dissabte, 12 de gener del 2008

Hoy puede ser un gran día

Com si fós un personatge de novel·la, la missa funerària per al marit de la S***** va fer que revisités una ciutat del meu passat. No sé si 'revisitar' és un verb correcte, però és igual. Aquest verb evoca una de les meves sèries i novel·les preferides- Brideshead Revisited- i, com li passa a Charles Ryder, jo també vaig reviure sensacions en un escenari que ara només ho és de la memòria: Blanes, una ciutat que, per circumstàncies de la vida que no es van realitzar, podria haver estat ara la meva ciutat de residència.

L'arribada a l'estació i el trajecte en autobús fins al nucli urbà em van transportar quasi bé uns deu anys enrera. I allà continuava la locomotora a la Rotonda, i les parades em sacsejaven de la mateixa manera. Quan vaig baixar de l'autobús, em vaig aturar un moment per apreciar l'aire i la llum del mar que embolcallava el Passeig i tots nosaltres: jo mateix amb la maleta , en Floquet que hi era a dins, les gavines, els coloms, els jubilats fent-la petar vestits amb xandal, i la torre del Castell de Sant Joan que dominava la platja i la ciutat des del turó.

Com que tenia temps, vaig començar a caminar pel passeig després d'haver llegit el poema d'un poeta local, exposat en una mena de cartell. Un poema deliciosament carrincló, però amb una carrincloneria que li escau a Blanes. A Blanes jo hauria cantat a una coral, hauria sigut el poeta o el rapsoda inevitable en els caus d'art, no m'hauria perdut cap concert de la jove orquestra municipal, i m'hauria aficionat a ballar sardanes. Tot allò que jo identifico amb una sèrie de gent que no hi simpatitzo gens ho hauria fet, i amb molt de gust, perquè allà aquestes coses tenen un caire naïf i entranyable que em fan sentir bé.



Després em vaig internar pels carrers fins a la Parròquia de Santa Maria, on es feia la missa, i vaig passar per davant del cinema- on em va tocar la penitència de veure Titanic-. Segur que els diumenges al vespre encara hi ha qui fa les crepes al carrer, remenant la pasta fina i groguenca de manera abstreta i mecànica. Fins i tot, l'home es deu sorprendre algunes vegades al veure, de sobte, que aquesta pasta doblegada ha anat a les mans vermelles pel fred dels joves que surten del cinema. Un cop passat el racó de l'home de les crepes, vinga oficines d'inmobiliàries amb ofertes d'apartaments, dúplexs, cases adossades, empaperant aparadors.

A l'església, vaig veure la cerimònia des de baix. Quan hi anava fa uns anys acompanyant la A*** que tocava l'orgue, i li portava les partitures amb una carpeteta blava, veia els casaments des de dalt. Des del mirador de l'orgue mirava el fresc de darrera l'altar, que semblava una representació d'una reunió dels cavallers del Grial al Montsalvat de Parsifal, i algunes vegades desviava la mirada per fixar-me en les mans petites de l'A***, fent salts de longitud i triples salts pel teclat.




A la cerimònia, l'orgue no va sonar. La música de rèquiem va ser en la seva majoria gravada, excepte quan un grup coral va cantar una peça que diríem 'moderna'. Va ser curiós, però tant o més que el Lacrimosa del Requiem de Mozart- en el cas de que l'haguessin posat- em va conmoure la música de comiat de la missa: el Hoy Puede Ser un Gran Dia, en la versió dels Chambao. La qualitat humana de la persona a qui anava destinada la missa, i la de la seva vídua i amics quedava ben patent en aquesta elecció musical aparentment paradoxal però ben feliç. Un recordatori de que hem de viure la vida plenament i un desig generós de que ho fem així.




A l'estació, esperant el tren cap a la feina, vaig veure els camps amb una tonalitat que només veig a la província de Girona; però tot i així se m'apareixien de manera diferent, potser perquè encara estava tocat pel missatge vital del final de la cerimònia. Al vagó mig buit vaig mirar el mar escoltant Debussy (si voleu sentir com les ones xoquen a les roques, amb el so de les gavines, poseu aquest video de la interpretació de La Mer, des del minut 4.39 fins al 5.24),



i, després de deixar enrera l'estació del meu poble, vaig treure en Floquet i vaig començar a redactar la memòria d'un projecte. 

15 comentaris:

nur ha dit...

No tinc cap mena de dubte, sense conéixer la S**** ni el seu marit, que si hi hagués assistit hauria plorat durant força estona: trobo molt i molt dur escoltar una peça com Hoy puede ser un gran día en una situació com la que expliques. M'admira que sigueu tan forts per entomar-ho d'aquesta manera.

Espero que estiguis bé, quim :)

Anonymous ha dit...

quin post tan bonic...i quina cosa aquesta vida...
un petonet, i a menjar...
na

quim ha dit...

nur: la veritat és que quan el capellà en el seu sermó ens va advertir de que al final escoltaríem el Hoy Puede Ser un Gran Día, em va xocar bastant i també vaig dubtar si era una música gaire adient per al moment. Però al final va ser el moment més adequat per escoltar la lletra atentament i adonar-me de lo generosa que havia estat la família de transmetre un missatge tan vital, tot i el dolor. Li agraeixo a la S**** aquest missatge i l'envejo per haver viscut i compartit una vida amb algú que li ha fet entendre que el millor agraïment que ens podia fer per haver estat amb ella, era recordar-nos que havíem de viure i gaudir dels petits moments. Realment, li estic molt agraït per haver sortit de l'església amb aquest esperit i i ganes de viure, i sentir.

na: ui, que em dius que el post és bonic i després em dius que els faig com xurros. Va, va... potser el trobes bonic perquè encara estàs sota els efectes del Villazón, que ens ha fet patir molt cantant el 'Rosó, llum de la meva vida', un dels hits dels concerts de festes majors. Això sí, a menjar, eh? I amunt els cors i posa't la Tetralogia de Solti, creu-me a mi, que Bayreuth ens espera :D

Anonymous ha dit...

ep!
jo avui només preguntava si l'havies fet entre idea i idea de la tesi o era un post bonic de veritat...i és les dos coses!!
na

Ferran ha dit...

Estic d'acord que el post és molt maco. I també m'ho sembla el missatge de la família del difunt. No entenc el "drama" de la mort, com si no fos un estadi natural. L'abans, el neixement, la vida, la mort, el després. Per mi és així però, ai, que m'estic anant per altres camins...
Bé doncs, tornant al post, Quim: maco, sí. I estic d'acord amb tu: què gran "Brideshead revisited"! Només de llegir el nom m'ha vingut la música de la sèrie al cap i he tigut calfreds d'emoció. Na, na na... na, na na...

quim ha dit...

Ferran, dos regalets per a tu: el primer, una promo del Brideshead Revisited amb la música que a mi també em feia posar la pell de gallina, cada cop que començava un episodi, amb aquell fons negre i aquelles lletres blanques. Llàstima que al final hi hagi un acompanyament de sintetitzador una mica peça de convit de casament.

http://www.youtube.com/watch?v=RYsMO3rBtYY

El segon regal és un moment crucial a la sèrie que em va marcar. És quan Sebastian, fumant sota un arbre amb en Charles, diu que voldria enterrar una copa d'or cada cop que tingués un moment feliç per així en moments d'amargor desenterrar la copa i recuperar la felicitat de l'instant. Aquesta escena és per a mi una de les millors, sinó la millor, representacions de l'amistat i del pas del temps que he vist mai. Un moment que em va motivar a prendre una decisió de la qual no m'arrepenteixo gens, ans tot el contrari.

http://www.youtube.com/watch?v=ukgW-M71j8Q

Enjoy it!!!

Ferran ha dit...

No tinc paraules, Quim. No només la pell de gallina s'ha apoderat del meu cos, de dalt a baix; és que m'he emocionat tot jo. Quina música més bonica, quina delicadesa de sèrie, quins "peaso" actors, ...
No me n'he pogut estar: passa't pel Quina mandra! :-)

quim ha dit...

Gràcies, Ferran. Parles com si fossis en Sebastian després de desenterrar una copa d'or. Gràcies també per citar-me amb un enllaç al post al Quina Mandra.

Anonymous ha dit...

Estimat Quim,
Un bonic post (poesía eres tu, podriem dir) només enterbolit per la violinista que preten tocar Toldrà. D'això se'n diu una "catàstrofe musical" de primera magnitud.
Que la bona música t'acompanyi!
Josep

quim ha dit...

Be, Josep, enterbolit per la interpretació al violí sí però que em va anar perfecte per il·lustrar el que deia dels caus d'art, que me'n vaig empassar uns quants. Unes vegades com espectador i una altra de rapsoda dels meus propis poemes de quan tenia setze anys. Imagina't :D

Anonymous ha dit...

T'asseguro que hagués preferit mil vegades un video teu fent de repsoda de les teves pròpies poesies.
Jo en vaig fer una quan era molt jovenet que deia així:

Dalt del cim quina quietud,
aires freds de solitud
trencats només per l'esternut
de la tempesta llunyana.
El què no et pugui dir avui,
ja t'ho explicaré "mañana".

I em vaig quedat tan ample.
Josep

quim ha dit...

Hahaahahaha, Josep. Molt boooo. Vinga, vull un exemplar de les teves obres completes dedicades, eh? Ojalà de jovenet hagués tingut el 'morro' tan fi com per llegir aquest poema a un public ben nostrat :D

Sara Maria ha dit...

Tot passant pel Quina mandra! He pogut gaudir de la lectura del teu post. Jo també hagués plorat, i especialment en sentir la última cançó, quin testimoni de vida, i de mort, més maco.

quim ha dit...

Gràcies Sara Maria, per la visita i el teu comentari. Benvinguda!!!

M'he pres la llibertat d'enllaçar el teu bloc 'Delícies del Rebost'. L'altre que tens també m'ha agradat molt, però mira, he pensat que no és mala idea diumenjar aprenent com es fan delícies culinàries. Ara, això de dedicar els diumenges a la tarda a fer-les ja és una altra cosa.

Una abraçada.

Franc ha dit...

Quim i Ferran, ara ja m’heu picat. M’heu obligat a entrar a l’emule i buscar el ‘Complete Brideshead Revisited’ (amb els ‘spanish subtitles’, per si m’entrebanco). Ja comença a baixar…