Verges de quaranta (2)

Comença la simfonia. El que us presento ara és la mostra d'una gravació en directe del concert. Així us en fareu una idea.

El soroll de plats i coberts que emergia de darrera les files més altes de la tribuna van ofegar les notes d'un rar misteri de l'inici de la simfonia. Algunes vegades, per casualitat, les forquilles i ganivets entrexocaven harmoniosament amb les embranzides del Molto Vivace però, com era d'esperar, no harmonitzaven amb la calma i l'emotivitat de l'Adagi. Sort de l'Orfeón Donostiarra que amb el seu solemne i enèrgic cant va cobrir una mica la simfonia de la coberteria que es desenvolupava al nostre darrera.

De tota manera, quan vaig veure que un celista, en plena interpretació, li deia una cosa a cau d'orella a un altre músic davant seu, el soroll de plats i coberts em va tranquilitzar perquè era un senyal de que el món continuava sense cap trasbals. Us asseguro que estava preparat per veure en Maazel interrompent la interpretació per dirigir-se a nosaltres i, en comptes de desitjar-nos un feliç any nou (Prosit Neujahr), comunicar-nos una tragèdia. Sí, sort dels coberts i plats, que indicaven que segurament no havia passat res d'això. Però quan, en els aplaudiments, vaig començar a sentir tremolar el terra perquè el públic picava de peus, va haver un moment que vaig pensar que seríem nosaltres qui protagonitzaríem la desgràcia, perque la tribuna s'hauria esfondrat.

Era la primera vegada que escoltava la Novena en directe. El que tenen de bo algunes primeres vegades, sobretot si són compartides, és que tot i que les condicions no siguin les idònies, els sentiments provocats pel que és nou estan, afortunadament, per sobre de tot. Que li diguin al Howard Carter. Què fou més important? Els penjolls del tresor del faraó que semblen ara bisuteria que es veu al metro, o el moment en què l'arqueòleg va obrir l'última porta segellada? En unes condicions noves, que no pots comparar ni analitzar, i amb el Far de Sant Sebastià puntejant el final de l'estiu, el sentiment per a una interpretació ens renova i ens fa uns verges de quaranta. I jo, francament, si es tracta d'aquest tipus de virginitat, firmaria el que fos ara mateix per mantenir-la.

De camí al pàrquing, molta gent va mostrar la seva satisfacció, taralejant l'himne a l'alegria, i alguns s'acomiadaven amb un 'hasta mañana en la oficina'. A casa, si no hagués estat per les hores de cotxe que ens van deixar bastant baldats, hauríem gaudit d'un gloriós moviment de la Novena en CD. Concretament, aquest: el de la inauguració de la nova etapa del Festival de Bayreuth, l'any 1951, amb l'orquestra del Festival, dirigida per Wilhem Furtwängler. Un concert d'esperança de superació de la germanofòbia i wagnerofòbia que de manera estúpidament òbvia s'havia apoderat dels bons de la Segona Guerra Mundial. No cal dir que per Furtwängler fou un dels concerts de la seva vida: la gran oportunitat de mostrar, malgrat l'holocaust, l'excel·lència i el caràcter sublim de la música alemanya que ell estimava tant.

El concert de la nova etapa de Bayreuth també inaugura la tercera temporada del Diumenja'm. Gaudi-ho.