En aquest fragment de la pel·lícula Dublinesos, basada en el relat de James Joyce, Gretta (Anjelica Huston) escolta emocionada una cançó irlandesa, The Lass of Aughrim. El seu marit, Gabriel (Donald McCann), l'espera al peu de l'escala a la casa de les seves ties, on fa uns minuts han cel·lebrat amb una bona colla la Nit de Nadal. Gabriel està impacient, vol aprofitar les hores que els queden de matinada per fer l'amor a l'habitació de l'hotel que han reservat a Dublín. Però ella es para a mitja escala, completament abstreta, mentre escolta un convidat cantar la cançó. Es queda suspesa en un altre món, i l'estret espai entre la paret i la barana es transforma amb la profunda melangia que expressa el seu rostre. Gabriel no entén per què la seva dona es deixa travessar per una llarga i profonda tristesa, i la mira d'una manera ben diferent a com l'havia mirat fins llavors. Intueix que un epissodi desconegut de la vida de la Gretta està emergint a la seva memòria i, possiblement, res ja no serà com abans. El secret sentiment de la seva dona els està separant, fins i tot nota que els minuts que dura la cançó no són d'ell, i tot i estar a prop l'un de l'altre, si ell li agafés la mà ella el miraria com un intrús. Gabriel s'adona de com és de dur necessitar el que feia uns minuts tenia tan a prop i ara s'allunya sense poder fer res.
The Lass of Aughrim és la cançó que un vailet de Galway li cantava a la Gretta, quan eren uns adolescents. Un noi malaltís que va morir per un gest d'amor cap a ella que li va costar la vida.
El sopar previ a aquesta escena representa la nit de Nadal que jo sempre hauria volgut gaudir. Ara bé, concretament aquesta escena, tot i la seva càrrega tràgica, significa per a mi la importància que tenen els instants secrets, íntims, els quals solen inspirar melangia- què hi farem! Com diu Gabriel del vailet que va morir per a la seva dona, millor morir quan una gran passió t'omple per complert que marcir-se amb el pas del temps.
No puc evitar, ni vull, sentir melangia la Nit de Nadal, i m'agrada posar la pel·lícula Dublinesos per gaudir d'un Nadal així. No sento nostàlgia, però, de Nadals passats sinó de Nadals que mai no he tingut.
14 comentaris:
Sí, sí, òbviament millor morir d'na gran passió que corsecat i sense sentiments, però no puc entendre aquesta recreació dels moments tristos ni sentir nostàlgia de moments no viscuts.
Estic absolutament convençuda que hi ha força moments feliços per recordar a la teva vida!
Simplement són sentiments que no puc entendre: quan hi ha moments durs miro d'oblidar-los i passar pàgina i no crec que sigui per això que cada dia tinc més mala memòria :P
L'Angelica Houston... genial, oi?
nur: sí, reconec que és un post una mica massa depressiu i nostàlgic. Però mira, és l'efecte que provoca en mi el Nadal. Concretament, no serà aquest un Nadal gaire reeixit per l'absència a la taula d'una persona que va morir precisament fa un any, i que m'estimava, i també per altres coses personals. Però sempre he tingut tirada per la nostàlgia dolça, en les pelis, en les novel·les, en la música. Algú va dir de la bossa nova i dels boleros una cosa molt cursi però que tampoc està tan malament: la tristesa s'ha d'omplir de bellesa per fer-la soportable. El fragment dels Dublinesos és així, i m'agrada perquè no et fa recrear en la nostàlgia de manera destructiva, sinó tot el contrari: et fa apreciar els petits moments que, malgrat encara no els hagis viscut, el gaudiràs quan aquests vinguin (i si és per Nadal, molt millor). No són aquests moments durs. Pels moments que són realment durs i que em poden corsecar, llavors també procuro oblidar-los o, com a mínim, intento relativitzar-los.
Sí, l'Anjélica està esplèndida i ell també. És una pel·lícula preciosa.
tu neng!
a veure si el diumenjam es convertirà en un blog depressiu d'aquells eh...un post així vale però ja prou,per cert la nit de nadal seré per allà la teva terra si vols fer unes ferrerorocher de les teves amb una cerveseta a primera hora del 25 quan tothom estigui cuinant o a penultima del 24 estaré encantada de veure't corriure't!
Na
Ei, na!!!! Juro solemnement que no tornaré a fer un post com aquest (al menys durant una temporada). És el que li deia a la nur, que tinc tirada per la nostàlgia dolça per Nadal, que m'encanta mirar 'Capitanes Intrépidos', amb l'Spencer Tracy fent de Manuel, el ballener, i de petit 'Mujercitas' i que recordo amb especial emoció quan la Clara pot caminar a Heidi. I tu també saps que m'agrada molt saber la història que hi darrera d'una gravació, i quan més tremenda millor. Però vaja que és una llicència que em permeto els Nadals, però no es per preocupar-se. Al contrari, m'agrada tenir aquesta 'saudade' de tant en tant.
Per cert, no són Ferrero Rochés sinó Alfonso Torres. Ara, si vols cervesa amb bombons no estaria malament per fer un Nadal trencador com el que proposes. Ens parlem per quedar, ok? I aprofito per dir-te que lo de la Streissand no és deu a un intent de matar ningú de sucre :D No em diràs que no és una música típica de fons quan fas compres (que, per cert, encara en tinc alguna per fer)
Un petó
Una petita dosi de melangia barrejada amb il·lusió pel futur és un cóctel genial. Visca els bons moments viscuts, ens facin més forts els durs i ens n'arribin molts de bons, a tots plegats!
Bon Nadal.
Ah, com que aquest any no juguem al blocaire invisible, et deixo un regal de Nadal que espero que t'agradi (cal que escoltis a partir del minut 6:32 i intentis traduir-ho amb algun catxarret de TA) :-P
Bon Nadal!
Gràcies pel regalet, anònim. Mira, posaré la traducció del meu sistema de traducció automàtica powered by MacBook.
La oscuridad cae sobre la tierra
La medianoche está cerca
y hay criaturas que buscan sangre
para aterrorizar a los vecinos
por la gloria de mi madre
La peste de cuatrocientos años
está en el aire.
Los muertos vivientes
quieren hacer una caídita de Roma
en el nombre de Yaveh
y de Raticulín
La puerta se cierra y te das cuenta
de que no hay por dónde huír
sientes la mirada fría de la doctora
del Natur House
y empiezas a temblar
Has comido porras, chorizos y pizzas
del Chicago Pizza Pie,
nada se escapa a los ojos de la doctora
y quieres despertar de la pesadilla
pero no puedes.
El olor de escudella nos embriaga
y no nos atrevemos a volver la mirada
la tieta con sus macarrones, y la mama Adela
con su pilota i carn d'olla nos llaman
para que caigamos felizmente en la tentación
y nos marquemos si no un chotis
al menos una zarzuela.
Ah, per cert. Em sembla que no t'ho he dit, anònim.
Bon Nadal!!!!
Boníssim, quim! Posaré aquest poema a la tauleta de nit per llegir-lo tots els matins i sortir de casa de més bon humor :P
I sí que m'havies dit bon Nadal, sí!
Ai, ostres, ara m'he descobert. Grrrr
nur: m'alegro que la TA et faci sortir de casa de bon humor. Imagina que t'ho recito. Seria el no-va-más.
Estimat Quim,
Tenir nostàlgia d'un passat que no has viscut és realment una frase solemne i potser fins i tot poètica, però un psiquiatra com cal et diria que és un pensament irracional. Dit això, estic d'acord amb la Na que és un post una mica o molt depressiu, però no cal que t'amoïnis que en aquests dies assenyalats és una situació bastant general entre la població que ens envolta.
Josep
Estimat Josep,
Estic d'acord amb el que dius. Primer de tot, no et negaré que lo de la nostàlgia per un temps no viscut obeeixi una mica a un propòsit poètic (lo de solemne m'agrada menys), però tampoc negaré que hagi tingut aquest sentiment realment. Mira, abans d'estar a Dublin, tenia unes ganes de passar els Nadals allà que no crec que fos gaire diferent de la 'morrinya' dels que viuen lluny del poble que els va veure néixer. Era un sentiment per una ciutat que em sentia meva, malgrat no haver-la trepitjat encara. I, de fet, quan finalment hi vaig poder ser em vaig sentir més a casa que en el meu poble, vés per on.
També estic d'acord en que és un pensament irracional, però no cal que m'ho digui un psiquiatra. De tota manera, no es guanyen la vida els psiquiatres dels pensaments irracionals de la gent? Però amb mi tindrien poc negoci, perquè ho verbalitzo en un post i ho fixo en un fragment de pel·lícula. I crec que la cosa no passarà d'aquí.
Espero que hagis tingut unes bones festes, dottore elf i et desitjo una millor entrada d'any.
Un dottor de la mia sorte ha tingut unes vacances una mica fotudes ja que he passat uns dies al llit amb un quadre catarral de nassos com qualsevol altre mortal. Passat això ja estic en forma pel què faci falta!
També et desitjo a tu i a tots els teus lectors un any ple de ventures.
Una abraçada,
Josep
Vaja, Josep. Ara veig que els dottores també es posen malalts (mecatxis). Jo també et desitjo un any ple de ventures, i que sigui per a nosaltres tan enriquidor i divertit com ha estat fins ara.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada