La veu humana (I): Les veus telefòniques

A mi no m'agrada gens parlar per telèfon però m'agrada escoltar les veus per via telèfonica. He de reconèixer que les trucades han estat molt positivament lligades a les meves 'relacions personals'- diguem-ho així. Ara recordo una breu i inesperada felicitació pel meu aniversari des d'una cabina prop d'una platja de l'Algarve a mitjanit. També recordo, dels temps que encara no tenia mòbil i ningú es comunicava amb mi per SMS, uns missatges de bon dia amb cançons dedicades que quedaven gravats en el contestador. Moltes vegades he trobat que la veu telefònica d'una persona, sobretot d'una dona, és molt més seductora i càlida que la seva veu 'real' i he de confensar que a vegades si la sento parlar mentre busca les claus pel bolso, per exemple, trobo a faltar la seva mateixa veu quan s'estira per agafar una cosa sense deixar de parlar-me per l'auricular. La veu d'una dona que parla per telèfon, encara que faci altres coses mentrestant, pot tenir un atractiu i un encant que en algunes ocasions m'han fet perllongar una trucada fins la matinada. En canvi, després no sento aquest encís quan em parla cara a cara. Però això no és exclusiu de les dones. Estic convençut que moltes dones estarien d'acord amb el que dic quan escolten veus d'home.

Hi ha personatges que no hem escoltat mai però que ens sembla que han de tenir unes veus impressionants. En canvi, quan tenim ocasió d'escoltar-los les seves veus ens deceben bastant. Per exemple, em sembla que molta gent creu que la veu del Hemingway era una veu viril, d'una profunditat i matisos dignes de la seva paraula escrita- una veu tipus Orson Welles. En canvi, no sé vosaltres, però jo quan escolto aquesta gravació del Hemingway se'm cau l'ànima als peus. No estic segur de que sigui per telèfon, però a mi m'ho sembla. La qüestió és que em recorda la veu d'un documental americà de guerra.

http://media.salon.com/mp3s/hemingway1.mp3