George Clooney ignorat per les noies al costat d'una Nespresso, Bach com antecedent de compositor de música publicitària- concretament de cafè-, jo mateix rebutjat fa quinze anys per una companya d'universitat a la cafeteria del costat de Ràdio Barcelona. La preparació d'un cafè el diumenge al matí, i la llum que entra per la finestra beguda a glops. Ara la palmera escapçada deixa veure el mar des de la terrasseta. Cafè i bossa d'Alfonso Torres de plastic sobre la taula enlluernada. Cafè i Bach, i diumenge, i potser el trajecte per una cinta blavosa i platejada fins a algun lloc de nom acabat en Selva. La taça de cafè amb llet dóna voltes com un dervitx al plat del microones. El meu primer microones va dir-me que estava passant la prova d'iniciació a la vida adulta de veritat, com quan vaig escoltar sencer el Tristany i Isolda.
Wagner: Tristan und Isolde Prelude and Liebestod - Otto Klemperer, Philharmonia Orchestra
Ara ja entro a la vida madura- que no té a veure amb la maduresa de Clooney o Connery- o una mica més enllà. Ho sé quan algun jove s'aixeca per oferir-me seient al tren. Tristany i el cafè sense sucre, dos símbols de la reafirmació personal, com quan un marrec crida al seu pare que ja és una persona gran.
Wagner: Tristan und Isolde Prelude and Liebestod - Otto Klemperer, Philharmonia Orchestra
Ara ja entro a la vida madura- que no té a veure amb la maduresa de Clooney o Connery- o una mica més enllà. Ho sé quan algun jove s'aixeca per oferir-me seient al tren. Tristany i el cafè sense sucre, dos símbols de la reafirmació personal, com quan un marrec crida al seu pare que ja és una persona gran.
Diumenge, cafè, Bach... What else?
Inevitable passi de diapositives de diferentes maneres de preparar cafè. Tanqueu els ulls si voleu i escolteu l'Emma Kirby, amb l'Academy of Ancient Music, dirigits per Cristopher Hogwood, cantant la declaració d'amor al cafè de la Cantata del Cafè de J.S Bach. Una mena d'opereta que devia fer feliç al propietari del cafè Zimmerman de Leipzig, on es va estrenar, però que responia al problema d'addicció que tenien els seus habitants per aquesta negra i aromàtica beguda
4 comentaris:
Un café aigualit a Gatwick amb una maleta inmensa. 14 anys de café descafeïnat per la por a no poder dormir a les nits.
El café que prenc ara és... dark, intense. El prenc des de una habitació amb vistes, a vegades des de la terrasseta veient el mar. M'agrada el café.
By the way... la cantata de Bach no m'entusiasma i el preludi m'ha emocionat. Si em comença a agradar Wagner... em faig fan del Clooney. Petonets... de café, of course!.
Helena
Ai, el cafè, quans records a la vora del seu consum. Bons records i també amargs records (i no em refereixo a la manca de sucre). De tot hem hagut de recollir durant la traginada vida i que per molts anys! Records dels temps de la Facultat quan, inevitablement, després del cafè queia sempre un cigarret de marca Rex o Ducados. Menys mal que ja fa 35 anys que això es va acabar i no n’he fumat mai més cap. Ara, només de pensar-hi em fa fàstig. I sempre, sempre que he hagut de parlar de coses sèries i fins i tot prendre decisions ha estat al voltant d’una cafè. Ara que ja tinc una edat “de respecte” m’estic passant al te verd, cada vegada amb més afició, però el ritual no canvia massa i fins itot dura una mica més.
I quantes vegades, per raons de la meva feina, l’he hagut de desaconsellar amb el disgust del pacient de torn, encara que mai ho he fet amb la mateixa força i convicció que quan he hagut de fer deixar de fumar a algú.
No coneixia aquesta obra de Bach i casi sembla una broma. De debò que va fer una cantata al cafè? No me’l imaginava tan “catxondo”.
Helena: Francament, el cafè que fan a Gatwick és realment infame. Ara que ja no et cal la maleta grossa és moment de prendre cafè assolellat des de la terrasseta, i que el diumenges tinguin gust cafenitzat i salat admirant les vistes ara que ja s'acosta el bon temps.
Josep: m'ha agradat aquesta evocació de moments viscuts al voltant del cafè. Ostres, el Rex i el Ducados, les marques que fumava el meu pare. Anant-lo a trobar a la Sala Mercè, on hi passava hores jugant als escacs, vaig empassar més fum que en tota la meva vida. També fumava farias, no sé si tu vas ser tan valent.
Doncs sí, Bach va compondre una cantata al cafè que es va interpretar al cafè on tocava ell amb el seu 'ensemble'. Es veu que l'adicció al cafè era una cosa seriosa a Leipzig. De fet, l'ària que he posat diu el següent:
'Més gustós que mil petons i més dolç que el moscatell és l'aroma del cafè. Cafè, cafè, necessito tenir-lo i qui em vulgui complaure que em regali cafè"
Ho diu el personatge d'una noia adicta a la que l'han de portar pel bon camí (proposant-li un marit). Aquí tens la lletra de la cantata sencera:
http://www.geocities.com/ubeda2002/bach/bachbwv211.htm
M'agrada l'olor del cafè, que no em puc prendre -coses de l'hèrnia- i he trobat genial aquesta cantata de Bach. Per cert, saps si existeix alguna cantata dedicada al tè? (t'ho pregunto de debò! :)
Publica un comentari a l'entrada