Avui diumenge es dóna un fenomen de coincidència cronològica que no té res d'astronòmica. No és el pas d'un cometa, ni un eclipsi, ni una peculiar alineació planetària. Simplement, aquest any el meu aniversari cau avui, en diumenge.
I no sé si és el lloc adequat per comentar un pensament que he tingut aquests dies. És el fet de que aviat traspassaré el límit de l'edat que va viure el meu pare. Potser no hauré fet tantes coses, però el cert és que d'aqui a pocs anys, si els sobrevisc, arribaré a ser més gran que ell. Si llegissiu, com faig jo, Nothing to be afraid of de Julian Barnes, no us estranyarien aquestes reflexions. També les escric ara, quan l'aniversari coincideix amb la publicació del post, perquè el dia que passi la barrera no caurà en diumenge.
No vull donar-li voltes filosòfiques. Només vull arribar a pensar que el dia que arribi a viure més que el meu pare, seré com un Llàtzer que torna per a viure una mica més. Uns dies, uns mesos o uns anys.
Vaughn Williams: Five Variants Of Dives And Lazarus (1939) - English Sinfonia conducted by John Farrer
I pujaré a un marrec que és el meu fill a la cabina del camió i anirem junts a una bòbila a Llavaneres. I el vailet, que sóc jo mateix, mirant els cotxes des de dalt, amb ganes de viure i gaudir més de la carretera, pensarà que li queden molts anys per tenir l'edat de treure's el carnet (sense saber encara que no se'l treurà fins passats els trenta). I tornarem a casa, i jugarem als escacs (que malament que jugo) i un diumenge com avui sonarà el disc amb la simfonia pastoral de Beethoven, dirigida per Karajan, amb aquella etiqueta circular que posava Pèrgola girant al voltant de l'eix del plat del tocadiscos, quan encara no tenia el nom de 'tocata'.
6 comentaris:
Molt emotiu Quim.... m'has fet plorar.
MOLTES FELICITATS, guapíssim.
.... I ja plego o els nivells de glucosa augmentaran perillosament.
43 petons....
Helena
Quim, un escrit molt bonic, de debò. Hi he percebut una certa "alegria amarga", no sé si m'equivoco...
En tot cas, com a escrit és molt maco; i pel teu aniversari et desitjo el millor, i que tinguis un molt bon any!
Una abraçada, Sr. Diumeja'm.
Moltes felicitats artista,
Na
Per molts anys, Quim! Segur que el teu pare estaria orgullós de llegir tot el que escriu (ensenya-li a la mama i la faràs plorar d'emoció, segur) :)
Una abraçada i benvingut als 43!
Helena, no em pensava que et fes plorar, però reconec que hi ha coses que conmouen. Unes són les lletres que he escrit i les altres són coses que no cal dir-les. Tu ja saps quines són. Glucosa rising perillosingly :)
Ferran, tens raó. És una alegria malencònica, si més no. Hi tinc tendència, què hi farem. De tota manera, és ben veritat que hi he pensat molt en lo de viure més anys que el meu pare. És com un compositor quan es planteja de fer la desena simfonia.
Na: quina alegria veure't per aquí. Tu sí que ets artista...
Nur: potser si li dic que escric coses com aquestes en un bloc, la meva mare es decidirà finalment a posar-se Internet.
Per cert, moltes gràcies a tots. Una abraçada
Moltes felicitats Quim. I que sobrevisquis molts anys: només t'hauràs de vigilar el colesterol que tampoc és tan difícil. Estarem en contacte.
Publica un comentari a l'entrada