diumenge, 11 de febrer del 2007

La veu humana (II): Les veus enregistrades

Una veu precedida de certa fama és la de James Joyce. Els seus biògrafs solen parlar de la seva notable veu de tenor que explotava cantant àries d'òpera o llegint fragments de la seva pròpia obra, alguns dels quals han quedat enregistrats. Aquí el podeu escoltar llegint un fragment del Finnegans Wake. A banda de la seva lectura de miol de gat, i de les seves br que m'evoquen el soroll de l'aigua quan arrenca a bullir, us haig de dir que de la seva veu encara no tinc una opinió gaire formada. A veure què us sembla.

http://media.salon.com/mp3s/joyce1.mp3

Per aquí tinc un CD de la EMI, que es diu Poets and Writers amb lectures de Joyce, T.S. Eliot i altres autors com la Virginia Woolf. Una amiga meva- la E****- és una gran lectora de la Virginia Woolf. Un dia, mentre sopàvem, vam comentar la pel·lícula i el llibre Les hores on la Nicole Kidman interpreta l'escriptora anglesa. E**** estava tan seduïda per l'univers woolfià que no em vaig atrevir a proposar-li d'escoltar la veu de la Virginia, cosa que segurament li hauria fet molta il·lusió. Si penseu que no podia permetre que la E**** es sentís decebuda per l'escolta de la veu real de la Virginia Woolf, apagada, morosa i thatcheriana, no aneu desencaminats. Ho podeu comprovar si feu doble click aquí.

http://www.malcolmingram.com/vw2.wav

Abans de l'era Internet, en general, i del YouTube, en particular, quan la veu d'un actor et conmovia en un determinat moment, havies de conformar-te en deixar passar els anys amb la nostàlgia d'aquell instant si no volies gastar-te calerons comprant-te el video per reviure el moment. Jo vaig comprar el Henry V del Kenneth Brannagh només per escoltar-lo una i una altra vegada pronunciant les paraules màgiques we few, we happy few a la seva arenga del St Crispin's Day, a l'escena de la batalla d'Agincourt. Moment gloriós i conmovedor, on el primer pla del rostre d'en Kenneth, la modulació de la seva veu, i la música de la banda sonora (del Patrick Doyle) assoleixen l'objectiu de la filmació d'aquesta escena: que compartim la simpatia i l'entrega incondicional d'uns soldats per un rei que els arenga per anar a una mort quasi segura. I jo no puc evitar emocionar-me i que se'm posi un nus a la gola. Ara que estem en plena era YouTube ho podeu gaudir una i altra vegada, sense que us costi un duro :)

6 comentaris:

Anonymous ha dit...

Avui ens engreixarem...!!!
Escolta mira què diu la Carme, el 17 d'octubre del 2005
Anna

quim ha dit...

Anna,

Quina alegria. Lectora dels meus posts recent sortits del forn :)

He llegit el que diu la Carme i hi estic d'acord: la Bartoli fascina i convenç a on canta. Ara bé, com que no diu exactament perquè, doncs mantinc la meva opinió al Tacet.

Va, vinga: debat, debat... :)

Anonymous ha dit...

Quim...escolta cada diumenge la fas més grossa...potser t'hauré de llegir cada 15 dies...:)Quan vulguis un cafè amb llet jo t'explico el meu perquè!
Ala

quim ha dit...

Un cafè amb llet amb un anònim? :D

TACET ha dit...

Quim, si per "showman" (showwoman, en aquest cas) entens algú que exterioritza el seu entusiasme pel que fa, doncs sí, Bartoli és una "show-woman". Penso que no estem acostumats a veure cantans amb el seu alt grau de vivència de la música en el moment del concert. Creiem que aquesta actitud és patrimoni de la música moderna. Algun crític, a qui se li va congelar el cervell el dia que va morir la Callas, fins i tot va dir que no li agradava la Bartoli perquè semblava una minyona. Més que per la seva prodigiosa tècnica, Bartoli entusiasma perquè canta entusiasmada.I visca les minyones.

TACET ha dit...

Per cert, a mi també se'm un nus a la gola en aquesta escena de "Henry V". Quina meravella més musical, amb un crescendo gradual que esclata amb les paraules "Crispin's day".