diumenge, 10 de febrer de 2008

Òpera No Episcopal

No hi va haver manera. L'Iñaki Gabilondo no va aconseguir que en Rajoy li resolgués el dubte de si el seu promès Ministeri de la Família seria només un ministeri per a les famílies de pare i mare. El senyor Mariano es va refugiar en unes lloes a la família, com nucli social fonamental i base de la civilització, refugi per als desesperats, i font de consol i amor quan estàs 'down and out' (com diria l'Eric Clapton i la Carla Bruni). Però l'Iñaki li va dir que no sempre la família és un entorn tan idílic sinó que les llars familiars eren també els escenaris de les coses més tremendes i salvatges.

De fet, no li falta raó a l'Iñaki. Dimecres vaig assistir al Liceu a l'assaig general d'Elektra del Richard Strauss. La tragèdia d'Elektra, que demana al seu germà Orestes que mati la seva mare, Clitemnestra, i el seu amant, Egist, els quals havien matat el pare, no és precisament un argument de la bondat dels afectes  familiars. No n'hi ha prou en matar l'amant. S'ha de matar també la mare.

Segurament el director d'escena de la producció d'Elektra d'enguany ha tingut en ment un altre nucli familiar sagnant i opressiu: el de la 'familia' a El Padrino. Ho dic perquè quan al final de l'òpera apareixen, amontegats, els cossos nafrats dels seguidors d'Egist que Orestes ha matat, talment semblen els efectes d'una mangerada de metralla sobre una família mafiosa rival. 

No, realment, aquesta producció no arriba en un bon moment per a la Conferència Episcopal, en Duran Lleida i la plana major del PP. Perquè fins i tot per a presentar el moment representatiu dels valors positius i entranyables dels afectes familiars, el director d'escena s'ocupa de treure-li el seu contingut sentimental i el converteix en un acte fred; potser perquè entén que en el cap d'Elektra només hi ha lloc per a la venjança i la sang, i el lligam familiar és significatiu sempre i quan li sigui útil per a la seva venjança. Parlo concretament del moment en què Orestes, després de molts anys exiliat de la casa familiar, torna al palau i es dóna a conèixer a la seva germana, la qual no l'havia reconegut. Mare meva, com li costa a l'Elektra abraçar el seu germà, com s'ho pensa, quantes vegades fa l'intent i reprimeix el gest. I, al final, decideix fer una cosa que, tenint en compte que els dos germans es retroben després de molts anys sense veure's, sembla el súmum de la fredor: recollir i amontegar amb el peu els trossos del gerro que se li havia caigut en el moment en què Orestes li revela la seva identitat.




Eva Marton (una Elektra que sembla una alliberada d'un camp de concentració) i Franz Grundheber (un Orestes Nosferatu) en una producció de l'Òpera de l'Estat de Viena.

Res a veure amb l'encontre de Siegliende i Siegmund de la Valkiria quan descobreixen que són germans. Però és que Wagner tampoc devia creure gaire en la idea episcopal de la família, perquè quan posa dos germans que tenen bon rotllo entre ells, els embolica en una relació incestuosa amb un fill (en Sigfried) de regal.



Plácido Domingo (un Siegmund amb estilisme una mica Pedro Picapiedra) i Waltraut Meier (una Siegliende que sempre m'ha donat morbo) a l'escena final del primer acte de la Valkíria, en una producció de l'Scala de Milà, amb direcció del Claudio Abbado. 

I per rematar, al matí del dia de l'entrevista de l'Iñaki amb el Rajoy, una companya de feina ens va anunciar el dia del seu casament. Es veu que li ha calgut més d'un any per arribar a un equilibri entre els familiars- encara que fràgil- que sigui suficient com per celebrar les seves núpcies amb tranquilitat i amb un compromís de 'no agressió'.


PS: Per cert, segurament em matareu però no he pogut trobar cap document que digui de manera explícita on es troba la frase de Vinteuil a la sonata de Cesar Franck. Així que no puc dir que hi hagi un guanyador. Només us puc dir que jo crec que la frase està en el minut vuit. De tota manera, considero que, pel sol fet de participar en aquest concurs improvisat, us podeu considerar guanyadors. Per aquest motiu, ja quedarem un dia de la setmana que ve per a convidar-vos a una cervesa. 

6 comentaris:

Anonymous ha dit...

Fantàstic aquest post integrador de realitats!!! Només falta la Shakira entremig, :p i després parla d'estils innovadors...
un petó,
anna

Ferran ha dit...

Estic tan indignat amb els grzgftpt de la Conf. Episc. aquesta i amb el PP que m'hauré de tornar a llegir el post mirant d'obviar aquestes dues referències.
Molt bona setmana!

Josep Rumbau ha dit...

Molt bé Nano! Segueixes sent el Poeta de la Xarxa i crec que t'hauries d'animar i escriure un llibre. Si jo escrivís com tu ja estaria enllestit. Vull dir, és clar, una novel·la. La podries ambientar al teu poble però amb anades i tornades del Liceu i música a dojo (més o menys com al blog). Jo te'l compraria segur.

Paulo ha dit...

E que grande Elektra é a Polaski, não? Há alguns anos vi-a cantar Isolde no Liceu. Mas a Marton é magnífica!

Os bispos nunca estão contentes. Acham que tem de se fazer tudo segundo a vontade deles.

Um abraço.

Paulo ha dit...

E penso que os gémeos Siegmund e Sieglinde significam muito mais que uma paixão incestuosa. A sua paixão é a de todos os que vivem amores reprimidos pela sociedade, e Fricka é a personificação dos bispos e do PP (em Espanha como em Portugal).

quim ha dit...

Josep: és més fàcil fer escrits interessants sobre grans obres d'art que sobre les coses petites, o tan quotidianes que semblen insignificants. Un bon escriptor és el que fa el segon. I em sembla que em queda encara una miqueta (o bastant) per fer un llibre d'aquest estil ambientat al meu poble :) De tota manera, m'honra saber que series un dels meus lectors.

Paulo: Eu vi Marton no EL Liceu em uma produção de Nuria Espert. Era maravilhosa. Muito melhor do que Polaski. Eu concordo completamente com você sobre o significado de Siegmund e Sieglinde e Fricka. Ufff, espero um bom 'gotterdammerung', o crepúsculo dos deuses, para bispos e PP :)