Premi Dardo

La sara maria i la nur m'han atorgat el premi Dardo. Com la sara maria diu, el premi

reconeix els valors que cada blocaire mostra cada dia en el seu esforç per transmetre valors culturals, ètics, literaris, personals, etc.., que demostra la seva creativitat a través del seu pensament viu que està i roman, innat entre les seves lletres, entre les seves paraules trencades.

Com que és un premi-cadena, haig de donar-lo a cinc blocs que, per a mi, també el mereixen. Els donaré a cinc blocaires que m'han acompanyat durant dos anys. Els seus blocs tenen molta gràcia, i acompleixen abastament els requisits del premi. A més, són alternatives boníssimes a dos gèneres que no m'atrauen especialment, però que dominen bastant la nostra catosfera: els blocs ploramiques, i els blocs Cosmopolitan. Sense més preàmbuls, aquests són els guanyadors:

Laprí: trens, afany d'aprendre, trens, inquietuds, trens, intel·ligencia, trens, ment oberta, trens, tot un exemple per a un quarentó com jo. N'aprendreu molt d'ell, no només de trens.

DoomMaster: vida quotidiana, moltes vegades copsada en l'enquadrament artístic d'una càmara. Si jo poso videos del Youtube per evocar les experiències personals, ell posa fotografies. Les fotografies són seves, i això fa que pensi que és més admirable.

Alepsi: un talent innat, un animal narratiu de primer ordre. Quan veig els seus llarguíssims posts, no em fa gens de mandra llegir-los de cap a peus, des de la primera fins a l'última línia. Tenen la capacitat de mantenir-me clavat mirant la pantalla; ni lectures en diagonal ni res. Preferireu els seus posts a les monsergues de colegueo afectat, i de dona que està falsament a voltes de tot, a l'estil d'una nostrada escriptora col·laboradora en algun programa radiofònic.

Menxu: La primera comentarista del Converses del Tren. Només per això ja forma part del meu 'corasonsito'. Però és que l'haig de premiar perquè no sé si ella ha influit l'Alepsi o ha estat al revés, o són bessones i han begut de la mateixa llet literària. La veritat és que, per a mi, les dues són, narrativament, molt semblants. Potser m'agrada més l'estètica del bloc de la Menxu.

And.. last but not least..

Nur: ho sento. Si dic que et torno la pilota perquè tu també em vas dir que no et donés el premi, diràs que sóc venjatiu. Si dic que gràcies a tu, i al nostre divertiment a quatre mans, hem conegut a gent molt maca, em diràs que sóc pilota. Així que... et dono el premi porque 'hoy es hoy'. Se sienteee. Ah, i també he mirat el bloc que em vas recomenar i que, certament, estic completament d'acord en què rebi el premi. Barreja de vida personal, familiar i TICs. Una barreja ben atractiva, on en cada text hi podem aprendre moltes coses:  el Graellsbloc

Julivert meu...com t'has quedat?*

El sopar del dimecres passat, al Julivert Meu, va ser bastant insòlit. Era la primera vegada que sopava al menjador del pis superior del restaurant. També era la primera vegada que no tenia intenció d'oferir un tast de la cuina catalana a una convidat de terres forànees. En quant a experiències sense referents, destaco una conversa que semblava la cançó del Sisa, en la qual van sortir el Chiquiliquatre, els personatges esperpèntics de la pel·lícula Siete Mil Días Juntos acompanyats pels personatges il·lustres Krishnarmurti, Ludwig Wittgenstein, mestres de cant, pianistes repertoristes i cantants que no han tingut la sort de que algú els digués que no tenien aptituds.

Destaco sobretot el canvi de perspectiva de dues coses que sempre m'han espantat: la malaltia i el dolor. M'ha espantat sempre la possibilitat de que algun dia pugui patir una malaltia dolorosa. Però si parlem d'ella amb la perspectiva del cos humà com una màquina, en una estricta fisicitat, sotmesos com estem nosaltres a processos cecs i implacables, la cosa canvia ben bé. Igual que veig tan natural que una impressora es quedi sense tinta, perquè la vida d'una impressora està plena de processos irreversibles, vaig veure ben natural que el meu cos estigui sotmès a la irreversibilitat del seu procés. La degradació és inevitable, el com es produirà és un factor purament estadístic. Perquè mèdicament, jo no sóc qui fa aquest bloc, sinó només un individu previsible estadísticament. Realment, no hi ha res com desenfocar el 'jo' per deixar-nos de pors i punyetes. Si creus que Déu no juga als daus, ho tens fotut. En canvi, si saps que, malgrat el silenci, els daus s'estan agitant al gobelet, l'efecte és més positiu. La veritat és que parlar de l'assumpte en aquests termes em va anar molt bé.

Això..., què posem de música? Vinga, posarem un exemple de la voluntad artística per deixar una petjada a la platja fràgil de l'univers probabilístic i indiferent. El vuitè moviment del Quartet per a la fi dels temps d'Olivier Messiaen, composada i estrenada en un camp de concentració, intepretada per presoners músics, davant interns i vigilants. Gran obra feta en un món descontrolat i terriblement arbritari, com ho és el Gulag àrtic de la novel·la The House of Meetings d'en Martin Amis, que us recomano.

Tot i que la imatge i la música no van sincronitzades, ho trobo evocador

El Quartet de Messiaen és una petjada, i també ho és el Tractatus del filòsof-jardiner Ludwig Wittgenstein, el manuscrit del qual ell va enviar des d'un camp de presoners a Itàlia, durant la primera guerra mundial. Ai, el Tractatus, el llibre que parla de tot el que es pot dir del món sense traspassar els límits del llenguatge. Després, ' del que no es pot parlar, val més callar'

*Vers d'una cançó tradicional catalana

De yájus i B-A-C-Hs

En un seminari que vaig anar aquesta setmana, el ponent, que era un professor de la Universitat de Michigan, va començar a parlar dels 'yáju'. Que si yáju per aquí, que si yáju per allà. En realitat, estava parlant del nostre Yajú (escrit Yahoo). I vaig pensar: 'mira, una altra paraula de propietari equivocat, perduda en el llimb entre el que és i el que no és, compartint espai amb 'les naik' (Nike), i altres paraules que vaig aprendre a pronunciar durant la carrera, com 'Arkansas'. 

Si aneu a Forvo, trobareu un compendi de pronunciacions de paraules de tot el món, organitzades per llengua i per categories (marques, llocs geogràfics, acrònims, etc.) Us recomano entretenir-vos buscant la pronunciació real d''Arkansas', 'Nike', 'Barack Obama' o 'Hillary Clinton', per exemple.

Aquestes paraules tenen lletres d'una melodia que no és la nostra; si més no, no tenen la música que nosaltres li posaríem. Quan escolto la pronunciació real de 'Nike', no sé... m'imagino en Magic Johnson vestit de primera comunió. No sé vosaltres. En canvi, em venen al cap dos exemples de conjunció perfecte de lletra i música. El primer és un número del Pierrot Lunaire d'Arnold Schoenberg, amb el seu recitat cantat (o Sprechstimme) tan suggerent i inquietant. Música amb recursos mínims, però capaç de crear una atmòsfera densa, de terror nocturn (jo en vaig tenir de petit i sé de què parlo).

El segon exemple és la grandiosa Fantasia i Fuga sobre el tema B-A-C-H, de Franz Listz, qui juga amb les lletres del nom Bach i la denominació de les notes en alemany. Us poso la interpretació de Noel Rawsthorne, a l'orgue de la catedral de Liverpool. Ah, i si sabeu l'intríngulis tècnic-musical d'aquesta fantasia seria fantàstic que ho expliquessiu.

Dottore a Jordània

Quan ens dirigíem a Aqaba, per a mi va ser inevitable evocar la increible escena de Lawrence d'Aràbia en la que Peter O'Toole (un dels meus actors preferits) diu aquesta paraula màgica, després d'un preludi musical ben emocionant. Fixeu-vos com la música descriu les hores i hores de silenci, de soledat, i a l'hora el brogit i el conflicte interior d'en Lawrence. Les cordes s'expandeixen i lentament s'alcen, fins arribar a un clímax condensat en les tres síl·labes. El jo més íntim en un espai obert, la música més envolvent per a reproduir el silenci, la voluntat que mou destins en la paraula més curta...

Avui possiblement, el Dottore hi deu ser en aquesta ciutat. Per això li dedico aquesta seqüència




i la suite de la banda sonora de la pel·lícula, dirigida pel propi compositor, Maurice Jarre

...ja en tens 42

... He rebut carta de la Cèlia. 'Per molts anys' em diu, després d'explicar-me les novetats d'un poble de la Garrotxa a l'hivern.

*****

... Ara que ja n'he fet catorze, ja és hora de que em posi a treballar a l'estiu. En un despatx, ajudant al qui porta la comptabilitat. A la meva mare no li agraden les calculadores. Si m'afoguen amb factures, suposo que no em tocarà cap més remei que fer-ne servir una.

*****

... Per fi m'han regalat el radio-casette. Ara ja puc escoltar les emisores en FM. La música se sent com si fós un disc. Podré gravar directament d'una emisora que posa música clàssica tot el dia, i l'escoltaré sense els espetecs d'ous ferrats del meu tocata. Llàstima que sigui tan mamotreto, perquè no me'l podré posar dins del llit i escoltar la ràdio d'amagatotis amb els auriculars.

*****

... Tot el dia neguitós, esperant la seva trucada, amb el dubte de si recordaria el meu aniversari, i quan faltaven cinc minuts per les dotze de la nit, em truca.

*****

... Buf, el professor de Fonètica Experimental ens diu que no vol el treball escrit a màquina. L'hem de fer amb ordinador. Vaig intentar escriure el treball a la sala d'ordinadors de la facultat però després d'engegar-ne un, em va fer vergonya que la gent em veiés sense fer res, mirant una pantalla negra i un quadradet lluminós fent pampallugues. Però és que no sabia què havia de fer; per això vaig decidir apagar-lo i anar-me'n. Ara estic preocupat perquè no sé si he fet bé apagant-lo a la brava. Potser per culpa meva l'ordinador ha perdut totes les dades.

No goso demanar un ordinador aquest any, així que hauré d'anar força sovint a Canet, a casa seva. Faré el treball amb el seu Amstrad.

*****

... Em desperta el piiiit del mòbil, avisant-me que he rebut un missatge. Obro un e-mail molt matiner amb un bonic text i el 'Feliz, feliz en tu día', cantat per un avatar del Miliki al Youtube. M'ha fet molta il·lusió. Mentre comprovo si s'ha acabat de baixar la integral de Cantates de Bach, arriben dos missatges més. Em toca agafar el tren. Durant el trajecte, escolto la ràdio pel mòbil. El mar està com ho ha estat sempre durant dies i dies- i anys i anys- de tren. I avui és com ahir...

Ostres noi, ja en tens 42.

Tres dones

P...



E...




S...

Ja ha arribat

Que exigent que ve la primavera





Amb els aiguats de finals de març.

Cèfirs i aires galants per als nostres pulmons

i polsina de pi per als alèrgics

Toscanini dirigint el final de 'Pins de Roma' d'Ottorino Respighi