Sóc una persona tan rara que, per Setmana Santa, no em motiva gens anar a esquiar, ni fer ràfting, ni fer parapenting, ni lluir per Informativos Tele 5 la meva panxa en una platja de la costa valenciana. Ja m'està bé endormiscar-me mirant una pel·lícula de romans, una Túnica Sagrada, un Quo Vadis o un Ben-Hur.
Amb Ben-Hur em passa una cosa ben curiosa. En tots els anys que han posat Ben-Hur per la tele, i mira que és llarga, sempre l'agafo en el moment que en Charlton Heston rema al vaixell de guerra, amb en Quintus Arrius morint-se de gust mirant els cossos plens de suor dels pobres que remen a ritme d'abordatge. Després m'adormo i, indefectiblement, em desperto quan comença la carrera de quàdrigues. Sempre ha estat així.
Possible tema de reflexió sobre la casualitat, que no cal exposar aquí (quina mandra). Més adient és escoltar en Rosza, el compositor de la banda sonora de Ben-Hur, amb André Previn i Williams, i veure'l dirigir la música més bíblica de les que es fan i es desfan
No sóc molt bo mirant. La meva vista només segueix la pilota de bàsquet o de futbol, però no interpreto el que està passant al voltant, si els defenses estan mal colocats, o si hi ha algú esperant la pilota en una bona posició. Jo no veig res de tot això. I no em preocupa. Si mirem un partit de futbol, no m'afecta saber que només veig un 10% del que podria veure si el mirés amb els ulls dels meus companys.
En quant a l'oïda, la cosa és diferent. Reconec que sento una sana enveja per aquells que escolten música i aprecien les coses que m'expliquen però que jo no he 'vist' en la meva imaginació. I m'imposo el repte de conèixer allò que per a altra gent li és natural. Recordo, per exemple, que un amic d'institut em va dir que havia flipat escoltant el preludi de Parsifal, perquè havia vist una estructura cristal·lina atravessada per feixos de llum purs, que no es descomponien en colors. En un moment donat, l'estructura desapareixia, tot quedava a la fosques i una pluja estelar començava a relliscar darrera les seves parpelles. I jo vaig dedicar estones escoltant el preludi, estirat al llit aplicant-me en l'exercici de veure aquella estructura diamantina pura i seguidament la pluja estelar, en comptes de dedicar-me a l'activitat més típica d'un adolescent en una situació semblant.
Recordo també que un company d'universitat, que em queia bastant malament, em va dir que les trompetes del primer moviment del segon Concert de Brandenburg de Bach eren tan diumenjades com els palmons del Diumenge de Pàsqua. Com que no sóc gaire amic de palmes i palmons, sempre he escoltat aquest moviment amb una atenció especial, intentant trobar-hi una cosa més suggerent.
Això sí: sento una saníssima enveja per un senyor gran, supervivent de la guerra civil, de la postguerra i altres convulsions històriques que en una conferència divulgativa sobre la història de la orquestra, en el moment de precs i preguntes, va comentar-li al ponent el següent: el que em crida l'atenció de les simfonies de Schumann és que aprecies un tema melòdic que esperes trobar més endavant, però aquest tema ja no torna a sortir més.Això no ho fa cap altre compositor. El normal és que la melodia es vagi repetint al llarg del moviment.Schumann, en canvi, no ho fa. Coi, jo que he anat a un cole de pago, a la universitat, màsters i tot el que vulguis, no me n'havia adonat. No sé si té raó, però tant se val. Si non e vero é ben trobatto. El que és important és que un alumne de l'escola dels bombardejos, del pa negre (quan n'hi havia) i la repressió hagi entès d'aquesta manera la música simfònica de Schumann. Ja us podeu pensar que m'he posat a escoltar Schumann com un boig.
Avui diumenge es dóna un fenomen de coincidència cronològica que no té res d'astronòmica. No és el pas d'un cometa, ni un eclipsi, ni una peculiar alineació planetària. Simplement, aquest any el meu aniversari cau avui, en diumenge.
I no sé si és el lloc adequat per comentar un pensament que he tingut aquests dies. És el fet de que aviat traspassaré el límit de l'edat que va viure el meu pare. Potser no hauré fet tantes coses, però el cert és que d'aqui a pocs anys, si els sobrevisc, arribaré a ser més gran que ell. Si llegissiu, com faig jo, Nothing to be afraid of de Julian Barnes, no us estranyarien aquestes reflexions. També les escric ara, quan l'aniversari coincideix amb la publicació del post, perquè el dia que passi la barrera no caurà en diumenge.
No vull donar-li voltes filosòfiques. Només vull arribar a pensar que el dia que arribi a viure més que el meu pare, seré com un Llàtzer que torna per a viure una mica més. Uns dies, uns mesos o uns anys.
I pujaré a un marrec que és el meu fill a la cabina del camió i anirem junts a una bòbila a Llavaneres. I el vailet, que sóc jo mateix, mirant els cotxes des de dalt, amb ganes de viure i gaudir més de la carretera, pensarà que li queden molts anys per tenir l'edat de treure's el carnet (sense saber encara que no se'l treurà fins passats els trenta). I tornarem a casa, i jugarem als escacs (que malament que jugo) i un diumenge com avui sonarà el disc amb la simfonia pastoral de Beethoven, dirigida per Karajan, amb aquella etiqueta circular que posava Pèrgola girant al voltant de l'eix del plat del tocadiscos, quan encara no tenia el nom de 'tocata'.
La primavera arriba amb estrèpit, com si hagués convertit el cel en un ondulant sostre d'uralita. El parc està en una bola de vidre rodolant a l'hora matinal en què passegen els gossos, i jo hi rodolo i camino a l'hora, mentre vaig a la feina pronunciant internament paraules com 'mild' i després 'meadows', o 'gloss'. Les torno a pronunciar silenciosament quan surto de la feina, quan la llum del sol és ataronjada o rogenca com la que tenyeix els braços dels tennistes a Wimbledon. La música de Charles Ives i les tardes de primavera a Nova Anglaterra
i em venen ganes de tornar a agafar la bicicleta, d'omplir els pulmons de notes de Prokofiev i projectar-les a les ombres dels arbres. Pam-pam-pam, pam-pam, pam-pam, pam, papa-pam, pam, pam (01,25-01,34).
Si haig de regalar temps, que sigui amb un tic-tac de mecanisme de rellotge, i amb so de pluja fina, de plou i fa sol, les bruixes es pentinen, de la simfonia 8 de Beethoven.
Rene Leibowitz dirigeix la Royal Philharmonic Orchestra (any 1961).
I també amb aquesta música de suc de taronja amb torrades, que fa que els veïns us considerin uns duminguerus musicals de torre de música i so hi-fi a tota la casa.
Felicitats pel teu aniversari, Helena.
Love Goddess sure was blind, de l'Oda per a l'Aniversari de la reina Mary de Henry Purcell.
Hi ha vegades que la lluna té una boqueta com si estigués inflant una bombolla de xiclet, altres vegades la seva boca sembla com si li haguessin punxat el cul sense avisar. La boca llunàtica per a mi és el melic llunàtic per a ells o per a vosaltres.
Miro el seu melic, el meu, i també podeu mirar el vostre.
Domineu el vertigen quan contempleu el sot circular a les reposades panxes. Possiblement s'obriran més cercles concèntrics inestables i abismals.
En aquests temps laboralment convulsos, molts viuen la vida segons Mozart o Haydn*. Hi ha bastants homes i dones de mitja edat que són uns Haydn, és a dir, són persones amb una estabilitat laboral, com la que tenia el compositor treballant per a la família Esterhazy, i que és envejada per amics Mozarts. L'amic Mozart és aquell que no acaba d'aconseguir un contracte indefinit, va donant bandades, i treballa de freelance per anar tirant. Els Mozart no estarien convençuts del tot del seu talent, si no fós pels Haydns amics que els elogien. Per això el Mozart es crema les pestanyes cada nit per enlluernar i cridar l'atenció dels homes influents que poden oferir-li la plaça que tant anhela. La plaça que li donarà la tranquilitat, la seguretat i el descans de tanta lluita.
De tant en tant el Mozart sí que enlluerna el públic, i creu que el futur està guanyat. Com quan Praga es va entusiamar amb el Don Giovanni.
El primer moviment de la simfonia 38 'Praga', de W.A. Mozart, interpretada en un continuum per cinc directors: Harnoncourt, Klemperer, Walter, Britten i Maag.
Però de sobte la fortuna canvia i el Mozart torna a dependre del Haydn que li promet un altre cop que parlarà amb aquest i aquell, que enviarà cartes, que parlarà al seu favor i farà tot el possible per a que li donguin la plaça que ell espera. I més hores, i més treball per enlluernar, per encisar...
Andante de la simfonia 41, la Jupiter, creada per Mozart durant el temps infernal previ a la seva mort, quan el seu medi de subsistència era composar simfonies com a freelance per a concerts de suscripció, a banda d'altres obres per encàrrec com el Réquiem i La Flauta Màgica.
Escolteu aquest moment de la Creació de Haydn, que aquest va composar després de fer-se construir una casa ben gran, i un cop va veure que amb els calers que havia guanyat podia permetre's el luxe de dedicar-se únicament a composar música sacra. Potser direu que amb un projecte de vida tan prometedor i tranquil no és d'estranyar que hom composi una música tan sublim
Emma Kirkby: Soprano, Michael George, baríton i The Academy of Ancient Music, dirigits per Christopher Hogwood
Ara escolteu aquest duo de la Flauta Màgica, creat durant hores d'ansietat, de malaltia, i amb l'angoixa del freelance que no té el pa assegurat. No cal que em digueu que us sembla. M'ho podeu dir després de la publicitat
*Qui no conegui les biografies d'aquests dos grans compositors potser no haurà entès molt bé la distinció que faig entre els Mozart i els Haydn. Si és així, crec que l'entendrà si llegeix les seves biografies a les entrades de la Wikipedia. Hi accedireu fent clic als seus noms.
