Per un grapat de llardons

Soyons reconnaissants pour peuple qui nous rendent heureux ; ils sont les jardiniers charmants qui font notre fleur d'âmes 

(Marcel Proust).

Comparteixo una curiosa missió amb una amiga que riu al tren de peu estant, encara que algun dia pot riure asseguda en un vagó mig buit (molt poques vegades es dóna, però, aquesta circumstància). La missió és trobar una cansaladeria on venguin llardons, però no premsats, com els fan ara, sinó tal com els feien l'any 1974, a Can Lluís, la botigueta de comestibles on cada dilluns la meva mare hi comprava un cucurull de 400 grams per a tota la família. Aquella compra, regular i rutinària durant anys, convertia el berenar del dilluns en una experiència mística: buf, llardons acompanyats de pa que, tot sigui dit, tampoc era com el que es fa ara.

Jo tinc moltes ganes de trobar aquesta cansaladeria i menjar els seus llardons, encara que no em convenen gens. El divendres la meva amiga em va dir que havia trobat una cansaladeria a Mataró amb uns llardons que tenien un aspecte bastant proper al que recordo jo dels anys 70. Malhauradament va preferir no caure en la temptació de comprar-ne. Va evitar cometre un pecat mortal, un pecat d'aquells que s'han de confessar a la dietista. 

Així que hauré d'anar a comprovar si, efectivament, els llardons de la cansaladeria de Mataró són com els que busquem. Tinc ganes de gaudir d'un moment llardons tan intens com el de la degustació de la madalena impregnada de te, que Proust evoca a la seva novel·la A la Recerca del Temps Perdut. Tinc ganes d'obrir la paperina amb taques de greix, com el mapa doblegat d'un arxipèlag, i deixar que l'olor dels daurats trossos surti, igual que el diable alliberat d'una ampolla. Sí, i recobrar el gust del llardó barrejat amb el pa, i pensar un altre cop que encara hi ha temps per fer les fitxes amb els problemes de mates. I, al final, abocar el polsim acumulat al fons de la paperina al palmell estès de la mà i portar-me'l a la boca. Mmmmmmm. 

Sublim moment acompanyat de la música del programa infantil 'Un globo dos globos tres globos', però entenc que aquesta sintonia no li escau a un espai tan elevat i exquisit com aquest (Si la posés, em negarien definitivament l'entrada a Bayreuth). Així que posarem el primer moviment de la sonata per a violí i piano de Cesar Franck, interpretat per en Christian Ferras (violí) i en Pierre Barbizete (piano). La llegenda diu que aquest moviment va inspirar Proust per escriure les més de vint-i-cinc pàgines dedicades a les reminiscències de moments feliços que un personatge- Swann- experimenta en un saló parisenc, en el moment que escolta una frase musical (la famosa frase de Vinteuil*).

És normal que hom es pregunti ¿com és que comencem parlant de vagons plens i mig buits, després parlem de llardons i acabem parlant de Proust i Cesar Franck? Unes associacions ben curioses que el mateix Proust fa, com quan relaciona els amics amb els jardiners, i diu que hem d'estar agraïts a les persones que ens fan feliços. 

PS: Per cert, en quin minut creieu que en Christian Ferras exposa la frase de Vinteuil? (Perdoneu, no he pogut evitar aquest 'ramalassu' del meu cantó Hyde. Massa anys de profe)