Per a S*** que em va demanar que per avui fes aquest post
Després d'un any o així sense veure'ns, el divendres vaig coincidir en un seminari a la UPC amb HR. Ell va ser durant tres anys professor dels meus estudis de postgrau, i des de llavors hem anat coincidint per motius acadèmics i professionals fins convertir la relació distant professor-alumne en una relació basada en l'apreci mutu. En HR no és per a mi un professor qualsevol. És un dels professors de qui puc dir que he tingut una gran sort de conèixer, un model com a docent i com a persona. Igual que hi ha gent que pot dir que ha tingut grans amors; jo puc dir que he tingut grans professors.
El divendres, dinant amb S*** en un curiós restaurant del Poble Nou*, va sortir aquest tema i precisament li vaig parlar d'en HR, també del meu professor de filosofia, de la meva professora de literatura de COU, i sobretot d'en JC. Em refereixo a ell per les seves inicials no per mantenir-lo en l'anonimat. De fet, es mereix que tothom sàpiga qui és i que se li reconegui públicament el que les seves classes van significar per a mi, i com a mínim, per a una altra persona més. Si poso les inicials és perquè la combinació del seu nom i cognom provoca el riure fàcil. Així que ho deixarem en la seva versió anglesa: John Rabbit, que queda millor.
John Rabbit va portar el seu grup de literatura espanyola de tercer de BUP a veure Excalibur de John Boorman. Possiblement, els seus companys docents ara el criticarien per haver-nos portat a veure una pel·lícula anglesa, sobre el Rei Artús, el Sant Grial i tota la Matèria de Bretanya. Una pel·lícula sobre temes que no estaven al pla d'estudis, on no hi sortia ni la Celestina, ni el Cid, i que, per més inri, no estava doblada al català. Mentre recordava això amb S**** al dinar, em vaig preguntar què hauria passat si aquell dia no hagués pogut anar al cinema per trobar-me malalt, per exemple. No m'hauria emocionat com em vaig emocionar llavors, amb unes imatges i una banda sonora que em van posar la pell de gallina. I és que, després de contenir la respiració, veient com Percival retorna l'espasa Excalibur a la Dama del Llac, tal com li demana Artús,
vaig iniciar una recerca i tot un viatge iniciàtic. Quan tenia setze anys, no era possible anar al Google i saber en pocs minuts que el fons sonor d'aquella escena era el Funeral de Sigfried del Capvespre dels Déus de Wagner. Ni tampoc podia recórrer a l'e-mule per tenir la banda sonora d'Excalibur a l'instant. Saber quina era la música del final de la pel·lícula va necessitar el seu temps, i en la recerca vaig gaudir d'un viatge ple de ventura i de coneixença- com deia aquell- que explica la meva passió per Wagner. El disc amb aquella música també es va fer d'esperar. Quan depenies de que et regalessin els discos pel teu aniversari, sant o per nadal, hi havia moltes coses per aprendre durant l'espera. I ja no em conformava amb un Funeral de Sigfried només: volia la Tetralogia sencera i dirigida per un director concret en un Festival de Bayreuth d'un any també molt concret que havia escoltat per Radio 2. Això va fomentar en la meva família, sens dubte, una política de regals basada en aquest manament: 'té els diners i compra't el que vulguis'.
John Rabbit i la pel·lícula Excalibur em portaren pel camí apassionant dels wagnerians (wagnerià no freaky, espero). Altres, com els publicistes que deuen tenir la meva edat, quan van veure la pel·lícula, els va impressionar el Fortuna Imperatrix Mundi del Carmina Burana de Carl Orff, i en comptes de fer un post com aquest, van sublimar aquesta impressió fent anuncis de Repsol. I els que han vist l'anunci del cavall negre, la Carmina Burana (una cantant molt famosa per a Esperanza Aguirre, una llegenda urbana de quan ella era ministra de cultura) els va motivar a tenir experiències orgàsmiques... Ves a saber.
* Ítaca (carrer Pallars 230 -Poble Nou-)
10 comentaris:
M'ha agradat el teu comentari, he recordat els professors que m'han marcat a mi i, generalment, com a tu, ha estat amb coses senzilles. També algún excepcional que em va fer veure l'assignatura d'una altra manera, fins arribar a estimar-la. Gràcies pel post.
Bon diumenge, Sara Maria. Molt sovint parlo del moment 'Excalibur' de fan bufffff, la tira d'anys. Els amics que passen per aqui segur que pensen 'mira, en Quim ja explica lo de la peli, l'espasa, Wagner... ' Potser els extranyarà que no hagi dit que, uns anys després, em vaig comprar el disc de Roxy Music 'Avalon' perquè Avalon és el nom de l'illa legendària cap a on navega la nau amb la despulla d'Artús.
M'agrada repetir-me en aquest bloc perquè crec jo que cal reconèixer la tasca dels professors, sobretot els de secundària, i agrair-los les seves iniciatives docents que et marquen tota la vida. Al ser iniciatives personals, prens el professor com un model professional i també d'actitud davant la vida. Potser per això, quan era profe el que volia no era ser el 'profe enrotllat' a qui els alumnes li proposen acompanyar-los en el viatge de final de curs, o a Port Aventura. El que realment volia era que tinguessin, com havia tingut jo, algun moment Excalibur
Quim! bona tarda de diumenge! Tu i la teva devoció per Wagner però si és super espès home, :P!
petó,
na
Na: ara que pel colesterol no puc gaudir de la xocolata desfeta ni del caldo, em refugio en l'espessor wagneriana. A menys això que no m'ho treguin.
Un petó
Un dia t'explicaré com vaig arribar a interessar-me per Wagner, de molt jovenet. Molt maco aquest final de la pel·lícula Excalibur, ja no me'n recordava. Ara, la Carmina Burana és una mica pallisa eh? No barregéssim la velocitat amb el tocino!
Josep
Ainda hoje recordo algumas iniciativas de professores do secundário, que me marcaram para sempre. Ir ao cinema ou passear no campo e fazer um pic-nic traziam uma grande excitação. Mas mais importante para a formação do meu gosto musical foi uma professora de Português, que ilustrava a literatura e a poesia romântica com aberturas de Wagner. Há professores que ficam para sempre na nossa memória.
Um abraço.
Com marquen alguns professors, i tant! En recordo alguns que, tot i no haver-nos portat d'excursió ni de viatge de cap d'any, eren excel·lents persones que t'explicaven el que calgués, tant com calgués, fins que ho entenguessis.
També en recordo algun altre (pocs, afortunadament) que em va marcar per la mala llet que tenia. Oh well...
M'encanta Carmina Burana.
Josep: el per què vas arribar a interessar-te per Wagner promet. Espero que m'ho expliquis amb candeletes. El Carmina Burana sencer en la versió de l'Orff sí que resulta per a mi una mica pallissa. Prefereixo la interpretació de les peces medievals originals. De tota manera, s'ha de reconèixer que aquest moment dels atmellers d'Excalibur, amb el Fortuna, va servir per guanyar adeptes a la música clàssica, com el famós Confuntatis del Requiem de Mozart a la pel·lícula Amadeus.
Paulo: Eu recordo que as freiras disseram a minha irmã que não escuta Wagner para evitar pensamentos impure. Como diferente a instrução pode ser. É incrível.
Ferran: jo de profes n'he tingut de tot. Des d'una professora d'anglès que ens tirava les cartes del Tarot als jardins de l'institut, com una professora que t'animava a fer un estudi comparatiu entre un capítol de Tiempo de Silencio i un altre de l'Ulisses de Joyce. Sobretot a aquesta última li dec haver estudiat la carrera de manera molt tranquil·la.
Ah, també hi ha aquell professor de català que ens va portar a Barcelona a veure El Cafè de la Marina i a l'Estació de França me'n vaig anar a veure la peli The Wall, de Pink Floyd. Ostres, quina angoixa tu. Per la peli, eh? No pas per fer un treball sobre l'obra de teatre més carronclina que et pots tirar a la cara. :D
El Cafè de la Marina l'he vista! Val a dir que, teatralment parlant, no tinc gaire criteri perquè m'acostuma a agradar, justament, la carrincloneria.
The wall, en canvi, no l'he vista mai.
Quim,
El teu blog és fantàstic i la gent que t'acompanya, també.
Endavant!
S***
Publica un comentari a l'entrada