Mort d'un mòbil

Dimarts 12 de febrer d'enguany va ser la data de la mort per atropellament del meu mòbil. Va ser a les 9.05 a.m, al pas de vianants per creuar la Gran Via venint de la Rambla del Poble Nou. Veient que el semàfor estava a punt de posar-se en verd per als cotxes, i amb la intenció d'evitar els quasi cinc minuts d'espera per poder creuar després, em vaig posar a córrer. Quan estava a mitja Gran Via em vaig adonar de que el meu mòbil havia caigut de la butxaca. Mirant enrera el vaig veure en un carril a pocs metres de la vorera, però no tenia temps per recular i recollir-lo; així que vaig haver d'assistir amb impotència des de la vorera contrària el seu atropellament.

Aquesta espera va ser llarga i lenta, eterna, perquè tenia el mal de les coses inevitables que tarden en succeir: l'esperança. El mòbil havia caigut en un punt que el va permetre mantenir-se immune a la col·lisió durant més de tres minuts. Els cotxes passaven a pocs centímetres del seu cos petit, fràgil i indefens, la qual cosa em va fer concebir esperances de que el recuperaria miracolosament. Però quan vaig veure acostar-se una camioneta blanca amb una amplada superior als turismes que havien passat fins llavors, vaig entendre que havia arribat el final. Sense canviar d'expressió, per no voler que els vianants que esperaven per travessar se n'adonessin, vaig ser testimoni de la fatalitat: vaig  mirar com el mòbil era desplaçat violentament per la roda de la camioneta, i com la tapa i la pila volaven i queien just al costat de la vorera. Pocs segons després el semàfor va canviar i vaig poder anar a recollir les despulles.

No entenc el plaer de destruir un mòbil Nokia que aquest vídeo mostra. No sé, potser dóna plaer assassinar les màquines, si ja no depens d'elles, com el HAL (l'ordinador de la pel·lícula 2001, Una Odissea de l'Espai). Com que no vaig assassinar el meu Nokia, no ho puc dir. La veritat és que em va saber greu, pobret.

Però el dol aviat el vaig donar per acomiadat. A les poques hores ja havia reemplaçat el Nokia vell per un que havia de tenir una sola condició: que tingués tapa. Però les coses estan montades de tal manera que ara no en trobes cap amb tapa sense ràdio, càmara de fotos, videos, Internet... Mira, ara faré fotos més sovint, ves per on. Al vespre la vaig estrenar amb unes fotos que no són pas dignes d'una exposició; i no és només perquè van sortir mogudes.

Adenda: Jo no sé si els mòbils van al paradís quan es moren. Amb la mort que va tenir el meu, i sobretot per la ressignació amb la que va esperar el seu invevitable final, segur que s'ha guanyat el cel. Així que si en Ferran esperava un Requiem, com diu en un comentari, a ell i al meu mòbil els dedico el In Paradisum del Requiem de Fauré, interpretat per la London Sinfonia i el cor Cambridge Singers, dirigits per John Rutter.