dissabte, 21 de febrer de 2009

Per ricordarmi di...

Abans d'ahir, anant a l'estació, em va parar un desconegut que no ho era. Em va preguntar si m'havia oblidat d'ell, passats els anys, i amb mirada plorosa va explicar-me les tragèdies que havien marcat la seva vida des del moment que suposadament ens vam veure per última vegada. Va parlar del suïcidi del seu germà, de la situació d'atur que estava patint, de la depressió que encara restava amagada darrera de qualsevol minut del dia. I jo no podia recordar qui era. Vaig intentar donar-li ànims, dient-li que podia comptar amb uns pares que jo no coneixia i que ni tan sols sabia si encara vivien. Vaig oferir-li la meva ajuda, una ajuda a un pressumpte company de no sé quin temps, periode o vivència.



No vaig poder recordar un fragment de passat, i potser més endavant arribarà el dia que no recordaré el meu propi present. Potser serà aquesta la funció d'un Facebook molt popular que encara no se sap com treure-li rendibilitat. Allà, potser, tafanejant el meu perfil, recordaré que miro House abans d'anar a dormir, recordaré el nom de la dona amb qui tinc una relació, recordaré que m'agrada la tunyina a la pizza i sabré quina és la data del meu propi aniversari.









Per ricordarmi sempre d'un somriure entre llançols... Per ricordarmi di te, de Sergio Cammariere

8 comentaris:

Ferran ha dit...

Osti!, el Facebook com a mètode de lluita contra l'Alzeimer?? Mmmm... des que hi sóc que no deixo de preguntar-me de què punyeta serveix, tot i que de moment continuo sent-hi. Potser sí que, al cap i a la fi, tot plegat té un sentit...

Glups!

helenna ha dit...

Molt fort, Quim.
La meva mare, conscient del avanç de la seva malaltia, em va fer un recull de les seves millors receptes de cuina ja fà un temps. Li agrada molt la tunyina a la pizza, recorda perfectament el nom del meu pare i avui lluirà el seu millor somriure en el dinar familiar.

Gràcies per el ricordarmi, un video preciós, i per un somriure entre uns llençols gironins portat des del teu racó "marismenyu" en una poma verda.

nur ha dit...

Ostres, espero que el Facebook tingui usos més alegres que no el que expliques ara.

A mi m'ha servit per reprendre el contacte amb persones de qui feia molt anys que m'havia distanciat per circumstàncies diverses.

Recuperar persones a qui feia 30 anys que no veies és prou positiu! Quan fas el teu grupet de gent, recuperes la xarxa d'amics, coneguts i saludats (com deia en Pla) que és això que ara es diu networking (o serà netliving?)

Vadó ha dit...

Quim,

Va ser a Arenys aquesta trobada amb "l'amic"???

És que divendres també em va venir un tio amb el mateix conte: que ens coneixiem, l'atur, el germà suïcidat...

Va afegir altres coes, a veure si a tu també: El germà penjat havia deixat dos fills, ell en tenia 4 i no els hi podia ni comprar bolquers, era pintor però ara amb la crisi de la construcció ja no el llogaven, per sortir del tràngol havia decidit embarcar-se en una barca de pesca...

Li vaig acabar donant els únics 5 Euros que portava.

Em vaig quedar am bl'impressió que segurament el coneixia...

Igual és una nova forma de "timo". Som uns 'pardillos'?

quim ha dit...

Ferran: tot té un sentit, encara que la 'verdad esté ahi fuera'. Però sí, aquesta utilitat del Facebook, encara que una mica tremenda, és una possibilitat.

Helenna: Espero que hi hagi més ricordarmis gironins, marismenyus i llagosterenyus amb el flamant Daewoo Matiz verde mansana, que el pobre no s'ha cregut haver fet tants quilòmetres en un dia. Bacci

Nur: El facebook no m'ha servit per recuperar gent que fa molts anys que no veig. Així que l'invent no m'ha servit de vida en un xip (de moment)

Vadó: hauré d'explicar la part de la història més galdosa. Quan em va demanar diners pels bolquers del nen vaig sospitar que podia ser un timo. Per això li vaig donar un euro, amb l excusa que no en tenia més. Però em vaig sentir malament per pensar-ho (i si era realment amic meu?). De tota manera, vaig pensar que la història tenia alguna cosa de la corda del Diumenja'm. I tu, ja em coneixes, amb lo despistat que sóc, ben bé que podia haver sigut veritat que no recordés un amic del passat.

Anonymous ha dit...

Jajaja. Sembla que en Vadó t'ha aixafat una miqueta la guitarra. Un euro??, jo hauria caigut de quatre potes i de ben segur que m'hauria tret molt més.

El Facebook ha fet sorgir la meva vena tafanera a part de retrobar un parell d'amigues del passat, la qual cosa ja és prou positiva. Bacci per tu i per la poma verda :))

Helenna

Anonymous ha dit...

Noi, el dia que ens veiem t'explicaré una cosa relacionada amb aquest post que no et podràs creure tot i que és ben veritat. Per raons de discreció no puc ara explicar-ne res. És, però molt molt fort!
Josep

Vadó ha dit...

Ha, ha!

O sigui que "bolquers per al nen". Per tant és el mateix tio.

Confirmat: (1) som uns "pardillos" i (2) no tenim tants amics com per arribar a oblidar-los.

Quan me'l torni a trobar ja sabré què dir-li: "tio, jo no et conec de res"

Per cert, això em recorda un altre pedigüeñu recorrent: un senyor que diu que s'ha perdut i necessita diners per al tren, perquè ha de tornar a Calella. Fins i tot es posa a plorar.

El primer cop vaig picar; però d'això ja fa més d'un any, i el tio encara no ha aconseguit agafar el tren de Calella.

O potser sí, però quan arriba a Calella ens el tornen.