Les esperances de Natàlia i Bruce Springsteen

El dilluns passat, creuant el parc del Clot mentre em dirigia cap a la feina, vaig acabar de llegir un relat de Michel Faber titulat Bye-bye Natalia. Feia temps que no llegia un relat que m'interessés tant com per haver-lo d'acabar caminant, amb els ulls fixos en el llibre obert, dirigint-me perillosament contra els arbres del parc (a punt vaig estar de donar-me de morros contra un o dos). Però és que quan vaig arribar a l'estació del Clot, la Natàlia- l'heroïna del relat- estava llegint en un ciber-cafè d'Odessa, a Ucraïna, l'e-mail d'en Bob, un home de Montana amb qui havia contactat a través d'una agència matrimonial per Internet. En el mail, en Bob li demana a la Natàlia que vagi a viure una temporada a Montana, per conèixe's millor i conèixer el seu entorn abans de casar-se i viure definitivament al seu ranxo. Casar-se amb un home dels Estats Units és la salvació per a Natàlia, com ho és per moltes noies d'Ucraïna que recorren a la cerca de marit per la xarxa.

Primer fragment del reportatge 'Odessa Girls' (a la mateixa pàgina del Youtube teniu accés a la resta)

Moltes d'aquestes noies són universitàries, com la Martina, que aquí fa de guia turística explicant les catacombes d'Odessa i, qui sap si també té les esperances posades en un contacte virtual amb un home americà que vulgui casar-se amb ella.

Doncs, tornant a la meva lectura pel parc del Clot, estava pendent de saber si la Natàlia acceptaria o no la proposta d'en Bob. En el seu últim e-mail, ella li havia parlat dels seus gustos musicals, i també li havia enviat algunes lletres en anglès del seu grup favorit, un grup ucraïnà heavy-metal anomenat Inward Path. Les lletres tenien tota una escenografia gòtica i parlaven de la nit freda, solitària i negra, i també de la desesperança. Però en Bob, quan ja li havia proposat de passar uns dies a la idílica Montana i casar-se amb ell, li comenta que no es deixi portar pels missatges pessimistes d'aquestes cançons, que s'ha de ser positiu, que ell quan es lleva cada matí es diu a si mateix que li ha de treure tot el suc al dia que té per endavant, que després de la tormenta el sol brilla amb més intensitat, que prefereix els missatges de les cançons del Bruce Springsteen, i que adora cançons com Hungry Heart perquè han sigut molt importants en la seva vida.

Ai, Hungry Heart és la cançó que el germà pidolaire de la Natàlia canta als turistes que es passegen vora de les escales d'Odessa, famoses per la brutal seqüència de El Cuirassat Potemkin (podeu veure-la amb una curiosa banda sonora dels Pet-Shop Boys).

En canvi, per a en Bob, aquestes escales, si sabés quines són, potser les pujaria com aquest turista americà, tot cufoi en un video turístic familiar.

I així esquivava jo els arbres del parc del Clot amb ganes de saber què contestaria la Natàlia, si acceptaria anar a Montana i casar-se amb en Bob, per treure la pols del seu ranxo cantant everybody's got a hungry heart, somniant que algun dia arribaria a conduir pels carrers un cotxe com el del vídeo del Bruce, obrint-se a la vida de vent i llibertat, i renunciant el món fosc i claustofòbic del seu grup heavy preferit, enllaunat en una cinta, sempre a punt de ser reproduït amb els seus atrotinats Walkmans. Quan vaig saber què havia decidit finalment no vaig poder evitar un somriure desafiant al fred del matí d'un dilluns, i per primera vegada vaig travessar la Gran Via sense haver d'esperar el semàfor i ho vaig fer amb una sensació de lleugeresa no gaire corrent en mi.

Si voleu saber què fa la Natàlia, podeu baixar-vos el conte des d'aquí

Està en la web d'un concurs de traducció organitzat pel British Council, i la competició consisteix en la traducció d'aquest conte al grec. També està publicat en el número 94 del Granta, la revista britànica que promociona escriptors novells, dedicat a viatges i experiències en països no anglosaxons.

Res, ja direu si us sembla bé el que fa la Natàlia (o no fa) al final del conte.