hi d'acord.
Per cert, deixo el meu blog.
Quina llàstima, Helenna. De veritat. Espero que més endavant tornis (espero que aviat) i posis aquests fragments de pel·lícules que ens conmouen i que, així, soltes, tenen més significat que en la pel·lícula.
Sort i fins ben aviat
Un petó
Cap llàstima, Quim. Més que escriure diàlegs de pel.lícules romàntiques prefereixo viure-les en primera persona.
Tu saps el per què de la meva profanació a la blogosfera. Ara ja no té cap sentit continuar, tot i que seguiré els blogs que sí tenen coses a dir.
Sort a tu també!
Publica un comentari a l'entrada