Out of Venice

There is no world without Venice walls
but purgatory, torture
hell itself
Hence banished is banish'd
from the world
and world's exile is death.


No hi ha cap món més enllà
de les muralles de Venècia
excepte el purgatori, la tortura
i l'infern.
Qui s'exilia, per tant,
s'exilia del món
i l'exili del món és la mort.

(W. Shakespeare, sobre Venècia però parlant de Verona a Romeu i Julieta)


Realment hi ha un món que no és el de Venècia més enllà de la Llacuna. Exiliar-se de Venècia comporta ja no ser els que érem en aquell escenari d'aigua. Érem com personatges de novel·la. Tancàvem els ulls i el terra ens gronxava com en un embarcader, esperant el vaporetto. Per les parpelles tancades apareixen pintures, màsqueres i palazzi. El nostre cos entre els llançols adquiria postures d'una Ascensió de la Verge de Tiziano.


Fora de la Llacuna hi ha una vida nova, no hi ha una tortura ni tampoc un infern. En aquest món obrim la porta de casa sense por a caure a l'aigua. Les hores tenen minuts, que s'escolen per sota de la nostra pell gra a gra. Conscients ja del pas del temps, recordarem amb feliç nostàlgia, escenes de la vida passada a Venècia


Gondoliera del Segon Any de Pelegrinatge de Franz Listz, intepretada per Gyorgy Cziffra.

Venice Revisited

- Hem dormit en un 127 a Venècia, sota la pluja, entre dos canals, i ha vingut d'un pèl que les aigües no s'emporten el cotxe amb nosaltres a dins (La meva mare relatant la visita a Venècia )

- Blood on the rooftops. Venice in the spring... (De la cançó Blood on the Rooftops de l'àlbum de Genesis Wind and Wuthering)



- Der Tod in Venedig



- Història de l'art i la música a la Basilica di San Marco.

Vespro Della Beata Vergine de Claudio Monteverdi. Cor Monteverdi, The London Oratory Junior Choir, i The English Baroque Soloist, dirigits per John Eliot Gardiner. Déu meu, que fort! Un vídeo d'una bellesa i d'una intensitat espiritual esborronadores.

- Veneeecia.... Veneeeecia... (...) Vamos juntos a la playa. Quiero comprarme un jersey a rayas... (de la cançó Venecia, d'Hombres G.)

-How good it is to sit in a chair and talk of love. Una altra Venècia, sota una altra pluja, amb la meva estimada amant madura, Cara. No en sabia més... tenia setze anys.

-Qué profunda emosssión...



- Katharine Hepburn, i la seva pèrdua de la sabata amb un Rodolfo Langostino

Aquests són alguns retalls dels records de la Venècia plujosa i ventosa de la meva primera visita quan era un nen, barrejats amb retalls de la Venècia que he anat idealitzant, segurament per la promesa que em vaig fer de que hi tornaria. Dimarts que ve hi tornaré. M'emportaré en l'equipatge de mà totes aquestes imatges i tota la prosa referida a Venècia per veure-la amb els meus ulls i amb els de la meva companya de viatge, i això fa que encara en tingui més ganes.

Els dos ens enfrontarem a un repte que només ella està segura de superar: no anar en gòndola. Suposo que seré una mala influència i que insistiré en fer la turistada. Perquè entre les coses bones que té la maduresa, està l'oportunitat de caure en els tòpics amb plenes facultats, con ensañamiento y en compañía de otros. Per a dues persones amb un recorregut de coses viscudes i sentides, no hi ha res com els tòpics per donar-se a ells mateixos el goig de ser uns neo-adolescents de quaranta. (només uns dies, és clar). Passada la primera adolescència, la dels Hombres G i les meves imitacions de l'Aznavour als festivals de l'Institut, el temps s'ha cargolat i ha fet que rodolin a les nostres mans els fruits madurs de la segona pubertat.

Revolucionant...

Peu de foto

Quan vaig arribar al restaurant de l'encantadora Plaça Prim, vaig recordar la frase d'un famós documentalista que em va agradar: per canviar la realitat no cal el Photoshop. Simplement canvia el text del peu de foto. Malgrat que en el peu d'imatge del meu vídeo documental sortirà Plaça Prim (Barcelona), quan vaig veure una casa blanca que feia cantonada, talment vaig tenir la sensació de que llegia el peu de la foto-postal d'una plaça cordobesa o de Granada.

Les modificacions de la realitat segons el peu d'imatge no van acabar aquí. Una paella servida en un plat llarg, amb el peix en règim d'aïllament respecte als grans d'arròs, va encetar la controvèrsia sobre si un arròs servit d'aquella manera era una paella o no. I amb la comensal que tenia al costat discutíem de manera discreta quin peu de foto posàvem a l'escena d'un home i una dona que dinaven a la taula del costat. Ella amb un vestit cenyit gris i ell, català amb corbata i camisa a ratlles, i uns llavis de pintura barroca del déu Bacus. Segons el text proposat per la meva companya, la intenció d'aquell dinar era molt clara, i si jo li deia: no pot ser, perquè ella no s'ha tocat l'orella cap vegada' ella em replicava: doncs, mira... ja és la segona ampolla de cava que demanen. A més, no veus com s'inclinen sobre la taula quan parlen?.

Quan vam sortir del restaurant encara no havíem arribat a un consens sobre quin peu de foto definitiu li posàvem a l'escena. Anant de camí a la feina, vaig passar pel davant d'una portalada que descobria un vestíbul en penombra. Podia veure el moviment de dones esperant al voltant de rellotges i lletres de cartolina, clavats amb xinxetes en un tauler de suro. Se'm va acudir posar un altre peu d'imatge: el meu col·legi, minuts abans de sortir. Però al veure dues dones grans en cadira de rodes darrera dels vidres de la finestra del costat, i uns homes aixecant cartrons de bingo amb les seves mans plenes de falles, depressions i venes abultades, vaig dubtar sobre si calia canviar aquell text descriptor d'una nova naturalesa viva.

Mitomanies

Dos homes passejaven pel centre d'una ciutat que no es troba al centre, sinó a un extrem. Un d'ells, descol·locat per aquesta particularitat geogràfico-urbana, portava un plànol amb el recorregut turístic marcat, cosa que no li agradava gaire fer, però com que el centre no estava al centre, no li venia gens de gust continuar essent un juguet de l'imprevisible. En realitat, els dos homes no eren viatgers 'check-list', aquells que van marcant amb una x la casella 'VISITAT' de cada monument, cafè o parc recomenat per la guia. Malgrat tot, en aquella ocasió, ells tenien dos check-lists breus i ben diferents, però complementaris.

El de barba tenia en ment recrear la grisor que va inspirar a Brahms la seva quarta simfonia i el seu Rèquiem, que té el qualificatiu 'alemany',



però el seu check-list musical es reduia a visitar l'orgue de la catedral de Sant Jacobi d'Hamburg. Un orgue que havia estat tocat per J. S. Bach.

El d'ulleres volia anar als punts mítics dels inicis dels Beatles. Volia estar davant de la casa on van viure, i veure el local on els melenuts de Liverpool havien de tocar hores i hores, consolidant-se com a músics, en el Barri Vermell d'Hamburg.




La ruta marcada per la guia va permetre que els dos camins de pelegrinatge coincidissin en l'espai físic i geogràfic (una característica molt germànica). La dislocació va ser més aviat en l'espai temporal. Anant pel Barri Vermell (Sant Pauli) els dos homes van ser tempo-transportats als temps de l'Emmanuelle (la blanca i la negra), La Historia d'O, El Último Tango en París, i a les estrenes de les pel·lícules de l'Esteso i el Pajares. Un Barri Vermell que era massa real per ser la recreació en un parc temàtic dels barris de putes i macarres dels seixanta i setanta. Els dos mitòmans tenien la sensació de que aquells carrers havien canviat ben poc dels dies que els havien trepitjat els Beatles.

Al final del dia, a l'estació central d'Hamburg- punt d'inici i final de la ruta marcada per la guia- els pelegrins es van regalar el plaer de violar els manaments dels colesteròlics. Menjant saltxitxes amb patates fregides i bevent cervesa, van parlar del Barça i d'altres mites que estaven a dues hores i mitja d'avió.

P.S: Per als amants del rock clàssic, escolteu el programa de Ràdio Mataró 'Chelsea Hotel' i visiteu el seu blog. Des d'aqui podeu veure imatges dels santuaris de pelegrinatge dels Beatles i baixar-vos programes temàtics molt interessants, i molt ben documentats.

Picor al nas

Que bonic tornar a sentir la familiar picor al nas dels diumenges últims de setembre.. Diumenges de sol, que treu els colors al retornat hoste de l'edredó. Passejant entre l'encostipat i el no-encostipat, entre la jaqueta i la màniga curta, entre els nassos plens en sentit literal i el figurat. Tu-tu-rú, tu-tu-ri-tu, tu-ru-rú, turi-rú...

Hamburg, ciutat pregunta

Aquest diumenge estic a Hamburg, una ciutat pregunta. Una ciutat pregunta és un nucli urbà que ens motiva a preguntar-nos alguna cosa. Són ciutats pregunta Frankfurt (l'inventor de les salsitxes del mateix nom va néixer allà?), Viena (el pa de Viena és el pa que han menjat els vienesos tota la seva vida), Reno (ens podem casar i divorciar-nos l'endemà?) i, com no, Hamburg (l'hamburguesa és un invent dels hamburguesos?).

Hamburg també és una ciutat 'Venècia del Nord'. És la segona ciutat que visito que té aquesta denominació. La primera va ser Bruges. Es veu que a la Venècia germànica- Hamburg -hi ha més canals que a la Venècia italiana, la Venècia de Casanova, però també la de Thomas Mann, la de Mahler (per la pel·lícula), i de Wagner. Però potser la Venècia que té més canals està a l'Hotel Venetian de Las Vegas, qui sap?

Fugint de les qüestions tòpiques, que dónen matèria a una guia turística, he sabut que a Hamburg hi ha una Complaints Choir. Una Complaints Choir és un grup de persones que es reuneix per queixar-se de qualsevol cosa. El curiós és que es queixen cantant. Aquí us deixo una mostra de la Complaints Choir d'Hamburg.

Però el que sí que està fora de l'anècdota, i fins i tot crec que del terrenal, és el concert que Hans Knappertsbusch va dirigir l'any 1963 amb l'Orquestra Simfònica de la NDR d'Hamburg. El programa Wagner, i una Christa Ludwig al límit en la part final del Capvespre dels Déus. Com que he parlat d'Hamburg i Venècia, no puc resistir la temptació de proposar-vos que escolteu el Preludi dels Mestres Cantaires, de Wagner amb la interpretació de Knappertsbusch a Hamburg, i la versió en miniatura de l'Uri-Cane Ensemble a Venècia. Aquesta agrupació està formada per dos violins, un violoncel, un contrabaix, un piano i un acordió. Els sons d'ambient són o del Gran Caffè Quadri o de l'Hotel Metropol. I les campanes... ai, qui sap d'on venen?

Gaudiu-ho.