Dormint a l'AVE cap a Saragossa. Dormint davant del serial de la tele al migdia. Dormint davant del serial de la tele a mitja tarda. El 2 de maig, dia de la revolta contra els francesos, estic en una altra ciutat emblemàtica dels dies de glòria hispànica: Saragossa. Ni canons, ni soroll, sinó mandrejar. Els anglesos li diuen dozing, em sembla. A alguns els pot semblar estrany fer tants quilòmetres si l'activitat més remarcable, una vegada arribo a destí, és mandrejar i no moure'm del sofà. Però a mi em passa que les activitats plaents, com les persones, tenen un escenari adient i que si les ubiques en altres espais no és el mateix. Dormir davant de la tele té tota la seva plenitud i significativitat en un menjador de Saragossa. Quan els meus propis roncs em desperten, miro al voltant i sento aquella sensació tan agradable de que no ha quedat res per atendre, i puc deixar que els ulls em tornin a pesar amb total tranquil·litat. Sóc un convidat que dec resultar nefast perquè dino i ja em poso al sofà per endormiscar-me. De tota manera, crec que l'amfitriona em regala aquests moments amb la deferència d'un hoste oriental per al seu convidat; amb la mateixa il·lusió que el seu pare portava el pa que havia anat a buscar a les 7 del matí.
A la Pilar, de qui vam celebrar el seu aniversari aquest dissabte, li dedico aquest post. Un post que he fet després de dues hores de continu traspàs entre el somni i la vigilia. Com que en Floquet no està entrenat per pujar a la meva falda, engegar-se, connectar-se ell sol a Internet i deixar-se escriure, no us podeu imaginar el que m'ha costat aixecar-me del sofà i posar-me a teclejar en un teclat maño.
Per cert, una amiga de l'amfitriona s'ha plantejat com a repte fer-me ballar en la festa amb els amics. Ho lograrà?
Rudolf Nureyev ballant L'Après-midi d'un Faune de Claude Debussy
14 comentaris:
Good Morning Zaragoza,
He llegit el post despès d'una necessaria"farra" per la meva pròpia salut mental per Girona. Ara amb un café al devant et puc dir que comparteixo amb tu el plaer del "dolce far niente" fins i tot si ets un hoste occidental. L'Aprés- midi... sublim, però crec que m'entendràs si em quedo amb "non piangere Liu"....By the way... did you danced? :-)
helenna: jo també he tingut ara una bona vetllada davant d'un café amb llet, després de dormir 9 hores!!!! (quin record, déu meu). Realment, no hi ha res com anar deixant passar les hores per fer cura mental i física, cosa aquesta última que he necessitat perquè sí, realment l'amiga va aconseguir el seu objectiu: ballar. Fins i tot, vam fer un duo, movent les boques i posant cares, cantant el 'Buscaremos un lugar para amar y soñar este fin de semana...'.
Quin plaer, poder estar de convidat i poder gaudir del "no fer res", a voltes els amfitrions et volen fer fer tantes coses... I tu sols vols relaxar-te de la setmana i descansar. Com diu Helenna, el "dolce far niente"... Mmm... Ja ens diràs si t'ha fet ballar, crec que una amfitriona així s'ho mereix!
sara maria: he captat :) Ja és hora de ser un convidat tal com cal. Per cert, vaig ballar amb l'amfitriona. Realment, es mereix un ball i moltes coses més.
Quim,
Crec que hauries d'especificar de quin tipus de ball es tractava. Si del tipus aquell com el Rex Harrisson ballant la Dança de les Hores de La Gioconda a la pel·lícula "Mujeres en Venecia" o al més prosaic del "agarrao" o sucedanis casolans?
Escolta, que fer el mandra està genial, sobre tot en dies de festa i tot això. Jo moltes vegades he anat al poble i tot això i després només he estat estirat al llit i poc més. Ara, això de despertar-me amb els meus roncs doncs com que no, ni tan sols sé si ronco o no.
I has ballat finalment o no?
Encara estic esperant que em segueixis informant eh...mmm...bonissima l'aigua i els xiringuitus...:P
na
Josep: hi va haver de tot: agarraos i separaos. Una barreja musical bastant freaky, amb un denominador comú, que era música dels 60 i 70. Una cosa sorprenent va ser veure noiets de vint anys cantant al peu de la lletra cançons de Fórmula V, Raphael, i altres glòries del guateque-freak
David: de mica en mica vaig deixant anar coses confessables, i una d'elles és que davant d'un serial o d'un telefilme d'Antena 3 basado en un hecho real, puc roncar bastant. Això sí, si apaguen la tele em desperto. I efectivament, vaig ballar amb l'amfitriona i amb totes les seves amigues. Prueba superada.
Anna: com deus haver vist, el més destacable i important d'aquests dies és que les millors notícies són que no hi ha notícies. Un oasi d'aigua, whisky, rioja i tranquil·litat. Un petó.
Avui no és cap de setmana, no és festiu... però acabat de dinar, escoltant aquesta música fantàstica que avui ens ofereixes i amb el solet que entra per la finestra del menjador... Se m'estan tancant els ulls... Zzzzz... (grogui)
Oh, faig tard: vaig llegir el post ahir, però no vaig tenir temps d'escriure el comentari.
Pensava votar que, tot i la teva tossudesa, et treurien a ballar i ballaries: ja saps que sempre guanyo les apostes i, com queda demostrat, l'hauria guanyada :)
A més hi ha una marxa molt xula a Za-ra-go-za (així, amb la boca grossa) :)
Ferran: o sigui que has fet una bona migdiada d'un faune, millor que la del Nureyev
Nur: mmm, això de que sempre guanyes les apostes no és del tot exacte. Encara em deus una cosa d'una aposta que vas perdre, que lo sepas, mañaaaa
Quina migdiada, Quim; quina migdiada!
Bis bald in Berlin! :-)
Sí, Ferran. El Sontag (és diumenge, oi?) arribo. Que no et passi res, noi.
Amb la mateixa cançó i el mateix vestit? ;)
Publica un comentari a l'entrada