dissabte, 3 de gener de 2009

Versió remasteritzada

A les misses que he assistit per compromís, quan el vicari del meu poble finalitza la cerimònia dient germans, aneu-vos en pau, jo amb tota intenció responc donem gràcies a Déu manifestant el meu alivi i convertint aquesta fòrmula en un sinònim de Que bé. Ja era hora. Fa un dies, a Santa Maria del Mar, en una missa oficiada en italià, em vaig adonar de que en aquesta llengua el significat de la frase era el genuí i que no donava peu a altres connotacions. No sé quin va ser el motiu concret d'aquella missa. La veritat és que poc importava. A vegades, si no saps la causa de les coses que et plauen, aquestes no perden la seva màgia.

La qüestió és que quan el capellà va dir: andiamo in pace i els fidels assistents van respondre rendiamo grazie a Dio, la vella fòrmula es va transformar en una frase amb un sentit completament nou, simplement amb un canvi de llengua. I els medallons amb cavaller medieval de la bòveda i els sants i santes de les vidreres van semblar que només els faltava el rètol 'Acabat de Pintar'. A la sortida els turistes fotografiaven una catedral nova de més de sis segles d'antiguitat, construïda recentment en l'imaginari turistic-planetari gràcies a la novel.la 'La Catedral del Mar'. Quan jo hi passava pel davant anant a la Facultat, quasi vint anys abans de la publicació de la novel·la, ningú li dedicava un flaix. Era la catedral vella i solitària, sense novel·la, però que es renovava quan obria les portes i em deixava gaudir de la seva bellesa estilitzada i sòbria.





Tot és nou i vell, i vell i nou a la vegada. La litúrgia, la catedral, el clàssic Danubi Blau en el primer Concert d'Any Nou dirigit per Barenboim, el seu desig vell i protocolari de pau i justícia humana carregat d'una nova intenció perquè en aquell moment estaven matant centenars de persones... Tenim la novetat d'una esperança negra per al nou ordre mundial que ha vist la massacre de Gaza en el televisor de plasma del bar del seu club de golf. Fins i tot, potser ha tingut la idea nova de fer alguna declaració. Però només ens ha arribat un vell silenci. En realitat, els primeres dies d'aquest any que estrenem són la pel·lícula del passat en una versió digitalitzada i remasteritzada.

Possiblement Barenboim va pensar en no interpretar la Marxa Radetzky al final, en senyal de dol per als morts d'aquella jornada, com es va fer en el concert del 2005 per a les víctimes del tsunami d'Indonèsia. Però per a les víctimes de Gaza no ens va arribar el silenci, sinó els tradicionals aplaudiments del públic que acompanyaven l'orquestra simbòlica de l'alegria de viure. Aplaudim, doncs, al so de la marxa.


6 comentaris:

Anonymous ha dit...

A las misas de requiem, nunca fuí aficionado.... diu el Sabina. No era de rèquiem, però sonava molt bé. Impressionant Sta. Maria del Mar.
Et confesso que no he escoltat la música del post... quina mandra a aquestes hores :-)
També confesso que el concert d'any nou no em va agradar... però vaig trobar un Baremboim molt breu i encertat en les seves paraules.
Imagino que "la gran esperanza negra" sí te tele de plasma i li permet veure al detall la tremenda injusticia que està succeint devant l'impassivitat de la resta del món.
Li donem un vot de confiança?.
Resumint, un post magnífic, pero permet que no aplaudeixi la marxa final. Petonets.

Helenna

Anonymous ha dit...

Ostres quin cap,m oblidava de confessar que jo també vaig llegir La catedral del mar, i em va encantar fer la turistada amb tu:-))

Helenna

Sara Maria ha dit...

L'acomiadament autèntic és el que conserva la missa en llatí "dite misa est" que vol dir, "aquest és el missatge". A Roma, les reunions es feien a la Basílica, en acabar la reunió, s'acomiadaven amb aquesta frase per dir que escapessin els acords pressos arreu (el missatge). Els cristians prenen el lloc de reunió (Basílica) i la frase, el missatge és el celebrat en la eucarísita, Crist ha ressuscitat.

Ferran ha dit...

Quina perversió, aquest món: mentre sona música celestial al cor de Viena, musica de mort retrona pels carrers de Gaza sense que cap "poderós" sembli ser-ne conscient.

Colla de malparits, els "poderosos", per aquest i per tots els silencis canalles.

Pel que fa a Santa Maria del Mar... espectacular, L'ESGLÉSIA de Barcelona. Sentir-hi música entre les seves parets i columnes estremeix.

Acabo. Fa un parell de dies he enviar un mail a la Musikverein de Viena; m'encantaria convidar mons pares a gaudir del concert d'any nou... un any d'aquests!

Salut, Quim.

Josep Rumbau ha dit...

Quim, a mi també em passa això d'agrair, quan et toca anar a un funeral o casori (a vegades poden ser sinònims, encara que els nuvis no ho sàpiguen!), quan et diuen "Aneu-vos-en en pau" pensant Gràcies a déu! Redéu!
Totalment d'acord en la bellíssima sobrietat del gòtic de Santa Maria del Mar. És ben bé el paradigme del gòtic català. Vaig tenir l'ocasió d'assistir al funeral que es va fer després de pocs dies de la mort sobtada d'un violinista de l'Orquestra del Liceu que era fill de Chèquia. Durant la cerimònia, l'Orquestra del Teatre en plè, dirigida pel mestre Pérez Batista, va tocar un fragment de la coneguda obra de Smetana "El meu país" que va fer plorar fins el més dur de tots els durs.
Parlant del Concert de Cap d'any, el Sr. Barenboim em va decebre una mica, o és que encara em dura la màgia de l'any 1989 quan el va dirigit Carlos Kleiber?

quim ha dit...

Helenna, jo no vaig aplaudir la Marxa Radetzky. Em va semblar que no tocava en aquell moment, amb la massacre que s'estava produint. No sé, el Concert em va deixar un regust amarg, una cerimònia de la impassivitat a ritme de marxa.

Per cert, jo no he llegit 'La Catedral del Mar'sencera. L'he anat llegint en pàgines soltes gràcies als passatgers del tren que la llegeixen al meu costat.

Sara Maria, gràcies pel teu comentari erudit. Sempre és bo conèixer l'origen de les coses. Una abraçada.

Ferran: bona pensada la de convidar els teus pares al concert d'any nou del 2011 o el 2015, que tinc entès que s'ha de preparar amb més antelació que un casament. Jo vaig tenir l'ocasió d'aplaudir la Marxa Radetzky a la Musikverein, amb una orquestra per a turistes (que, per cert, tocaven de conya). És curios veure la quantitat de pols que guarden els tapissets dels palcos, i la pintura pelada a peu d'escenari. De tota manera, va ser un moment molt emocionant.

Josep, a mi també em va decebre en Barenboim. No una mica sinó bastant. Trobava a faltar més trempera. Al principi vaig pensar que, com a embaixador de la concòrdia arabo-israelí, la falta de trempera era deguda a que l'orquestra no estava per moltes alegries per lo de Gaza. Però quan vaig veure el numeret teatro-comic de Barenboim del final de la Simfonia dels Adéus de Haydn i que no deixava de tocar la Radetzsky (els morts per armes israelís no es mereixen el dol que van rebre els morts per un tsunami) vaig ser concscient de que aquell concert va ser, per a mi, molt i molt decebedor.