dissabte, 1 de març de 2008

Träume

Fa uns dies vaig somiar que el meu antic metge de capçalera em deia que el cervell pressionava les parets del meu crani, perquè estava creixent de manera continuada. En una prova que no recordava haver-me fet, havien vist un petit bony en les parets craneals, provocat per la pressió del cervell constrenyit. Amb un to fred, i sense poder sostenir la meva mirada, em vaticinava que, amb el temps, acabaria només movent els ulls, de dreta a esquerra. Un quart d'hora després de despertar-me, encara no tenia prou clar si el somni tenia a veure amb la realitat.

Ahir vaig somiar que estava en el paratge d'una costa britànica. Recordo unes precioses imatges de blanc d'escuma i blau atlàntic, i, encerclant aquesta marina, el verd maragda dels camps i unes flors grogues. Era un matí que tenia la brillantor d'una esfera màgica; com l'havia somiat la nit abans d'una presentació a Dublin. El vol de tornada a Barcelona era a les vuit del vespre: estava tranquil perquè no m'angoixava la possibilitat de perdre l'avió; però el temps anava passant i jo em deixava segrestar per l'encís del paisatge. Sabia, però, que hi hauria un minut decissiu que, si el deixava passar, era perquè havia decidit quedar-m'hi per sempre.



Cheryl Studer cantant Träume (somnis) dels Wesendonck Lieder de Wagner, amb l'orquestra de l'Staatskapelle de Dresde, dirigida per Giuseppe Sinopoli



La versió de les versions. El Träume sublim, sentit i intens, de la Kirsten Flagstad, amb l'Orquestra Filarmònica de Viena, dirigida pel gran Hans Knappertsbusch



Fins a 00.38 la transformació del Träume en el fons musical de la meravellosa advertència de l'ama Brangäne, vigilant que el marit d'Isolda no la sorprengui a ella i a Tristany mentre parlen d'amor de manera metafísicament sensual (segon acte de Tristany i Isolda. 'No us confieu, amants...'). Producció de l'Scala de Milà, amb Waltraut Meier com Isolda, Ian Storey com Tristany (si aguanta tot l'acte, que prou li costa), i Michelle De Young com Brangäne. Direcció de Daniel Barenboim.




Conmovedora versió (i sense espetecs d'ous ferrats) de Rosa Ponselle, amb Igor Chichagou al piano.

11 comentaris:

nur ha dit...

Jo no solc recordar els meus somnis gairebé mai i quan els recordo sempre és per mal i em passa això que dius tu: hi ha una estona en què dubto si el somni és la realitat o només ha passat mentre dormia.

Em passa més sovint que a mitja nit em desperto acollonida per algun somni horrorós i després em costa reprendre el son perquè no paro de pensar-hi tot i que ja hagi descobert que no era realitat.

En canvi, no hi ha manera de trobar un somni del que no et vulguis despertar. Bé, potser em passa, però no en sóc conscient i en tot cas no els recordo.

Què hi farem? És difícil dominar el subconscient, no?

quim ha dit...

nur: sí que n'és de difícil dominar el subconscient. Els meus somnis, tant els bons com dolents, són bastant monotemàtics: que em criden del cole on vaig estudiar la bàsica per dir-me que m'ha quedat el dibuix de vuitè, i que tot el batxillerat i la carrera és paper mullat, i tinc l'examen de recuperació a les cinc. També és bastant reiteratiu el tema del diagnòstic d'una malaltia incurable, o que m'han d'operar. De bons, bons, no en tinc gaires, i també el tema és el mateix. Però només els bons han tingut el poder d'afectar-me durant el dia, i de manera molt positiva, com em va passar a Dublín

Träaaaaaaumeeeee :)

nur ha dit...

bé, pitjor que això de l'examen de recuperació és que t'avisin una hora abans que el/la conferenciant-company/a no té veu per fer l'exposició i que tu ets el conferenciant més proper i... te-ha-to-ca-do. Quina putada!!!

I tot i això te'n vas ensortir bé :)

En canvi els somnis.. somnis són, ja ho va dir Calderón :P

quim ha dit...

Doncs, nur, doncs ara mateix si hagués de fer l'examen de recuperació de dibuix em moriria. La meva habilitat amb les mans és nul·la i ho passaria fatal: suplicaria donar dues o tres exposicions encara que no tingués ni un quart d'hora per preparar-les. I si la que vaig fer va sortir bé és perquè de tant explicar-ho arriba un moment que ja surt sol.

Josep Rumbau ha dit...

El meu homenatge al Poeta de la Xarxa. Aquest és el millor post, per a mi (que sóc una mica "raru", que recordo haver vist al teu blog. I els videos tots sense desperdici i sense cap barreja boseliana "inadequada".
Una passada!
Josep

Laprí | David ha dit...

A mi també em passa que normalment no recordo els somnis. Bastant pocs la veritat, i que jo sàpiga, cap on surti algun tren.

El que sí recordo, més o menys, és el primer somni on jo parlava en català, crec que va ser pels anys 2002 o així, jeje.

Anonymous ha dit...

Quiiiim! m'has borrat el meu comentari? No ho entenc
Anna

quim ha dit...

David: hahaha. Molt bo. Jo també somio que parlo un anglès de puta mare, amb un vocabulari i unes construccions gramaticals que m'al·lucino a mi mateix mentre estic parlant (en somnis).

M'alegro molt de que hagis passat per aquí. Molt benvingut. :D

Anna: Jo tampoc entenc res. No he esborrat pas res jo. :(

Ferran ha dit...

Veig que sóc l'únic que recorda els somnis. Pràcticament cada dia, en despertar-me, recordo què he somiat. Al cap d'una estona se m'oblida, però crec que cada nit somio i, també cada matí, recordo què he viscut de nit.

La música que has penjat avui m'ha agradat molt, en totes les seves versions. Bé, de fet m'agrada sempre (gairebé), així que cap sorpresa.

Schöne Träume!

Paulo ha dit...

São tão bonitos os sonhos da Flagstad.

quim ha dit...

Schöne und bonitos sonhos per a vosaltres, Ferran e Paulo, mit Flagstat (or not) :)