La primavera arriba amb estrèpit, com si hagués convertit el cel en un ondulant sostre d'uralita. El parc està en una bola de vidre rodolant a l'hora matinal en què passegen els gossos, i jo hi rodolo i camino a l'hora, mentre vaig a la feina pronunciant internament paraules com 'mild' i després 'meadows', o 'gloss'. Les torno a pronunciar silenciosament quan surto de la feina, quan la llum del sol és ataronjada o rogenca com la que tenyeix els braços dels tennistes a Wimbledon. La música de Charles Ives i les tardes de primavera a Nova Anglaterra
i em venen ganes de tornar a agafar la bicicleta, d'omplir els pulmons de notes de Prokofiev i projectar-les a les ombres dels arbres. Pam-pam-pam, pam-pam, pam-pam, pam, papa-pam, pam, pam (01,25-01,34).
Si haig de regalar temps, que sigui amb un tic-tac de mecanisme de rellotge, i amb so de pluja fina, de plou i fa sol, les bruixes es pentinen, de la simfonia 8 de Beethoven.
Rene Leibowitz dirigeix la Royal Philharmonic Orchestra (any 1961).
I també amb aquesta música de suc de taronja amb torrades, que fa que els veïns us considerin uns duminguerus musicals de torre de música i so hi-fi a tota la casa.
Felicitats pel teu aniversari, Helena.
Love Goddess sure was blind, de l'Oda per a l'Aniversari de la reina Mary de Henry Purcell.
Hi ha vegades que la lluna té una boqueta com si estigués inflant una bombolla de xiclet, altres vegades la seva boca sembla com si li haguessin punxat el cul sense avisar. La boca llunàtica per a mi és el melic llunàtic per a ells o per a vosaltres.
Miro el seu melic, el meu, i també podeu mirar el vostre.
Domineu el vertigen quan contempleu el sot circular a les reposades panxes. Possiblement s'obriran més cercles concèntrics inestables i abismals.
En aquests temps laboralment convulsos, molts viuen la vida segons Mozart o Haydn*. Hi ha bastants homes i dones de mitja edat que són uns Haydn, és a dir, són persones amb una estabilitat laboral, com la que tenia el compositor treballant per a la família Esterhazy, i que és envejada per amics Mozarts. L'amic Mozart és aquell que no acaba d'aconseguir un contracte indefinit, va donant bandades, i treballa de freelance per anar tirant. Els Mozart no estarien convençuts del tot del seu talent, si no fós pels Haydns amics que els elogien. Per això el Mozart es crema les pestanyes cada nit per enlluernar i cridar l'atenció dels homes influents que poden oferir-li la plaça que tant anhela. La plaça que li donarà la tranquilitat, la seguretat i el descans de tanta lluita.
De tant en tant el Mozart sí que enlluerna el públic, i creu que el futur està guanyat. Com quan Praga es va entusiamar amb el Don Giovanni.
El primer moviment de la simfonia 38 'Praga', de W.A. Mozart, interpretada en un continuum per cinc directors: Harnoncourt, Klemperer, Walter, Britten i Maag.
Però de sobte la fortuna canvia i el Mozart torna a dependre del Haydn que li promet un altre cop que parlarà amb aquest i aquell, que enviarà cartes, que parlarà al seu favor i farà tot el possible per a que li donguin la plaça que ell espera. I més hores, i més treball per enlluernar, per encisar...
Andante de la simfonia 41, la Jupiter, creada per Mozart durant el temps infernal previ a la seva mort, quan el seu medi de subsistència era composar simfonies com a freelance per a concerts de suscripció, a banda d'altres obres per encàrrec com el Réquiem i La Flauta Màgica.
Escolteu aquest moment de la Creació de Haydn, que aquest va composar després de fer-se construir una casa ben gran, i un cop va veure que amb els calers que havia guanyat podia permetre's el luxe de dedicar-se únicament a composar música sacra. Potser direu que amb un projecte de vida tan prometedor i tranquil no és d'estranyar que hom composi una música tan sublim
Emma Kirkby: Soprano, Michael George, baríton i The Academy of Ancient Music, dirigits per Christopher Hogwood
Ara escolteu aquest duo de la Flauta Màgica, creat durant hores d'ansietat, de malaltia, i amb l'angoixa del freelance que no té el pa assegurat. No cal que em digueu que us sembla. M'ho podeu dir després de la publicitat
*Qui no conegui les biografies d'aquests dos grans compositors potser no haurà entès molt bé la distinció que faig entre els Mozart i els Haydn. Si és així, crec que l'entendrà si llegeix les seves biografies a les entrades de la Wikipedia. Hi accedireu fent clic als seus noms.
Abans d'ahir, anant a l'estació, em va parar un desconegut que no ho era. Em va preguntar si m'havia oblidat d'ell, passats els anys, i amb mirada plorosa va explicar-me les tragèdies que havien marcat la seva vida des del moment que suposadament ens vam veure per última vegada. Va parlar del suïcidi del seu germà, de la situació d'atur que estava patint, de la depressió que encara restava amagada darrera de qualsevol minut del dia. I jo no podia recordar qui era. Vaig intentar donar-li ànims, dient-li que podia comptar amb uns pares que jo no coneixia i que ni tan sols sabia si encara vivien. Vaig oferir-li la meva ajuda, una ajuda a un pressumpte company de no sé quin temps, periode o vivència.
No vaig poder recordar un fragment de passat, i potser més endavant arribarà el dia que no recordaré el meu propi present. Potser serà aquesta la funció d'un Facebook molt popular que encara no se sap com treure-li rendibilitat. Allà, potser, tafanejant el meu perfil, recordaré que miro House abans d'anar a dormir, recordaré el nom de la dona amb qui tinc una relació, recordaré que m'agrada la tunyina a la pizza i sabré quina és la data del meu propi aniversari.
Per ricordarmi sempre d'un somriure entre llançols... Per ricordarmi di te, de Sergio Cammariere
L'any passat el meu fill portava una bossa d'escombraries de color groc i la cara pintada de negre: anava disfressat de girasol. Aquest any a l'escola han dit que porti una bossa d'escombraries de color verd i la cara de color marró perquè volen que tota la classe vagi disfressada de conguito.
Intervenció radiofònica d'una mare en un espai dedicat als soferts pares que han de portar els nens al col·legi disfressats.
Ja sé que no us satisfarà l'elecció d'un moment del Don Giovanni de Joseph Losey. Però, mira, m'ha fet gràcia l'aire carnavalesc de Kiri Te Kanawa, Edda Moser i Kenneth Riegel amagats darrera les màsqueres. Deixem que un innovador director d'escena tingui la idea de fer-los cantar 'Viva la Libertá' coberts amb un burka
George Clooney ignorat per les noies al costat d'una Nespresso, Bach com antecedent de compositor de música publicitària- concretament de cafè-, jo mateix rebutjat fa quinze anys per una companya d'universitat a la cafeteria del costat de Ràdio Barcelona. La preparació d'un cafè el diumenge al matí, i la llum que entra per la finestra beguda a glops. Ara la palmera escapçada deixa veure el mar des de la terrasseta. Cafè i bossa d'Alfonso Torres de plastic sobre la taula enlluernada. Cafè i Bach, i diumenge, i potser el trajecte per una cinta blavosa i platejada fins a algun lloc de nom acabat en Selva. La taça de cafè amb llet dóna voltes com un dervitx al plat del microones. El meu primer microones va dir-me que estava passant la prova d'iniciació a la vida adulta de veritat, com quan vaig escoltar sencer el Tristany i Isolda.
Ara ja entro a la vida madura- que no té a veure amb la maduresa de Clooney o Connery- o una mica més enllà. Ho sé quan algun jove s'aixeca per oferir-me seient al tren. Tristany i el cafè sense sucre, dos símbols de la reafirmació personal, com quan un marrec crida al seu pare que ja és una persona gran.
Diumenge, cafè, Bach... What else?
Inevitable passi de diapositives de diferentes maneres de preparar cafè. Tanqueu els ulls si voleu i escolteu l'Emma Kirby, amb l'Academy of Ancient Music, dirigits per Cristopher Hogwood, cantant la declaració d'amor al cafè de la Cantata del Cafède J.S Bach. Una mena d'opereta que devia fer feliç al propietari del cafè Zimmerman de Leipzig, on es va estrenar, però que responia al problema d'addicció que tenien els seus habitants per aquesta negra i aromàtica beguda
