Quan llegiu aquest post segurament estaré de camí a Berlín, o ja hi hauré arribat. A diferència d'altres viatges, tinc moltes expectatives posades en aquesta estada. No m'importaria gens que m'acompanyessin els àngels de la pel·lícula Cel Sobre Berlín, del Wim Wenders, invisibles però parlant-me tota l'estona a cau d'orella. Segurament, en tindré un ben a prop, i això em recomforta, i encara augmenta l'expectativa de que viuré una gran experiència en aquesta ciutat.
El 12 de novembre de l'any 1989, Daniel Barenboim va dirigir un concert amb la Filarmònica de Berlín dedicat a un auditori de ciutadans de l'antiga República Democràtica d'Alemanya. Un concert per celebrar la unificació alemana i la caiguda del mur. Les peces del programa van ser dues composicions de Beethoven: el Concert núm. 1 per a piano i orquestra, i la setena simfonia. A la pista 21 del Diumenja'm Rediou, podeu escoltar l'últim moviment de la simfonia tal com es va interpretar en aquest concert. És tan emocionant el finale, i és tan emotiu el moment en què la tensió de l'auditori es trenca per donar pas a l'entussiasme dels aplaudiments... Aplaudiments d'agraïment, de gent conmoguda per haver assistit a un event històric i per haver presenciat la manifestació de la bellesa i l'emoció pura.
Primera part de la Fantasia per a piano, cor i orquestra, op. 80, de Beethoven. Daniel Baremboim al piano i dirigint l'Orquestra Filarmònica de Berlín i el cor de la Deutschen Staatsopern.
El concert també va significar altres coses, entre elles, la reunió de vides inaccessibles en una sala, la qual cosa només fou possible gràcies a la caiguda del mur. Però hi ha altres murs, que no són els de Berlín. Murs que separen les persones malgrat la proximitat física; persones que viuen segons les regles de la incomunicació, dels silencis, de les pors que no volen confessar. Només comparteixen el temps i es toquen el dia destinat per fer-ho, amb un permís especial, havent concertat prèviament una hora de visita. Fins que un dia, de bon matí, hom sent el gran terrabestall d'un mur que es desploma, i la Porta de Brandenburg s'encongeix i es transforma en un souvenir que pot servir d'arracada.
Segona part de la fantasia per a piano, cor i orquestra, de Beethoven. Aprecieu el precedent de l'Himne a L'Alegria de la Novena. Un motiu molt escaient per a aquest post.
Segona part de la fantasia per a piano, cor i orquestra, de Beethoven. Aprecieu el precedent de l'Himne a L'Alegria de la Novena. Un motiu molt escaient per a aquest post.
10 comentaris:
Gütten tag Berlin,
Dues peces precioses. Em quedo amb els cors, encara que el piano de Baremboim m ha posat la pell de galllina. Sublim.
Gaudeix de la ciutat i fes totes les fotos que el teu mòbil et permeti..:-).
Bis bald Quim. Ah.... no saps com m en alegro de la "caiguda" del mur. Gràcies..
Quin luju neng,
Na
Hola Quim!
Que maco tot el que dius...nomes vull afegir una petita opinió, a vegades cal destruir un mur, per poder construirne un altre molt mes ferm...
Bon viatge!!!!!!!
Bona estada a Berlín, i si veus en Ferran una forta abraçada.
A voltes els murs no cal anar-los a buscar fora, els aixequem nosaltres dins nostre. I són aquestos que, Baremboim, mitjançant la música, ha anat derruïnt.
Boa estadia em Berlim. Que os anjos te acompanhem. Eu escolheria o de Bruno Ganz: "Als das Kind kind war...". Uma amiga minha não gostava da língua alemã e passou a gostar depois de ver esse filme e de ouvir a voz dos anjos. Espero que vás ouvir também os anjos-músicos.
Um abraço.
Hola Querido, que post lírico-melancólico te ha salido. Por cierto el traductor automático no sabe lo que significa (parece mentira!!) "terrabestall". Yo que no soy automática ni traductora, me lo imagino y me encanta como suena, aunque dudo si hacer el énfasis fonético en la "bes" o en la "tall".
Feliz viaje, querido Pip, me encanta que tengas Great Expectations, eso siempre es tonificante. Para terminar, respecto a los muros, como constructora de pro que es una, sólo una cosa, a veces con el muro delante, es mucho más sencillo subirse a él y saltar al vacio que destruirlo. Eso sí, después miras hacia atrás y tu pasado parece un laberinto, pero mejor que parezca un laberinto que no un solar lleno de escombros.
(Vaya, tu profundidad me hace siempre ponerme en plan Coelho, que Buda nos libre ;-)
Besitos.
Que tinguis un bon viatge i que les musses t'acompanyin perquè puguis seguir fent escrits com el d'ahir. Els murs només s'alcen quan hi ha por.
Molt bons els videos de Baremboim. Això és fer música!
Per cert Mort a Venècia és "durilla"
Josep
Tengo una foto de Laporta a punto de irse de patas para abajo:
http://sinblancaporelmundo.wordpress.com/2008/05/14/laporta-a-puntisimo-de/
Ve-tu aquí que servidor desconeixia que s'havia fet aquest concert post-caiguda del mur, per a ciutadans de la DDR. El mur físic, afortunadament, ja no hi és; malauradament en queden d'altres. Amb murs o sense, espero que estiguis disfrutant Berlin (jo encara estic KO de la caminata d'avui... i el que m'espera demà!)
Helenna: el meu mòbil està carregat de fotos. Una cosa increïble en mi, però la ciutat és tan...buffff. No tinc paraules. Ja ho veureu.
Na: luju, luju, te da cueeeennnn
Anna (de Girona): benvinguda. A mi m'agradaria que un cop caigut un mur no s'aixequés un altre. En Ferran m'ha explicat avui alguns simbolismes arquitectònics construïts on era el Mur que són molt bonics. Els símbols són ponts.
Sara Maria: El mur no existeix gràcies a persones com Barenboim i como molts altres que encara paeixen la cosa tan bèstia que va suposar que d'un dia per l'altre es veiessin separats de les persones que estimaven, simplement perquè vivien en cantons oposats del mateix carrer. Portar això a les espatlles, i viure-ho amb la serenitat que envolta Berlin és realment admirable.
Paulo: anjos e musicos me acompanhen aqui e fora d'aqui, virtualmente. Molto obrigado.
Um abraço.
Petul&cia/Stella: no eres Coelho, afortunadamente. Ya querría él serlo, y tú ganar la pasta que él gana. La diferencia entre él y tú está en que lo que dices es muy sensato y te confieso que me ha hecho pensar y reflexionar. Buento, esto ha sido antes de las sesiones. Cuando han atacado con la traducción automática estadística han conseguido que mis neuronas tengan agujetas. No sé por qué pero tu comentario me evoca un monumento que hay cerca de la Puerta de Brandenburgo. No digo cómo se llama para no ponerme demasiado profundo y melancólico
Un beso, mi querida Stella, de tu Pip
Josep: que guapo surts a la foto. Gràcies. De moment estic gaudint de boscos, llacs i un Berlin primaveral inoblidable. Sobre 'mort a Venècia' és con la tònica, ja saps...
Una abraçada
Ferran: sí, ha estat una caminata forta, però molt interessant. Espero no haver-te atabalat també amb la meva xerrera. Jo tinc els peuets que em fan un mal... De tota manera, moltes gràcies per tot i a veure si tenim una experiència filarmònica un dia d'aquests
Publica un comentari a l'entrada