Mossegar-se la llengua i morir-se de gust

Resulta que tinc la llengua extremadament ampla. La meva dentista m'ho va dir ahir: és la llengua més ampla que he vist en tots els anys que porto de dentista. A causa de la seva amplitud he tingut molta feina per fer el que havia de fer. El tema de l'amplada de la meva llengua, que hauria pogut ser un avantatge per a la dentista en una altra circumstància, va resultar ser tot un problema. Ella estava tan pendent del meu apèndix, per la nosa que li feia, que no se'n recordava que jo portava més de mitja hora amb la boca oberta i que les mandíbules em feien un mal horrorós.

També va ser per culpa de la meva llengua ampla que em vaig fer una mossegada brutal que quasi me'n porto un tros. Ni me'n vaig adonar perquè la tenia adormida, però la dentista em va advertir que quan es despertés ja em podia preparar, que em faria molt de mal. Després de veure l'esboranc amb un mirall, ja em vaig imaginar que acabat l'efecte de l'anestèsia el dolor seria considerable. I no mengis res, si us plau t'ho demano, fins que no la tinguis desperta del tot. Pensa que si menges ara un crostó de pa, per exemple, creuries que t'estàs menjant el crustó i en realitat t'estaries empassant la teva llengua a trossos. Em va venir a la memòria l'escena bèstia del Expreso de Medianoche del petó lingual (no us amoïneu que no la posaré aquí). Efectivament, al cap d'unes hores, el dolor va anar venint, i des de llavors em costa menjar. Em sembla que encara en tinc per uns dies perquè mentre dormo, els queixals pressionen la part de la mossegada degut a la inflor.

Quines coses tan estúpides i bèsties passen a vegades. Tan estúpides com la mort del tenor Fritz Wunderlich que va morir perquè portava les sabates descordades i va caure per les escales fracturant-se el crani. I si no, el Cavaradossi de Tosca, ja em direu quina manera més tonta de morir. O bé aneu al Darwin Awards, una pàgina que dóna premis a les morts i desastres de tota mena on l'absurd i la fatalitat es troben de manera infeliç. Trobareu casos, com el d'aquell que va voler estimular-se sexualment amb la cinta d'una cadena de montatge, que no tenen desperdici.

Calia parlar de la meva llengua i de la fatalitat absurda per a proposar-vos aquesta meravellosa interpretació de l'ària de Tamino de la Flauta Màgica del Fritz Wunderlich?

I per què no allò del 'cuando tu boca me toca, me pone, me provoca, me muerde y me destroza, toda siempre es poca...'?

Crec que si hagués tingut el privilegi d'haver compost aquesta cançó, pensaria que ja em puc morir (de gust)