Hi ha hagut ocasions en les que he pensat que em tocaria viure una guerra. Ho vaig pensar durant la nit de l'intent de cop d'estat del 23 de febrer, i ho vaig pensar l'11 de setembre de les Torres Bessones, a l'autocar que em portava d'Àvila a Madrid.
Fins ara, no he viscut cap guerra però m'han ensenyat unes quantes. He vist guerres cinematogràfiques, amb fang, sang, esgotament, i també he vist les famoses i suposades guerres quirúrgiques retransmeses per televisió. I he vist com ara la guerra planteja un problema semàntic, aprofitat pels nois d'Intereconomia, que diuen que, per culpa del govern, els familiars dels soldats no saben si a Afganistà hi una guerra, o si l'exèrcit actúa com si fossin voluntaris d'en Vicenç Ferrer. També es pregunten si estan de càmping. S'ho pregunten per la motxila de la ministra de defensa, en el moment de la repatriació del cadàver de la víctima de l'atemptat.
I dilluns farà un any que vam esmorzar, mirant per la tele un trosset del desfile de las Fuerzas Armadas, i he vist en moviment la cara de l'Ana Frank, sortint per una finestra de casa seva, en un dia de pau que no presagiava el que vindria després. L'Anna, viva i lliure però igualment a l'interior del que seria la seva presó... i li han donat el premi Nobel de la Pau a Obama (i em pregunto què ha fet per mereixe'l), i es poden comprar ciutats senceres en un monopoly virtual a nivell planetari, i he matat vuit mosquits els últims tres dies.
Sí, guerra i pau, mort i botí... Però que inútil és perdre el temps estenent-me amb aquest tema si els nostres ministres i polítics, que actuen com professors progres d'institut, no dediquen 5 minuts i nou segons en entendre-ho.
6 comentaris:
Ah, l'estupidesa humana! Suposo que els membres d'aquesta associació tonto el que no dispare portaven massa temps escoltant una sola música: la dels trets. O això, o que definitivament la música amansa les feres.
PS: "Parla en una llengua civilitzada"? Creia que aquesta era exclusiva d'alguns espanyols!
Amic meu, vivim en un món en el què tot és una "camama". En lloc no n'hi ha un pam de net. Ni tan sols a les guerres que són la vergonya més gran de la humanitat. I els polítics, que, en nom nostre, són els qui les administren i justifiquen, fan el joc al món del gran negoci (a costa del què sigui). Qué hermoso!!! i per si no en teniem prou, ha vingut el cas Millet que si ha fet tot el què ha fet és perquè els polítics li ho han permès. I aquí tothom a sucar!!! Visca, visca, a robar que el món s'acaba!!!
Per cert, l'escena de la pel·lícula penjada és boníssima.
Després dels comentaris del Ferran i del dottore poca cosa hi puc afegir, tret de que el Nobel a Obama és el Nobel a les bones intencions.
Em va emocionar veure les imatges de l'Anna Frank en moviment i em fan fàstic les guerres, els càrrecs corruptes i els polítics deshonestos.
La tria de la pel.lícula no podia haver estat millor.
Un petonàs!.
Ferran: aquest final, que ve després d'una hora i mitja d'irracionalitat patriòtica i militar molt bèstia (no m'estranya que en Franco la censurés), és el missatge d'esperança i comfiança en l'ésser humà, que tan bon punt mata (i a la peli fa matar) com plora amb una cançó.
Josep: Benvingut. M'alegro molt de veure't per aquí. Quan vaig veure l'estrena de 'Paths of Glory', perquè havia estat censurada pel règim franquista, se'm van saltar les llàgrimes quan vaig veure aquest final. I no puc evitar-les, i que se'm posi un nus a la gola, cada cop que el torno a veure. És un final imponent, i la pel·lícula té moments molt forts i despietats. Recomenable a totes totes.
Helenna: completament d'acord amb tu amb lo del Nobel a l'Obama. Però diuen que l'infern és ple de bones intencions, no? Altres diuen q es un regal enverinat, que el fa presoner de les seves paraules que l'enfrontarà a la impossibilitat de fer-les realitat. Jo crec que el Zapatero s'ha trobat amb ell per donar-li unes classes.
Una abraçada a tothom
Publica un comentari a l'entrada