diumenge, 25 de febrer del 2007

Música mecanogràfica


De tant en tant contemplo com en J******, un company de feina, escriu un document o el codi d'un programa a l'ordinador. Ho fa amb els cascos posats i polsa les tecles amb totes dues mans de la mateixa manera que ho faria un pianista si toqués una peça al piano. Per la manera de moure el cap, com s'inclina cap endavant deixant que dos dits polsin fins al fons dues tecles, la cantarella silenciosa que els seus llavis delaten, i les celles elevades cada dos per tres, és obvi que està simulant la interpretació al piano de la música que està escoltant.

Quan li vaig preguntar un dia per la música que escoltava mentre escrivia, em va contestar que li anava molt bé escriure al ritme de qualsevol peça de Bach interpretada al piano. Que gaudia deixant anar les lletres per la pantalla de l'ordinador, una a una, com si fossin notes emitides des dels seus dits. I, segons em va dir, la música de Bach al piano és molt mecanogràfica i que Glenn Gould és el pianista més mecanògraf de tots. Jo li vaig preguntar si les peces de Bach necessàriament havien de ser interpretades al piano, si amb clavicordi no era el mateix. No, no és el mateix- em va dir com si li proposés una bajanada-. Les notes d'una peça de Bach al clavicordi no em surten dels dits, sinó que les sento moure's i dispersar-se en el meu cap com abelles rabioses.

Aquesta setmana he escrit textos polsant les tecles del meu ordinador com si estigués interpretant la música que escoltava pels altaveus- Bach interpretat al piano, per suposat. Us presento el resultat del text que he escrit tot deixant-me portar per la interpretació de Glenn Gould de la Invenció número 10 de Bach durant deu segons. Podeu escoltar la música mentre llegiu el text i us convido a fer el mateix exercici. Sigueu uns Glenn Goulds interpretant Bach amb un editor de textos al teclat dels vostres PCs o Macs (portàtils o no).

Bach, Johann Sebastian - Invention No. 10 in G Major (BWV 781) Glenn Gould



Result de l'exercici:

Pu pu puuulll sas Pu pu puuuuulll sas Inicio nicio nicioy y eje cutar cutar Pul pul sas En pul sas En ter y en la ven yen la ven tana de MS -DOS

També podeu intentar interpretar aquestes dues peces bachianes per piano escrivint un text, i comprovar si Murray Perahia i Martha Argerich són tan mecanògrafs com Glenn Gould (jo crec que no). Si no us convenç aquest exercici, escolteu i gaudiu simplement de les interpretacions.

Suite anglesa n. 3 2n mov (Murray Perahia)



Partita nº 2 in C Minor BWV 826. Andante (Martha Argerich)

dilluns, 19 de febrer del 2007

Pàgina web del senyor Rafael Taibo

El senyor Taibo ha tingut l'amabilitat de remetre'm a la seva pàgina web. L'he adjuntat a la llista d'enllaços relacionats.

diumenge, 18 de febrer del 2007

S'intueix la primavera

Si surts de la feina cap a les sis, la tarda ja té una llum tendra, el cel es posa rosat i els núvols formen el·lipses daurades. S'intueix la primavera. Polseu les tecles dels vostres ordinadors com ho fa l'acompanyant de l'Anne-Sophie Mutter amb les tecles del piano en el primer moviment de la Sonata Primavera de Beethoven.



I que el bon temps ens agafi amb les cortines obertes, no com aquests pobres que no saben si ve la primavera

dissabte, 17 de febrer del 2007

Disculpes per un lamentable error

Hola,

Avui escric un post en dissabte. El motiu és per informar-vos que en el post la madalena vocal de Proust hi havia, lamentablement, una dada que és falsa, que és que el senyor Rafael Taibo va morir. La veritat és que el senyor Taibo viu.

Encara que aquest bloc sigui un bloc personal, hauria d'haver tingut en compte que és obert a tothom i que no hauria d'haver donat una dada d'aquesta naturalesa sense haver-la verificat abans. Estava convençut d'haver sentit fa un temps per la ràdio la notícia de la seva mort, però tot i així, hauria d'haver actuat amb més rigor. Reconec, per tant, que aquest ha sigut un error imperdonable.

Mis disculpas, admirado maestro Taibo, i us demano també disculpes a tots vosaltres.

diumenge, 11 de febrer del 2007

La veu humana en tres posts

Aquest diumenge tres posts- tres!!!!- dedicats a la veu humana. Si no us voleu empatxar, podeu llegir-ne ara un, ara un altre, durant la setmana.

La veu humana (I): Les veus telefòniques

A mi no m'agrada gens parlar per telèfon però m'agrada escoltar les veus per via telèfonica. He de reconèixer que les trucades han estat molt positivament lligades a les meves 'relacions personals'- diguem-ho així. Ara recordo una breu i inesperada felicitació pel meu aniversari des d'una cabina prop d'una platja de l'Algarve a mitjanit. També recordo, dels temps que encara no tenia mòbil i ningú es comunicava amb mi per SMS, uns missatges de bon dia amb cançons dedicades que quedaven gravats en el contestador. Moltes vegades he trobat que la veu telefònica d'una persona, sobretot d'una dona, és molt més seductora i càlida que la seva veu 'real' i he de confensar que a vegades si la sento parlar mentre busca les claus pel bolso, per exemple, trobo a faltar la seva mateixa veu quan s'estira per agafar una cosa sense deixar de parlar-me per l'auricular. La veu d'una dona que parla per telèfon, encara que faci altres coses mentrestant, pot tenir un atractiu i un encant que en algunes ocasions m'han fet perllongar una trucada fins la matinada. En canvi, després no sento aquest encís quan em parla cara a cara. Però això no és exclusiu de les dones. Estic convençut que moltes dones estarien d'acord amb el que dic quan escolten veus d'home.

Hi ha personatges que no hem escoltat mai però que ens sembla que han de tenir unes veus impressionants. En canvi, quan tenim ocasió d'escoltar-los les seves veus ens deceben bastant. Per exemple, em sembla que molta gent creu que la veu del Hemingway era una veu viril, d'una profunditat i matisos dignes de la seva paraula escrita- una veu tipus Orson Welles. En canvi, no sé vosaltres, però jo quan escolto aquesta gravació del Hemingway se'm cau l'ànima als peus. No estic segur de que sigui per telèfon, però a mi m'ho sembla. La qüestió és que em recorda la veu d'un documental americà de guerra.

http://media.salon.com/mp3s/hemingway1.mp3

La veu humana (II): Les veus enregistrades

Una veu precedida de certa fama és la de James Joyce. Els seus biògrafs solen parlar de la seva notable veu de tenor que explotava cantant àries d'òpera o llegint fragments de la seva pròpia obra, alguns dels quals han quedat enregistrats. Aquí el podeu escoltar llegint un fragment del Finnegans Wake. A banda de la seva lectura de miol de gat, i de les seves br que m'evoquen el soroll de l'aigua quan arrenca a bullir, us haig de dir que de la seva veu encara no tinc una opinió gaire formada. A veure què us sembla.

http://media.salon.com/mp3s/joyce1.mp3

Per aquí tinc un CD de la EMI, que es diu Poets and Writers amb lectures de Joyce, T.S. Eliot i altres autors com la Virginia Woolf. Una amiga meva- la E****- és una gran lectora de la Virginia Woolf. Un dia, mentre sopàvem, vam comentar la pel·lícula i el llibre Les hores on la Nicole Kidman interpreta l'escriptora anglesa. E**** estava tan seduïda per l'univers woolfià que no em vaig atrevir a proposar-li d'escoltar la veu de la Virginia, cosa que segurament li hauria fet molta il·lusió. Si penseu que no podia permetre que la E**** es sentís decebuda per l'escolta de la veu real de la Virginia Woolf, apagada, morosa i thatcheriana, no aneu desencaminats. Ho podeu comprovar si feu doble click aquí.

http://www.malcolmingram.com/vw2.wav

Abans de l'era Internet, en general, i del YouTube, en particular, quan la veu d'un actor et conmovia en un determinat moment, havies de conformar-te en deixar passar els anys amb la nostàlgia d'aquell instant si no volies gastar-te calerons comprant-te el video per reviure el moment. Jo vaig comprar el Henry V del Kenneth Brannagh només per escoltar-lo una i una altra vegada pronunciant les paraules màgiques we few, we happy few a la seva arenga del St Crispin's Day, a l'escena de la batalla d'Agincourt. Moment gloriós i conmovedor, on el primer pla del rostre d'en Kenneth, la modulació de la seva veu, i la música de la banda sonora (del Patrick Doyle) assoleixen l'objectiu de la filmació d'aquesta escena: que compartim la simpatia i l'entrega incondicional d'uns soldats per un rei que els arenga per anar a una mort quasi segura. I jo no puc evitar emocionar-me i que se'm posi un nus a la gola. Ara que estem en plena era YouTube ho podeu gaudir una i altra vegada, sense que us costi un duro :)