Aui Cataluuia se l'ashuga

Això és el que deu haver dit en Trias quan s'ha llevat en aquest diumenge d'eleccions.

Tres antics companys meus d'institut (un també ho va ser de la bàsica) es presenten per a alcalde del meu poble. Han fet carrera, carrera política. La meva carrera (la política) no arriba a superar la d'una mitja. Vés per on, com canvien les coses. Quan estudiàvem COU els ajudava a fer els treballs de literatura i ara em demanen el seu vot per fer-me la vida més agradable; i si fan veure que se'n recorden de mi al carrer em parlen amb aquell to d'alcalde que es fa el trobadís als enterros.

Per alliberar-nos de l'estrés electoral us deixo el final de la meva admirada interpretació de Leonard Bernstein de la Simfonia Ressurrecció de Mahler, de la qual he fet esment vàries vegades. Sí, potser en Bernstein és massa histriònic. Potser sí... Però la inserció de les imatges de la bòveda de la catedral d'Ely fa que aquest final sigui tan emocionant que, després d'això, em pregunto si és tan important que uns dels alcaldables tingui a les seves llistes a l'única professora amb qui em vaig rebotar a l'Institut.

Furtwängler

El divendres vaig veure a l'exposició La Música i el III Reich, a la Pedrera, una filmació on el director d'orquestra Wilhem Furtwängler un cop havia acabat de dirigir la novena de Beethoven amb la filarmònica de Berlín, entre banderes amb l'esvàstica, era aplaudit per un públic entregat vestit amb uniformes de la SS. Sense esperar-s'ho un alt dirigent del III Reich s'acosta a l'escenari i li estén la mà. Furtwängler la prem amb la mirada distreta. És evident que se sent perdut, la situació el violenta i, fins i tot, se li nota que està comptant els segons que creu que són suficients abans de retirar la mà. La seva mirada al dirigent traeix els seus pensaments i, fins i tot, no pot ocultar un sentiment de superioritat vers aquest home.



Si inclina el cap ho fa per la música i pel llegat musical alemany. Ha de estar bé amb els poderosos, malgrat els desprecïi, perquè és l'única manera possible de poder contribuir a la gran tasca de difondre la riquesa de la música alemanya i enriquir l'espiritualitat dels seus propis compatriotes. Ell mateix ho explica al final del segon video que he penjat, i també ho expressa amb aquestes paraules:

"I knew Germany was in a terrible crisis; I felt responsible for German music, and it was my task to survive this crisis, as much as I could. The concern that my art was misused for propaganda had to yield to the greater concern that German music be preserved, that music be given to the German people by its own musicians. These people, the compatriots of Bach and Beethoven, of Mozart and Schubert, still had to go on living under the control of a regime obsessed with total war. No one who did not live here himself in those days can possibly judge what it was like.

"Does Thomas Mann really believe that in 'the Germany of Himmler' one should not be permitted to play Beethoven? Could he not realize, that people never needed more, never yearned more to hear Beethoven and his message of freedom and human love, than precisely these Germans, who had to live under Himmler’s terror? I do not regret having stayed with them."

(del llibre 'The Furtwängler Record' de John Ardoin, citat a l'entrada Wilhem Furtwängler de la Wikipedia)

Anys després, per la defensa del seu ideal artístic i espiritual, Furtwängler caigué en una ominosa terra de ningú: malvist pels nazis per voler interpretar les obres de compositors 'sospitosos' com Hindemith i, acabada la guerra, malvist pels aliats per no haver-se exiliat, per haver continuat dirigint durant el règim de Hitler; en definitiva, per no haver sigut una víctima del nazisme, un supervivent del camp de concentració de les arts anomenat Terezin. Precisament, aquest és el tema de Taking Sides, una pel·lícula de István Szabó de l'any 2001.

La figura de Furtwängler sempre m'ha inspirat molt de respecte i un gran interès. En aquest curt video hi són presents dos motius de la meva admiració per aquest director. Per un cantó, el video mostra el testimoni d'una persona que va assistir al crepuscle d'un home amb uns ideals que l'onada del temps s'emportà irremissiblement. El Berlín de Furtwängler és el d'una postal nostàlgica, però el paisatge del Berlín dels últims anys de la seva vida va ser el de la postguerra que el video ens mostra, una ciutat de cubicles, rectangles, de línies i superfícies rectes horitzontals i verticals, grisa.







Per un altre cantó, haureu apreciat que les imatges estan acompanyades per la Mort per Amor (Liebestod) del Tristany i Isolda. La meva audició per Ràdio 2 de la mítica, sublim, eterna i meravellosa versió del Tristany i Isolda de Furtwängler dirigint l'orquestra Philarmonia, amb la Flagstad fent d'Isolda i en Fischer Dieskau com Kurwenal, em va impressionar de tal manera que ho recordo com un rite d'iniciació. I és que després d'aquelles quasi quatre hores nocturnes, trasbalsat pel llamp del metall enmig de la foscor al final del segon acte, i per l'onada grisa i feixuga del preludi del tercer acte, ja no vaig ser el mateix. El Liebestod, que per uns és la reproducció musical de les sensacions que culminen en un orgasme, també és per a mi la banda sonora d'un renaixement. Per això, tot el meu respecte i admiració per al mestre.

Speminaliumearth.com

A Barcelona




(Gràcies Ona per deixar-me penjar aquest vídeo)

Al MOMA de Nova York




També al Moma però sense peus

Terminology

L'autor d'aquest video diu que les paraules no fereixen sinó que maten.



És per això que cal aquesta llista terminològica de la BBC News?

Manine

Mans fredes



Mans calentes



Mans que agafen



Mans que s'agafen




Mans que netegen (Ni tots els perfums de l'Aràbia podran endolcir aquesta mà, Macbeth Acte V. Escena I).



Mans que reconeixen




Mans buïdes



Personalment, prefereixo la versió de 'Mujercitas' del Cukor, però no l'he trobat.

Manurealitats



Manualitats i mans com si et toquessin

Cercle màgic

Ja sé que avui és dimarts, però no me'n podia estar de dir que aquest matí a la capella del MACBA he tingut una de les experìències més intenses i emocionants que he viscut des de fa molt i molt de temps. Un motet de Thomas Tallis- Spem in Alium- cantat per quaranta veus, cada una representada per un altaveu. Els altaveus estaven disposats en grups de cinc formant un cercle.

Si ens posàvem enmig del cercle sentíem el conjunt, si ens allunyàvem del centre sentíem cada veu individual que ens sorprenia per darrera, pels costats, de front, atravessant el cos i la ment d'harmonia, llum i pau. Una emoció estranya i recomfortant ens omplia el pit, i no hem pogut evitar tancar els ulls i sentir-nos flotant en una caiguda lliure de minuts daurats i blancs, purs i brillants. He sentit un calfred que ha recorregut tota la meva espinada, un formigeig plaent des del cap fins als peus, i que no ha estat fugiser sinó que m'ha sostingut, tibat però alhora lleuger.

És un privilegi tenir aquest espai a l'abast per sentir una emoció estètica tan pura que et fa oblidar del món i les seves petites coses durant uns minuts. Avui era l´últim dia d'aquest muntatge- que es diu The Forty Part Motet -però ens han dit que pensen prorrogar-ho un mes més. Us ho recomano molt intensament.

Miraré de posar una gravació en video de l'entorn de la capella mentre sonava el motet. Quan el rebi i comprovi que es pot sentir bé ho faré. Mentre, penjo un video de la peça amb pentagrama inclòs.

I moltíssimes gràcies a la persona que m'ha fet travessar aquest cercle completament màgic.