dissabte, 19 de gener de 2008

L'obertura Fischer

Bobby Fischer va ser un heroi de la meva infantesa. Així que sabia per què a casa anomenàvem 'els Fischer' a la família d'un amic del meu pare, amb qui jugava als escacs. El meu pare parlava del campionat del món Fischer-Spassky com d'una gesta mítica. Jo era petit, i res sabia de la lluita propagandística d'aquest campionat del món del 1972, en plena guerra freda, però malgrat que en Spassky era el dolent oficial, el meu pare parlava del rus amb admiració. Potser ell ja veia el que jo, per edat, no podia veure: que el Spassky era un jugador més íntegre i millor, i que la seva concepció romàntica i honorable dels escacs havia jugat contra seu davant dels paranys psicològics i les maniobres que l'americà concebia fora del tauler.

No sé vosaltres però després de mirar aquest video sobre el campionat del món Fischer-Spassky de l'any 1972, veig Spassky amb la llum crepuscular dels perdedors que es dignifiquen quan parlen de la seva derrota. Fixeu-vos en la seva cara quan rememora el moment que ell considera que el campionat se li va anar de les mans: no se li ha esborrat l'expressió de perplexitat, tristesa i de impotència. Segur que el sentit honorable del joc i la honestitat amb sí mateix el torturaven cada matí al despertar: vaig caure en el parany. Em va guanyar la meva pròpia por, la meva fragilitat psicològica: jo vaig perdre contra mi mateix.










El moment que va determinar la vida de Spassky té una descripció ben objectiva i definida, una seqüència d'accions que es resumeixen en aquestes línies

1. e4 c5, 2. Cf3 e6, 3. d4 cxd4, 4. Cxd4 a6, 5. Cc3 Cc6, 6. Ae3 Cf6, 7. Ad3 d5, 8. exd5 exd5, 9. O-O Ad6, 10. Cxc6 bxc6, 11. Ad4 O-O, 12. Df3 Ae6, 13. Tfe1 c5, 14. Axf6 Dxf6, 15. Dxf6 gxf6, 16. Tad1 Tfd8, 17. Ae2 Tab8, 18. b3 c4, 19. Cxd5 Axd5, 20. Txd5 Axh2+, 21. Rxh2 Txd5, 22. Axc4 Td2, 23. Axa6 Txc2, 24. Te2 Txe2, 25. Axe2 Td8, 26. a4 Td2, 27. Ac4 Ta2, 28. Rg3 Rf8, 29. Rf3 Re7, 30. g4 f5, 31. gxf5 f6, 32. Ag8 h6, 33. Rg3 Rd6, 34. Rf3 Ta1, 35. Rg2 Re5, 36. Ae6 Rf4, 37. Ad7 Tb1, 38. Ae6 Tb2, 39. Ac4 Ta2, 40. Ae6 h5, 41. Ad7 Blanques Abandonen

La victòria de Fischer, però, va ser l'obertura d'una cruel partida on el rei es va quedar sol i sense poder ocupar cap casella del tauler. Una vida errant pel món, considerat pels governants del seu país com un traïdor per haver jugat una altra partida amb el seu rival a Iogoslàvia, llavors sota el bloqueig d'Estats Units. Un home sense pàtria, perseguit, sense un lloc on posar els peus amb l'acceptació de les autoritats. 

La vida de Spassky i la persecució de Fischer per part de la CIA i l'FBI, em recorda una fantasia d'escacs que el meu pare em va ensenyar i que havia arribat a aprendre de memòria. Amb el sacrifici d'un cavall aconsegueixes pressionar el rei de l'adversari de tal manera que al final són els seus propis peons i alfils els que el tanquen i l'afoguen. Després, amb un moviment de cavall, arriba finalment la sentència i l'escac mat.

5 comentaris:

Anonymous ha dit...

joder tio quina por que fas...quina cap el teu...
passo de fer una jugada amb tu,...

Franc ha dit...

Crec que aquesta fantasia la vaig patir en pròpia carn fa cosa de vint-i-cinc anys, després de guanyar-te unes partides de ping-pong al vell cinema d’Arenys.

Parlant del Fisher-Spassky del 72, suposo que coneixes el llibre ‘Campos de Fuerza’ de George Steiner. Si no l’has llegit et recomano que ho facis, és millor que una bona novel·la d’intriga. Fa temps vaig regalar-li al P**** pel seu aniversari; si vols li demano.

quim ha dit...

Anònim(na): ja quasi he oblidat com es juga als escacs. O sigui que, cap problema de fer jugades. Em deixo fer el mate del pastor. :P

Franc: vaja, vaja, no ho has oblidat, eh? I això que sempre he jugat molt millor al ping-pong que als escacs. Em sona que em vas parlar d'aquest llibre, el 'Campos de Fuerza'. El buscaré i me'l compraré per llegir al tren :D

Petulandcia ha dit...

Hola, querido.
Siento la desaparición, (motivos varios aunque sobradamente válidos me han tenido unplugged). Acabo de pasar un momento fantástico, comiendo un bocata sublime (atún y pimientos rojos asados) mientras veía los videos Fisher-Spassky. Gracias. Curiosamente, este sábado pasado rememoramos la partida que dices (yo sólo leo y muevo, tú ya lo sabes, y me pedí serrr el rruso). Sólo una cosa, Fisher ganó, ganó jugando, jugando muy bien. Es más romántico, lo sé, acordarse del Spassky que no del loco raro del Fisher, pero ganó él.
Recomiendo encarecidamente la lectura de "La Defensa" del Nabokov, gran libro.
Besitos.

quim ha dit...

Hola, Petulandcia,

Bienvenida y bienhallada. Te echaba de menos. Espero que los motivos válidos al final hayan servido para hacer un buen unplugged, como los buenos artistas (Rod Steward, por ejemplo).

Me encanta esta combinación atún-pimientos rojos asados y ajedrez. Ya sé que no habrás hecho como yo: dejar el tablero lleno de manchitas rojas. Aunque, ahora que recuerdo yo tenía un tablero con piezas rojas, rojas y brillantes como pimientos. Por algún rincón del baúl de los recuerdos andará.

Estoy de acuerdo contigo. Fischer ganó, ganó bien, y con ese don especial que tenía para convertir lo que le dictaba su genio en belleza. Al principio del post estaba conmocionado por la cara de Spassky, pobre. Pero al final, me di cuenta que, de hecho, sus vidas fueron muy similares. Los dos unos outsiders. Uno renegado del Partido Comunista, el otro perseguido por el gobierno americano. Los dos ensalzados al principio pero con la experiencia del exilio al final: exilio físico y mental. Dos niños temerosos de su propio ego si eran detorrados, que sólo se sentían seguros en el tablero. Por todo ello, a Fischer también lo pongo rodeado de la atmósfera romántica que al principio había rodeado a Spassky.

Por cierto, muy buena recomendación. La Defensa es un libro excelente. Ideal para leerlo en primavera. Creo que, precisamente, lo lei porque me lo recomendaste tú.

Uf, cacho comentario. Pero ...ya sabes: porque tú lo vales :)

Un beso