Dos homes passejaven pel centre d'una ciutat que no es troba al centre, sinó a un extrem. Un d'ells, descol·locat per aquesta particularitat geogràfico-urbana, portava un plànol amb el recorregut turístic marcat, cosa que no li agradava gaire fer, però com que el centre no estava al centre, no li venia gens de gust continuar essent un juguet de l'imprevisible. En realitat, els dos homes no eren viatgers 'check-list', aquells que van marcant amb una x la casella 'VISITAT' de cada monument, cafè o parc recomenat per la guia. Malgrat tot, en aquella ocasió, ells tenien dos check-lists breus i ben diferents, però complementaris.
El de barba tenia en ment recrear la grisor que va inspirar a Brahms la seva quarta simfonia i el seu Rèquiem, que té el qualificatiu 'alemany',
però el seu check-list musical es reduia a visitar l'orgue de la catedral de Sant Jacobi d'Hamburg. Un orgue que havia estat tocat per J. S. Bach.
El d'ulleres volia anar als punts mítics dels inicis dels Beatles. Volia estar davant de la casa on van viure, i veure el local on els melenuts de Liverpool havien de tocar hores i hores, consolidant-se com a músics, en el Barri Vermell d'Hamburg.
La ruta marcada per la guia va permetre que els dos camins de pelegrinatge coincidissin en l'espai físic i geogràfic (una característica molt germànica). La dislocació va ser més aviat en l'espai temporal. Anant pel Barri Vermell (Sant Pauli) els dos homes van ser tempo-transportats als temps de l'Emmanuelle (la blanca i la negra), La Historia d'O, El Último Tango en París, i a les estrenes de les pel·lícules de l'Esteso i el Pajares. Un Barri Vermell que era massa real per ser la recreació en un parc temàtic dels barris de putes i macarres dels seixanta i setanta. Els dos mitòmans tenien la sensació de que aquells carrers havien canviat ben poc dels dies que els havien trepitjat els Beatles.
Al final del dia, a l'estació central d'Hamburg- punt d'inici i final de la ruta marcada per la guia- els pelegrins es van regalar el plaer de violar els manaments dels colesteròlics. Menjant saltxitxes amb patates fregides i bevent cervesa, van parlar del Barça i d'altres mites que estaven a dues hores i mitja d'avió.
El de barba tenia en ment recrear la grisor que va inspirar a Brahms la seva quarta simfonia i el seu Rèquiem, que té el qualificatiu 'alemany',
però el seu check-list musical es reduia a visitar l'orgue de la catedral de Sant Jacobi d'Hamburg. Un orgue que havia estat tocat per J. S. Bach.
El d'ulleres volia anar als punts mítics dels inicis dels Beatles. Volia estar davant de la casa on van viure, i veure el local on els melenuts de Liverpool havien de tocar hores i hores, consolidant-se com a músics, en el Barri Vermell d'Hamburg.
La ruta marcada per la guia va permetre que els dos camins de pelegrinatge coincidissin en l'espai físic i geogràfic (una característica molt germànica). La dislocació va ser més aviat en l'espai temporal. Anant pel Barri Vermell (Sant Pauli) els dos homes van ser tempo-transportats als temps de l'Emmanuelle (la blanca i la negra), La Historia d'O, El Último Tango en París, i a les estrenes de les pel·lícules de l'Esteso i el Pajares. Un Barri Vermell que era massa real per ser la recreació en un parc temàtic dels barris de putes i macarres dels seixanta i setanta. Els dos mitòmans tenien la sensació de que aquells carrers havien canviat ben poc dels dies que els havien trepitjat els Beatles.
Al final del dia, a l'estació central d'Hamburg- punt d'inici i final de la ruta marcada per la guia- els pelegrins es van regalar el plaer de violar els manaments dels colesteròlics. Menjant saltxitxes amb patates fregides i bevent cervesa, van parlar del Barça i d'altres mites que estaven a dues hores i mitja d'avió.
P.S: Per als amants del rock clàssic, escolteu el programa de Ràdio Mataró 'Chelsea Hotel' i visiteu el seu blog. Des d'aqui podeu veure imatges dels santuaris de pelegrinatge dels Beatles i baixar-vos programes temàtics molt interessants, i molt ben documentats.
9 comentaris:
No he estat a Hamburg, però tinc una amiga que segurament hi marxa a viure... Apuntat a la llista, i amb la-les ruta-es que dius! Segurament amb final salsitxer i tot!
Com m'hauria agradat veure per un forat aquest parell de mitòmans passejant pel túnel del temps al Barri Vermell.
Uns Beatles desconeguts i els pobres peuets del peregrí amb barba "sufriendo en silencio"...
sara maria: sort per a la teva amiga si finalment marxa a Hamburg. Lo de la salsitxa va ser un merescut premi a un dia d'aigua de canals i de pluja.
helenna: doncs Déu n'hi do lo que van patir els peuets del pelegrí. Sempre es donava la casualitat que des del metro al lloc de destí hi havia deu minuts caminant (com a mínim). I el dia del pelegrinatge, van ser hores i hores caminant sense parar. Però segur que va ser un camí molt interessant i d'aprenentatge (això sempre és bo). Ara, com el viatge a Lisboa no va ser. Allò si que va ser una tortura podològica.
Interessant visita d'hamburg. Ha anat bé, veig :)
Maco Sant Pauli, eh? Jo hi vaig ser fa... mil anys?
Vaja, mai havia sigut personatge d'un relat.
En contra del que s'acostuma a dir, la ficció supera la realitat.
nur: no sé si vas estar fa mil anys, però jo, com a mínim, vaig transportar-me fa trenta anys, en aquells temps de diumenges a la tarda al Perpinyà dels nostres pares.
chelsea hotel: jo tampoc havia estat personatge d'un relat. I per les coses que m'han passat (per exemple, tu ja saps que vaig fer una presentació a Dublin completament xop i amb un cap Jackson Five després de secar-me'l amb la secadora de mans del lavabo), la meva realitat sovint supera la ficció. Això sí, aquests moments, quan passen, són desesperants i em maleeixo els ossos, però després són motius per riure'm de mi mateix i queden com bons records.
On haig d'inscriure'm la propera per assistir-hi???
;-)
eli: ja t'avisaré. Això sí, porta un secador i un paraigua.
Eli,
Per anar-hi s'ha de presentar un 'paper' i que te l'acceptin.
No és moc de pav.
Però el Quim sempre els aconsegueix enganyar.
Publica un comentari a l'entrada